Simpatizants de Trump a l'assalt al Capitoli. — Mike Theiler

Laura Pinyol, periodista

@laurapinyol

L’última rebequeria de Donald Trump negant-se a reconèixer el resultat electoral, atiant la conspiració de frau i cridant als seus acòlits a impedir el robatori de les eleccions ens van oferir unes imatges insòlites de l’assalt del Capitoli, l’edifici insígnia de la democràcia nord-americana. Com ja s’ha dit abastament aquests dies, una turba de fanàtics van aconseguir irrompre a l’edifici institucional més important dels Estats Units i hi va sembrar el caos, mentre el Senat acomplia el tràmit de donar Joe Biden com a vencedor de les eleccions i pròxim president.

Entre els assaltants –als quals encara no se’ls ha imputat com a terroristes, malgrat que molts d’ells anaven fortament armats i militen en grups d’obediència totalitària– hi havia representants de tots els grupuscles de l’extrema dreta, organitzacions paramilitars i supramacistes. Membres de l’all-right , neoconfederats (abillats amb la bandera dels Estats que van lluitar contra la Unió en defensa de l’esclavitud), nazis, Proud Boys (grup neofeixista format únicament per homes que estan en contra d’afroamericans, musulmans, immigrants, progressistes, col·lectius de dones, i es declaren antisemites) o conspiracionistes com el víking de QAnon (que defensa que Trump lidera el combat contra una aliança satànica i pedòfila formada per demòcrates, gent de Hollywood i magnats jueus).

Si una cosa tenen en comú l’horda que va posar en escac el Parlament i va enfonsar la imatge internacional dels EUA com a democràcia exemplar, entre els quals, segurament, també hi havia devots del president i el seu Make America Great Again, és la inoculació del discurs de l’odi que al llarg del seu mandat ha insuflat el president sortint.  Un magnat malalt d’egolatria, superb i populista que ha fet seu el discurs de l’extrema dreta en la seva pràctica política. Per exemple, Trump ha marginat els mitjans de comunicació durant la seva presidència, els ha acusat en nombroses ocasions de ser "enemics del poble" i ha esquivat les compareixences per evitar preguntes incòmodes. Aquest és un símptoma inequívoc d’una vocació totalitària perquè la principal missió dels mitjans de comunicació en les societats democràtiques és la de fiscalitzar el poder. Potser per això, Trump havia fet de les xarxes socials, especialment de twitter, el seu altaveu preferit (abans que li tanquessin el compte per sempre) per agitar el seu públic de fidels seguidors.

El populisme, bastit de patriotisme, de Donald Trump  ha calat profundament en una part molt considerable de la societat nord-americana. No es pot oblidar que en les passades eleccions, va obtenir més de 72 milions de vots, deu milions més que en les del 2016. Aquesta política basada en l’emoció i la irracionalitat, que busca l’efectisme i la gesticulació i declina la complexitat i l’esperit crític, conté sempre una disjuntiva entre l’ells i nosaltres. D’exemples d’aquesta retòrica, en trobaríem moltes: des del mur amb Mèxic a la resistència davant la pandèmia de la Covid-19 (durant mesos, Trump es va referir al coronavirus com el virus xinès). Els altres i nosaltres.  Però aquest cisma també s’ha aprofundit entre els propis nord-americans.

L’adhesió a una causa de manera cega i acrítica és el germen del totalitarisme. Així ho va escriure Hannah Arendt el 1963, en el seu llibre Eichmann a Jerusalem: Un informe sobre la banalitat del mal. Allí reflexionava com milions d’alemanys van convertir-se en la cadena d’engranatge del nacionalsocialisme, en criminals de guerra i en buròcrates al servei de la solució final. Com persones normals i corrents van acabar assumint postulats i cometent crims monstruosos sense cap rastre de pensament crític.

Ha passat als Estats Units però el virus de l’extrema dreta fa temps que treu al cap allà on pot, també a Europa, també a l’Estat espanyol, també a Catalunya.  Un dels mantres de Vox és que el govern de PSOE i Podemos és il·legítim. Militars de la reserva cridaven a afusellar "26 milions de fills de puta" en un xat o 75 militars retirats van criticar l’actual Govern democràticament escollit, per posar en risc la cohesió nacional, en una carta que van adreçar al rei. Una constant que també il·lustra com l’extrema dreta només reconeix legitimitat al poder quan l’ostenta.

La banalitat amb la qual penetren els discursos d’odi en totes direccions i en totes les capes de la societat és perquè combatre’l és profundament incòmode i cansat. Requereix raó, reflexió, assumpció de la complexitat, reconeixement constant dels drets i les llibertats de totes les persones, per sobre raça, sexe i condició. La desídia i l’obvietat mai no frenen la capacitat de contagi del discurs d’odi que té infinites formes, canals i mentides per propagar-se sense aturador. Frenar-lo, és una responsabilitat de tota persona que es declari demòcrata perquè l’alternativa només és el totalitarisme i, quan arriba aquesta onada, el que s’endú per davant són totes les llibertats.