Elisabet Nebreda, Secretària d’Acció Exterior i de la UE

"Mentre que potser sigui la primera dona en ocupar la vicepresidència, de segur no en seré la darrera, perquè cada noia que ens està veient avui, veu que aquest és un país de possibilitats". Diverses lluites compartides confluïen el passat 7 de novembre en les paraules de Kamala Harris, la primera dona, negra i d'ascendència asiàtica que arribava a la Vicepresidència dels Estats Units d’Amèrica.

Hi ha fam d’apoderament femení. N’hem pogut parlar aquesta setmana en motiu de la conferència d’alt nivell de dones per la Mediterrània organitzada per la UpM, i és una fam que només se saciarà quan assolim societats plenament inclusives i igualitàries. Per això cal una transformació social que no normalitzi que una dona cobri un 16% menys de mitjana que un home pel mateix lloc de treball, que no normalitzi que en una entrevista de treball se’ns pregunti si vivim en parella o si ens hem plantejat la maternitat, que no normalitzi que en les entrevistes en mitjans de comunicació se’ns pregunti a les dones amb responsabilitat públiques com ho fem per compaginar la vida laboral i familiar.

Una transformació que ha de venir també per l’educació i apoderament de les noves generacions, nois i noies, que siguin conscients, entre d’altres, dels seus drets sexuals i reproductius, i que denunciïn les noves agressions masclistes vinculades a les xarxes socials, així com el control de les relacions personals i els dispositius mòbils.

Dones i homes d’arreu del món hem de conjurar-nos per avançar en aquest camí. I hem de recordar cada dia, que els drets que avui gaudim i que algunes vegades donem per garantits, no són regals caiguts del cel, sinó victòries en combats lliurats al llarg dels segles per totes aquelles persones que ens van precedir. Hem de recordar-ho perquè són drets que estan constantment amenaçats. Ho hem vist en els darrers anys a Espanya en una fallida llei de l’avortament que volia tirar endavant el Partit Popular; ho veiem en l’actualitat a Polònia, on milers de dones han sortit per evitar que se’ls hi amputin els seus drets sexuals i reproductius; també a Mèxic, on s’han comès 2.551 feminicidis entre els mesos de gener i juliol d’aquest any; aquí a Catalunya, on 2 de cada 3 dones hem patit algun tipus de violència masclista al llarg de la nostra vida; i arreu del mon, on segons l’últim informe Alerta 2020 de l’Escola de Cultura de Pau, 20 dels 34 conflictes armats que van tenir lloc el 2019 es van donar en països on existien nivells de discriminació de gènere mitjans, alts o molt alts.

Per això, les dones que ocupem llocs amb responsabilitats públiques hem de tenir un major grau d’implicació per fer efectiva aquesta transformació social, no només en les accions del nostre dia a dia, sinó també en l’impuls d’accions legislatives i polítiques que canviïn les dinàmiques masclistes presents en la societat.

Polítiques públiques feministes que han demostrat la seva efectivitat. Ho hem vist en la gestió de la pandèmia, amb el lideratge de la Primera Ministra de Nova Zelanda, Jacinda Arden, que ha pres decisions que, per doloroses que fossin en un primer moment, han esdevingut clau per reduir al màxim l’impacte de la Covid-19, o el lideratge d’Angela Merkel que ha posat de manifest l’esterilitat del debat entre salut i economia quan el que cal és treballar per tal d’encarrilar la recuperació post-pandèmia.

Des de la Generalitat de Catalunya i, concretament, des del Departament d’Acció Exterior, hem apostat i apostem per incorporar la política exterior feminista com eix vertebrador de les nostres polítiques. Ho hem fet per exemple amb l’Estratègia MEDCAT 2030, amb el Pla Àfrica, i amb cada una de les accions i actuacions que impulsem. I farem més. És el nostre deute amb les properes generacions: lluitar perquè no hagin de ser valentes, sinó lliures, i per tal de fer de la diversitat, la no discriminació i la justícia els pilars sobre els quals construir unes societats més pròsperes i igualitàries.