Joseba Achotegui. Psiquiatra

La gran crisi de la pandèmia de la Covid 19 està situant més que mai els plantejaments de la biopolítica al centre del debat social. I la salut mental és un aspecte rellevant d'aquest debat.

Així, és freqüent trobar informacions sobre la salut mental en la situació de la pandèmia, amb doctes i benintencionats consells sobre com tranquil·litzar-nos, com entretenir-nos, què fer per a no estar incòmodes i per a que el confinament passi agradablement, mantenint l'optimisme. Aquests consells són molt d'agrair, però cal no oblidar que mentrestant, mentre ens distraiem, molts dels pilars en els quals se sustenta la nostra societat estan començant a moure's. I ho fan a més en una direcció inquietant.

A ningú se li escapa que aquesta crisi comporta un greu risc de pèrdua en drets socials, laborals, de privacitat... i davant d'això, si ens quedem en la tranquil·lització sense més, aquesta estratègia és pa per avui i gana per demà (literalment), és una resposta com a mínim, parcial. No és més adaptatiu inquietar-se i plantar cara, resoldre els problemes, encara que no sigui agradable? No és més adaptatiu davant aquesta situació estar alerta, encara que resulti incòmode?

Aquest plantejament que busca, per sobre de tot, no incomodar-nos, estar tranquils, si no es contextualitza, lliga molt amb el model social de consum i de felicitat low cost imperant, en el qual la salut mental entesa com l'estat en qual s'evita qualsevol preocupació, s'ha convertit en un producte més de la cistella de la compra. Salut mental no és estar tranquil i relaxat mentre el món es mou als teus peus. Salut mental és adaptació activa. I la preocupació, el malestar, fins i tot els símptomes, com ens mostra la psicologia evolucionista, són a vegades més sans i adaptatius que la tranquil·litat i l'endormiscament. L'estrès del confinament pot ser només el pròleg de l'estrès social que s'aveïna.

Com va assenyalar Noemí Klein les situacions de catàstrofe s'associen a grans canvis socials en els quals es laminen drets i llibertats. Per tant més enllà de l'estrès i de les incomoditats del confinament (que per cert, pateixen sobretot els ciutadans més precaritzats, entre ells els immigrants) l'estrès més rellevant és del canvi social disruptiu que es pot estar gestant mentre estem a la lluna de València. Podem despertar-nos molt tranquils i relaxats però trobar-nos en un món de malson. Només per posar un exemple: Com afectarà aquesta situació a la possibilitat que els joves d'avui puguin tenir fills?

És clar que el fet que se'ns parli també ininterrompudament dels perills que correm (en gran part com a conseqüència de les fake news i de la desinformació), afavoreix que la por, l'emoció més primitiva i desestructurant, tendeixi a bloquejar la nostra capacitat d'anàlisi i aleshores es busqui la tranquil·lització a qualsevol preu. Després del terrorisme és obvi que la por a les pandèmies serà un eix essencial de la biopolítica, un tema hegemònic. I amb el risc d'una intensa hipocondrización de la societat, expressada a nivell de l'àrea de la salut mental com psiquiatrización de l'estrès i dels problemes socials

Des de la perspectiva de la biopolítica, terme aportat per Rudolf Kjellén i desenvolupat per Michael Foucault, el cos (i la ment) constitueixen una matèria primera a explotar pel sistema social, però la resposta del subjecte ha de ser emancipadora, davant els dispositius de poder que busquen la normalització. Hem de tenir una idea proactiva de la salut mental, no plantejar-la de manera passiva, gairebé masoquista, adaptant-nos al que se'ns vingui a sobre. No podem instal·lar-nos en aquella vella dita: "que Déu  nostre senyor no ens enviï tots els mals que siguem capaços de suportar".

De totes maneres, aquesta situació de crisi també pot ser un estímul per reaccionar com a societat i per generar un ampli debat en el qual la biopolítica de la salut mental ha de constituir un tema rellevant. Com va escriure Hölderlin: "Allà on aguaita el perill creix també el que ens salva".