Descobrint l’extrema dreta

Santiago Abascal i Rocío Monasterio en roda de premsa després de les eleccions del 4 de maig a la comunitat de Madrid -- Fernando Villar / EFE

Andreu Pujol, escriptor i historiador

L’extrema dreta s’ha situat al mig del debat arran de la passada campanya electoral a Madrid. El 30 de març un grup de neonazis va increpar Pablo Iglesias durant una visita al municipi de Coslada. Setmanes després, el ministre de l’Interior, la directora general de la Guàrdia Civil i el mateix Iglesias rebien unes cartes amenaçadores acompanyades d’unes bales del mateix calibre que el dels antics fusells emprats per l’exèrcit espanyol i el cos dels tricornis. Paral·lelament, la premsa del règim ens fa saber que no ens hem de preocupar perquè el remitent dels paquets enviats a la ministra Reyes Maroto (aquest amb una navalla ensangonada) i al diputat de Bildu Jon Iñarritu és una persona que té esquizofrènia diagnosticada: és ben curiós que aquest trastorn no li impedeixi practicar una precisa selecció ideològica dels seus destinataris. Encara n’hi ha més: José Luís Rodríguez Zapatero també ha rebut la preceptiva missiva hostil acompanyada d’un parell de cartutxos.

Tot això pertany, en principi, a l’àmbit dels incontrolats. Mentrestant, la branca institucional del moviment, sota les sigles de VOX, s’ha dedicat a reblar el clau amb la seva pròpia agitació. D’una banda el famós cartell criminalitzant els menors immigrants sense família a l’Estat, dissenyat especialment per crear una polèmica i posar-s’hi al centre. De l’altra, la candidata Rocío Monasterio en una maniobra típica del trumpisme de fake news I alternative facts, insinuant al debat de la SER que les amenaces postals eren un invent de l’esquerra, fet que va provocar que el candidat de Podem s’aixequés i marxés, seguit després del representant socialista i de la de Más Madrid.

Iglesias s’ha mostrat especialment preocupat per aquest frenesí ultradretà i en les seves declaracions públiques encara ha anat una mica més enllà: diu que creu que "la ultradreta està intentant infiltrar-se en sectors de la policia i de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat". La manera de formular aquesta afirmació és sorprenent perquè se’n desprèn que fins el moment aquests organismes restaven al marge de tal contaminació ideològica, com si fos un fenomen nou i completament inèdit. Només cal mirar, a Catalunya mateix, els resultats electorals de VOX en municipis que tenen grans casernes o bases militars i comparar-los amb els de qualsevol altre lloc. És suficient amb rememorar la polèmica del xat de policies de Madrid que exaltaven la figura de Hitler i insultaven l’anterior alcaldessa. O amb evocar quan Anna Simó i Joan Josep Nuet van arribar, el novembre del 2017, a l’estació d’Atocha per anar a declarar al Tribunal Suprem i van ser increpats i perseguits per un grup radical espanyolista capitanejat per un policia municipal de Madrid fora de servei. És clar que això no vol dir que tots els membres d’aquests cossos siguin propensos al fanatisme però és evident que el problema existeix fa temps, ve de lluny i té la gènesi en la manera d’executar el canvi d’un règim feixista per una democràcia.

Hi ha un cert adamisme –l’enganyosa idea que un fenomen comença en un mateix- en la sorpresa d’Iglesias. Precisament ell, que durant la campanya electoral catalana de 2017 havia acusat a l’independentisme de "contribuir a despertar el fantasma del feixisme", hauria de saber que no n’és pas la primera víctima ni en serà l’última. Aquesta acusació d’aleshores, la d’haver anat provocant la bèstia, ara se li gira en contra.

Per aclarir-ho: hauríem de saber si hem de situar en el camp de la provocació o en el de l’exercici de drets irrenunciables el fet que Gabriel Rufián fos rebut amb banderes falangistes quan va anar a Dènia a presentar el seu darrer llibre fa un parell de setmanes. Pel que fa a l’atac als estudis de Catalunya Ràdio l’octubre del 2017 per part d’uns exaltats ultradretans, hauríem d’aclarir si era la resposta a un desafiament independentista o la intolerància amb la llibertat de premsa. Una altra pregunta: ¿La mort de Guillem Agulló per ser un jove independentista i antifeixista, cal classificar-la com a molèstia inoportuna al monstre o com un fastigós crim d’odi? El mateix val per les ràtzies de radicals feixistes durant els moments de més tensió política de la història recent de Catalunya, que tan bé van anar a l’Estat per ficar la por al cos a la ciutadania. Només en són uns quants exemples.

Amb tot això, si una cosa hem après és que el feixisme es desperta sol i en fa prou amb imaginar la simple existència d’allò que no tolera. La pèrdua de privilegis dels de sempre i la conquesta de drets dels de baix és una cosa que sol exaltar-lo bastant: el dret de les dones a conquerir la igualtat, el dels desafavorits a tenir una vida digna, el dels pobles a autodeterminar-se... Res d’això no comença amb Pablo Iglesias ni amb les eleccions de Madrid.