El govern espanyol i la nova Llei de Memòria

El Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat en el 2017 l'anul·lació dels processos judicials realitzats pel règim franquista entre els anys 1938 i 1978

Joan Tardà  i Coma

Exdiputat d'ERC

El govern espanyol ha presentat l’avantprojecte per a la modificació de la  Llei de la Memòria. Parlem d’una llei que no arribà fins a 2007, la qual cosa evidencia com els protagonistes de la Transició havien mantingut aparcada la demanda de reparació de les víctimes. Dècades de silencis que blindaren el que  és conegut com  model espanyol d’impunitat.

Esquerra Republicana no va votar-hi a favor  perquè el text  no podia homologar-se als d’altres Estats  que també havien patit règims vulneradors dels drets humans.  I, des de 2007 el PSOE es va oposar a donar suport a cap modificació del text, malgrat que els grups parlamentaris d’IU-ICV, CiU i PNB posteriorment donaren suport a les iniciatives d’Esquerra Republicana en pro de la seva modificació. En conseqüència, hem arribat a 2020 sense l’anul·lació de les sentències del tribunals franquistes, sense el reconeixement jurídic de les víctimes, sense l’assumpció de les responsabilitats respecte als republicans deportats als camps d’extermini, sense encarar des de l’administració pública la localització i la judicialització de les fosses comunes, sense el reconeixement de les persones assassinades i torturades en la Transició ni el de les responsabilitats pels nadons robats, sense la reparació econòmica dels béns espoliats i  un llarg etcètera de variables i casos que culminen en la inhibició del poder judicial. D’aquí que víctimes i entitats memorialistes hagin hagut d’emprendre costoses i difícil campanyes i processos judicials fora de l’Estat, con ara la coneguda com "Querella Argentina". Efectivament, els distints governs espanyols per tal de mantenir la impunitat assumiren l’enorme contradicció de jutjar a Madrid botxins argentins, però obligar a  les víctimes del Franquisme a recórrer a altres jurisdiccions.

Cal lamentar que hagin hagut de passar tretze anys. Durant aquest temps  milers  víctimes  han mort sense veure reconeguts els seus drets. Però encara hi ha altres conseqüències d’abast extraordinari relacionades amb la progressiva normalització  dels crims comesos per la Dictadura i la banalització del feixisme causant  de crims de lesa humanitat.

Arribats al moment actual, amb un govern conformat per PSOE i Unidas-Podemos, el projecte de llei manté incomprensiblement un seguit de dèficits. D’entrada,  és del tot inacceptable que no es posi  en qüestió  la Llei d’Amnistia de 1977. Incomprensible perquè el sol fet de la seva preconstitucionalitat comporta  que no s’ajusti als principis democràtics del dret internacional en relació als drets humans consagrats per Nacions Unides, que sí incorpora la Constitució Espanyola de 1978. Sobretot, a més,  si és té present que  la seva vigència ha estat utilitzada per impedir qualsevol incursió judicial a fi i efecte de dur els responsables dels crims davant dels tribunals. No té, altrament, cap sentit que no hi hagi un reconeixement jurídic de la víctima que, ben segur, contribuiria a blindar els drets amb què facilitar-los  un trajecte judicial. De fet, aquest fet i la no anul.lació de la Llei d’Amnistia converteix en paper mullat  la incorporació, tal com  preveu  l’avantprojecte , d’una fiscalia especialitzada en la investigació i persecució dels crims del Franquisme.

Sorprèn, alhora, l’entossudiment del govern espanyol de no reconèixer la il·legalitat dels tribunals de la Dictadura, tot atribuint-los  com en 2007  la condició d’il·legítims, raó per la qual les anul·lacions de les condemnes han estat fictícies en la mesura que un tribunal legal (per molt il·legítim que sigui) condemna il·legítimament, però no pas il·legalment.

El Parlament de Catalunya, atenent a la negativa dels grans partits polítics espanyols de fer realitat l’anul·lació de les sentències, el mes de juliol de 2017 aprovà una llei que declarava il·legals els tribunals militars constituïts a Catalunya i, en conseqüència, restaven anul·lades les sentències. Es important remarcar que aquesta llei catalana fou aprovada per unanimitat. Era d’esperar, doncs, que l’avantprojecte de llei fos un calc del text català, tot atenent al fet que pertoca al govern espanyol encarar l’anul·lació de la majoria de les sentències perquè  òrgans jurisdiccionals com ara el Tribunal de Orden   Público i d’altres tenien la seu a Madrid. No ha estat així: el govern espanyol insisteix a declarar-los  legals.

Ha arribat l’hora d’una llei que condemni sense complexos els Crims contra la Humanitat, que reconegui la legitimitat històrica de la II República, que mandati la demanda de perdó per part de l’Estat espanyol tal  com han fet altres estats democràtics envers les víctimes en etapes anteriors sota règims dictatorials.

A l’espera, doncs, que el govern espanyol s’avingui a modificar tot allò que, per omissió o per dèficit,  reclama el moviment memorialista i, de sempre, el republicanisme. No fer justícia a les víctimes l’any 2007 fou una enorme desconsideració. No fer-ho en 2020 no tindria perdó.