Assumir els resultats o continuar amb el xou

Primera reunió de la Mesa del Parlament de la tretzena legislatura / Parlament de Catalunya

Andreu Pujol. Escriptor i historiador

Ja fa més d’un any que la política catalana es desenvolupa en un estat de provisionalitat i inestabilitat, des que el president Quim Torra va donar per acabada la legislatura en una compareixença plena de retrets cap als seus socis d’ERC. Aquell moment precís va ser l’inici de la campanya electoral que va concloure el passat 14 de febrer, una campanya que ha durat tot l’any de la pandèmia i que s’ha allargassat innecessàriament amb el paradoxal pretext de centrar-se, precisament, en combatre la pandèmia.

Encara hem estat prou de sort perquè, tot i les constants atzagaiades entre consellers d’un mateix executiu, propinades pensant en debilitar els de l’altre partit fins el dia que toqués anar a les urnes, les dades indiquen que a Catalunya s’han fet prou bé les coses, sempre tenint en compte la dificultat del moment. Les escoles han pogut funcionar amb una relativa normalitat i aquest ha estat un dels territoris que ha repartit més ajudes directes a PIMES, només per posar un parell d’exemples. Podria haver estat molt pitjor, tenint en compte aquest context polític de desgavell constant.

Ara que ja han passat les eleccions, semblaria que les aigües s’haurien de calmar. La perspectiva de tornar a haver de votar hauria de quedar lluny. En canvi, d’aquests primers dies de la tretzena legislatura se’n desprèn tot el contrari. L’elecció de Laura Borràs com a presidenta del Parlament, a priori, hauria de significar que hi ha un pacte de govern mig encarrilat, com a mínim en les línies generals, a manca de concretar els serrells. El primer discurs de la presidenta de la cambra, per contra, sense esmentar Roger Torrent com antecessor seu en el càrrec, a banda de ser una evident descortesia institucional, indica que el ressentiment encara és ben viu i roent.

Divendres passat, poques hores abans que comencés la sessió al Parc de la Ciutadella, sortia publicada una entrevista a Carles Puigdemont al diari El Punt Avui. El titular era ben explícit: "No es pot donar ja per fet que ens entendrem per fer govern". Tota una declaració d’intencions que podria haver suposat corredisses als despatxos del Parlament per canviar el sentit del vot. Tot just quan ERC estava a punt de complir la seva part de l’acord, tal com efectivament va acabar fent, la cara més visible de Junts avisava que potser ells no farien el mateix.

En aquella mateixa entrevista hi havia una lectura sui generis dels resultats electorals. Puigdemont hi parlava d’un "empat tècnic" entre el seu partit i els republicans i assegurava, sense aportar cap dada que ho corroborés, que "si haguéssim competit en igualtat de condicions, hauríem guanyat les eleccions". En aquesta anàlisi s’hi obviaven dues coses: la primera és que efectivament van competir en igualtat de condicions, perquè el fet de no disposar de drets electorals a causa de l’escissió més recent dins el que era l’antiga Convergència no va impedir que Junts participés en tots els debats televisius i radiofònics que es van convocar. La segona és que el 2017 la distancia entre ERC i Junts era menor que l’actual, quedant per davant la llista postconvergent, i aleshores no parlaven pas de suposats empats ni posaven en dubte la seva legitimitat per revalidar la titularitat de la presidència de la Generalitat. Encara diumenge passat Borràs va tornar a insistir en la mateixa idea del 14F com una partida acabada en taules durant l’entrevista que li va fer el director de TV3.

Tant el discurs de Borràs com el de Puigdemont indiquen que a Junts hi ha una forta resistència a assumir amb esportivitat una derrota que, per a aquest espai polític, fa anys que avança pas a pas, convertint cada una de les eleccions al Parlament, des dels darrers onze anys, en les de les pitjors xifres de la seva història.

Si aquesta dinàmica de negació de la realitat continua, prosseguint amb la campanya de qüestionament dels resultats, es fa difícil augurar un període d’estabilitat a la majoria parlamentària independentista que serveixi per projectar la imatge de bon govern que tant necessita per créixer entre els sectors de la societat que li són més refractaris: hi ha molts ciutadans que possiblement no els votarien mai per qüestions sentimentals però que sí que podrien arribar a fer-ho si entenen que com a governants es preocupen pels seus interessos i hi donen una resposta satisfactòria. La gestió de la pandèmia del govern podria haver estat una oportunitat d’or -perquè s’han pres decisions prou encertades- que s’ha deixat perdre tapant-la amb discrepàncies impostades i cridòria propagandística. Malauradament, observant aquest mes que ha seguit a la jornada electoral, només podem intuir la continuïtat d’una espiral destructiva que res no aporta. Tant de bo ens equivoquem.