María Jesús Montero, ministra d'Hisenda,  durant el debat dels Pressupostos del 2021, al Congrés dels Diputats. Ballesteros/EFE

Joan Carles Gallego Herrera

Economista i ex secretari general de CCOO

El debat dels Pressupostos Generals de l’Estat pel 2021 (PGE) no pot amagar-se en la teranyina de banderes i electoralisme de C’s i JxCat i la CUP i del PP i Vox. El soroll tapa les diferències quant a prioritats dels comptes públics i les opcions de política econòmica per fer front a un context de crisi sanitària, de caiguda econòmica i d’enormes dificultats socials.

El pressupost és establir topalls de despesa i límits d’endeutament, però també, i sobretot, prioritzar objectius generals i finalitats de les partides pressupostàries. La proposta és expansiva i orientada a la reconstrucció econòmica i social. És lícit que hi hagi qui opti per mantenir esquemes pressupostaris austericides, es negui a avançar en justícia fiscal o opti per majors transferències de recursos públics als sectors privats. Però s’ha de dir i justificar, en funció de la valoració del context econòmic i social i dels reptes que es proposin.

El context econòmic en el que s’ha d’actuar és de sobres conegut: caiguda del PIB i augment de l’endeutament públic; destrucció d’activitat econòmica i desocupació; augment de la pobresa i la desigualtat; insuficiència i estrès del sistema sanitari, també del sistema educatiu i dels serveis socials. Inscrit en un món global i interdependent, en que inevitablement hem d’abordar el repte climàtic, impulsant la transformació del model productiu en clau de sostenibilitat, i el repte de la digitalització, adequant les infraestructures –físiques i de coneixement-. I, un moment, on la crisi sanitària posa en primer pla la protecció de la vida i la salut.

En aquest context el projecte dels PGE estableix com a grans objectius blindar el sistema sanitari, per protegir la salut de les persones; promoure la reconstrucció i transformació econòmica; i reforçar els instruments de protecció social i lluita contra la desigualtat. Per això l’aposta pressupostària és expansiva, trenca la lògica austeritària dels darrers anys, i aposta per la inversió estratègica i la millora dels programes de reforç del sector públic.

Alguns números il·lustren aquests objectius i prioritats: Enfortir el sistema sanitari, amb un increment del 75% amb una inversió de 3.100 M€); transformació ecològica amb inversió superior als 5.500 M€ destinats a energies renovables, rehabilitació, electrificació de la mobilitat (cotxe, punts càrrega); R+D+i, intel·ligència artificial i qualificació digital (12.300 M€); educació, qualificació professional i polítiques actives d’ocupació (4.000 M€) i beques (514 M€); sistema de dependència (augment del 46% en l’aportació de l’estat i 700 M€ per millorar l’atenció a les persones grans); impuls a la igualtat i la conciliació creant el "programa corresponsable"amb 200 M€ i modernitzar el sistema de serveis socials; revaloritzar les pensions i els sous públics; incrementar el salari mínim interprofessional, SMI. I l’Ingrés Mínim Vital, IMV, l’IPREM, etc. Sens dubte és una proposta orientada a protegir les persones i reactivar i transformar l’economia.

Pot ser insuficient, però és clar. Pot ser discutible, però no és neutre. Per això també els PGE trenquen la lògica fiscal dominant dels darrers anys. Tot i que tímidament intervenen en l’estructura d’impostos. Augmenten l’impost de patrimoni (del 2’5% al 3’5% les fortunes superiors als 10 M€) i l’IRPF (augmenta 2 punts als sous superiors als 300.000 €/any i 3 punts als capitals superiors als 200.000€) i altres intervencions sobre societats i alguna figura impositiva lligada al canvi de model productiu. On algú veu demagògicament un atac a la "classe mitjana" (la dels sous de 300.000 €/any i fortunes de més de 10 M€) el que hi ha és una aposta per una major justícia fiscal. Aquest és un canvi de fons, evidència el problema de suficiència del sistema fiscal (si volem serveis públic europeus, necessitem pressió fiscal europea) i la manca de progressivitat (qui més té i més guanya no contribueix en la proporció que li pertoca). És un primer pas, que requerirà en un futur d’una reforma fiscal integral i en profunditat i del reforç en la lluita contra el frau i l’evasió fiscal.

Cal fer el debat polític del PGE sobre aquestes bases. Responen al context social i econòmic? Encerten els reptes globals a enfrontar? Estableixen la prioritat en les persones? I l’aposta per la reactivació i reconstrucció de l’economia en clau de sostenibilitat i digitalització? Cal una aposta de major justícia fiscal? La resta són debats interessats per amagar propostes polítiques antisocials i servils als interessos de determinats sectors econòmics, per molt que s’amaguin darrera demagògies sorolloses o confrontacions de banderes i traïcions.

La critica al projecte dels PGE ha d’explicitar l’opció de política econòmica i quina priorització de despesa proposa. Des de Catalunya hem d’avaluar si el context que es dibuixa i les propostes i prioritats que estableix s’alineen amb les necessitats de la ciutadania catalana i l’estat de l’economia. La previsió de caiguda del PIB pel 2020 a Catalunya està entre el 10 i el 12%; amb una caiguda de les exportacions entre el 20 i el 25%; amb un sector turístic col·lapsat que representa el 12 % del PIB català i un 12,3 % de l’ocupació; una taxa d’atur al tercer trimestre del 13,23 %, dos punts per sobre que l’estiu de 2019 (10,87 %); altes taxes de precarietat, amb un fort biax de gènere en tots els indicadors; amb nivells de pobresa que superen el 25%, etc.

Alguns estudis apunten pel 2024 el retorn als indicadors del 2019. Sempre i quan fem la feina i optem per polítiques pressupostàries expansives i inversions estratègiques i reforç del sector públic, relacionat amb els reptes de futur de la sostenibilitat, la digitalització i la protecció de la salut i les persones. La proposta dels PGE situa invertir 2.400 M€ a Catalunya, la xifra en % més alta de la història, entre elles inversions irrenunciables en rodalies. Sens dubte aquests PGE permeten disposar de majors capacitats per blindar el sistema sanitari públic, reactivar l’economia i millorar la protecció social de la ciutadania de Catalunya. I poden facilitar que la Generalitat de Catalunya pugui exercir l’autogovern amb majors recursos i millors capacitats.

El caràcter expansiu, d’avenç en justícia fiscal, de prioritats sanitàries, socials i econòmiques establertes d’aquest projecte de PGE és una plataforma necessària per a futurs pressupostos de la Generalitat. Context i problemes compartits reclamen prioritats paral·leles. És demagògic avui voler confrontar PGE i Catalunya, pot tenir base argumental electoralista, però cap sentit econòmic ni social.