Laura Gómez. Politòloga, investigadora y assistenta al Parlament Europeu

María Eugenia Rodríguez Palop. Eurodiputada d'Unides Podem. Titular de Filosofia del Dret a la Universitat Carlos III de Madrid

Deia la sociòloga feminista, María Jesús Izquierdo, criticant el model d'atenció a les persones grans a les residències, que si li servien un cafè amb llet fred als matins, li fotien el dia. Apuntava així la necessitat de reinventar un model "tayloritzat" de cures que tracta a les persones grans o en situació de dependència com si fossin simples màquines. Se'ls alimenta, renta, pentina o medica (amb sort) sense cap consideració al seu estat emocional, a la seva resposta afectiva o al seu estat general de benestar.

A Espanya han mort desenes de milers de persones i els casos confirmats per la Covid-19 es comptabilitzen per centenars de milers. El 71,5% de les persones mortes vivien a residències per a gent gran. Una part molt important d'aquestes residències són privades o concertades i el protocol de la Comunitat de Madrid excloïa de l'atenció hospitalària als qui no tenien assegurança privada. La Covid-19 en un model d'atenció mecanitzat, classista i orientat al benefici, ha fotut, definitivament, moltíssimes vides.

Fa pocs mesos érem conscients que, per primera vegada en la història, la força mobilitzadora del feminisme, connectada a escala planetària, estava aconseguint ocupar la centralitat de l'agenda política. El 8 de març a Espanya, amb un recentment estrenat Ministeri d'Igualtat, s'aprovava una llei per la qual es va lluitar moltíssim al carrer: la Llei de protecció integral de llibertat sexual per a l'erradicació de les violències sexuals.

No obstant això, desconeixíem que la catàstrofe d'una pandèmia, d'impacte global, estava trucant a la nostra porta i que evidenciaria quanta raó teníem les feministes quan exigíem que la cura de la vida fos l'eix entorn del qual reorganitzar el nostre model econòmic i social.

Les mesures de distanciament social posades en marxa per frenar els contagis, el confinament a les cases i la hibernació de l'economia productiva, ens han deixat veure amb cruesa si més no unes quantes coses.

En primer lloc, la nostra vulnerabilitat, interdependència i ecodependencia antropològica. O, dit d'una altra manera, que depenem radicalment dels altres i dels recursos materials que ens mantenen. Quan la vida es percep amenaçada, l'individu immune i autosuficient s'esvaeix perquè és un pressupost inútil per salvar-la.

En segon lloc, hem vist que, com a totes les crisis, les dones emergeixen com aquest exèrcit invisible que carrega sobre la seva esquena la resolució del que cal fer sí o sí, perquè és imprescindible per garantir un mínim benestar físic i emocional. Ens referim, òbviament, al treball domèstic i de cures. Aquest treball de Sísif, sempre inacabat, sempre demandant, sempre exigent, que requereix desplegar infinitat de capacitats planificadores, organitzadores i afectives.

En tercer lloc, hem comprovat, una altra vegada, que comptem amb estructures col·lectives que gestionen la nostra vulnerabilitat i interdependència a través de relacions d'explotació i desigualtat. Les cures són treballs feminitzats, racialitzats i socialment no valorats. Quan es resolen a les llars gratuïtament queden invisibilitzats. Quan es resolen mercantilment ho fan a preu de saldo.

El que ens ha deixat veure la COVID-19 amb més claredat, en definitiva, és que les cures, invisibilitzades i mercantilitzades, sobrecarreguen de treball a les dones i impacten sobre la seva salut mental i sobre la seva autonomia econòmica. Que les conseqüències que té la mercantilització de les cures en el seu vessant sanitari i assistencial són catastròfiques. Que si no es fa res, les desigualtats de gènere continuaran creixent.

A Espanya, la COVID-19, observada des del punt de vista de les cures, ha deixat clar, a més, que tenim una resposta pública immunodeprimida. La resposta no és la mateixa si es compta amb un model social com el noruec, islandès o finlandès, o si es té un model privatitzat com l'espanyol, que si sobreviu és perquè s'aprofita d'una quantitat ingent de treball gratuït de les dones o gràcies a una mà d'obra barata feminitzada i racialitzada.De fet, la forma que ha adoptat la resolució de les cures a Espanya es distingeix per tres grans trets.

a) Per la utilització prioritària i de manera intensiva del treball gratuït de les dones amb una absència manifesta de corresponsabilitat per part dels homes dins de les llars.

b) Per una mercantilització creixent del que es venia fent a les cases a través de la contractació privada per a llocs de treball a la llar que recau, en bona part, en dones migrants amb escassa capacitat d'elecció; una mà d'obra irregular, barata, intensa i enormement flexible que posa a la nostra disposició, entre altres coses, la vigent llei d'estrangeria. De fet, la feina a la llar és el recurs d'externalització més utilitzat a Espanya i en el conjunt del sud d'Europa.

c) Per l'escassetat de despesa i oferta pública de treball de cures, que es vol resoldre a base de privatitzacions i copagaments no progressius per places públiques, privades o concertades. La comparativa en despesa social entre la mitjana europea i l'espanyola és enorme.

En aquest país tenim un model de benestar que soluciona les cures de manera escassa, sexista i mercantil, i les successives crisis no han fet altra cosa que agreujar el problema.

Aquesta emergència sanitària ens està donant l'oportunitat de discutir com es reparteixen els treballs, quins són els treballs essencials, per què recauen sobre els grups socials amb menys capacitat d'elecció, per què pateixen pitjors condicions laborals, què passa dins de les llars, com es configura una resolució socialment justa de les cures, per què no reconeixem el dret a la cura en el nostre ordenament constitucional...

Estem davant d'una nova oportunitat de polititzar les cures. Parlem dels nostres fills i les nostres filles, dels nostres pares, mares, avis i àvies, de les persones dependents, del teixit humà que som i volem ser en les pròximes dècades.