Gabriel Rufián. Portaveu del Grup Republicà en el Congrés dels Diputats

Josep Barberà. President d’Esquerra Republicana del País Valencià

Ens permetran començar aquest humil escrit amb un títol (a parts iguals vigent com provocador per vindre de qui ve) que cita Joan Fuster. Ell, per descomptat, matitzava de seguida la seva pròpia afirmació amb un però, tot afegint que mentre ells (els lectors més agosarats ja sospitaran a qui es referia) els tingueren, també hauriem de tindre’ls nosaltres.

Avui, 25 d’abril (oficialment un minúscul i desconegut Dia de Les Corts Valencianes en el País Valencià), es compleixen exactament 313 anys de la derrota de les tropes austracistes enfront de les borbòniques a Almansa; derrota militar precedent de la més política, la derogació dels Furs del Regne de València (i d’Aragó) governat des d’aleshores per les lleis de (i des de) Castella, mitjançant els Decrets de Nova Planta. Pocs anys després, per descomptat, també es van derogar els furs i constitucions de la resta dels territoris de l’antiga corona d’Aragó.

No sabem que hagués sigut d’un Regne de València amb els seus Furs, o d’un Principat de Catalunya amb les seues Constitucions, o d’un Regne de Mallorques. Qui lo sa? El que sí sabem és que no van comptar amb les eines (legals, històriques, nacionals, trien vostès) per regir el seu propi futur atenent els seus propis interessos; no van comptar amb allò que en deiem sobirania.

I ací és on rau, al nostre parer, la lluita (lluita pacífica, cívica i democràtica, com tant li agrada de repetir al nostre admirat Joan Tardà): en qui compta amb la sobirania.

Si alguna cosa hem aprés en aquesta crisi sanitària en la qual estem immersos (sembla que la llum al final del túnel està un poc més prop, esperem que així siga), és que el poder "local", aquell que coneix més de prop el terreny sobre el qual "governa" (en València, en Barcelona, en Palma), és molt més eficaç quan compta amb les eines per a ser-ho, quan compta amb la seua pròpia sobirania. Sobirania, per dir-li així a les molles de sobirania amb les quals compten les diferents Comunitats Autònomes de l’Estat espanyol que, en aquest cas, s’ha vist minada per un intent de resposta "unitària" (per no dir "unificadora") contra una pandèmia que demanava respostes locals enfront d’un problema global. Un problema, un virus, que no se’n sabia de fronteres fins que aquest govern espanyol va decidir tancar-les de veritat, les de la seua sobirania: demostrant una volta més on resideix el poder.

Les banderes, ho hem repetit amb escreix, no donen de menjar. Però la sobirania pot ajudar a actuar amb molta més finezza quan una situació ho requereix i així hauria de ser el cas de la desescalada del confinament, com hauria d’haver sigut la resposta inicial.

I la necessitat d’aquesta sobirania és la que mou la nostra lluita; en Catalunya, sí, però també en el País Valencià i avui paga la pena recordar-ho. No per les banderes, ni pels himnes, ni pels visques, senzillament per millorar la vida de la gent.