Votacions a Dinamarca -- Henning Bagger / EFE/EPA

Miguel Urban

El 2015, que va començar amb la històrica victòria de Syriza a Grècia, semblava que anunciava vents de canvi a Europa provinents del sud. Una nova esquerra radical floria sobre les ruïnes de l'austeritat, engolint bona part de l'espai social i electoral d'una socialdemocràcia en davallada, que feia temps que havia mutat cap al social-liberalisme. Les candidatures del canvi conquistaven les principals capitals en l'Estat espanyol, incloses Madrid i Barcelona, i a Portugal l'esquerra obtenia un magnífic resultat, obligant al partit socialista a un acord de govern inèdit des de la revolució dels clavells.

La derrota de l'experiència de govern de Syriza, amb la imposició per part de la Troika del tercer memoràndum, no només va truncar la primavera grega, sinó que va malmetre les aspiracions del conjunt de l'esquerra del continent que, des de llavors, no ha aconseguit sobreposar-se. Actualment, veiem com a Portugal l'experiència de govern de la "geringonça" ha fracassat, i va camí de restablir la primera majoria absoluta socialista amb l'avançament electoral del pròxim gener. Mentrestant, a Espanya, Unides Podem ha passat d'assaltar els cels, disputant el sorpasso, a participar com a soci minoritari en un govern social-liberal al costat del PSOE.

Llevat del cas de les presidencials franceses del 2018, on la candidatura de França Insubmisa va aconseguir un bon resultat malgrat no aconseguir entrar en la segona volta, la resta de forces han obtingut pobres o mals resultats. En les eleccions europees, les forces d'esquerres quedem relegades a ser l'últim grup de l'Europarlament. Tot això amb el teló de fons de l'auge electoral del liberalisme verd, que va aconseguir el seu millor resultat en les esmentades eleccions europees i que ha aconseguit entrar en els governs alemany i austríac.

Daniel Bensaid deia que les revolucions arribaven quan ningú les esperava o quan ja ningú les estava esperant. D'aquesta manera intempestiva hem vist com, en aquest 2021 pandèmic, han emergit un seguit de victòries municipals que tenen com a comú denominador un fort moviment de base per l'accés a l'habitatge i per un model de ciutat alternatiu al dominat pel mercat.

Així, el setembre passat, el Partit Comunista (KPÖ), que no disposava de representació en el parlament austríac des de feia dècades, aconseguia guanyar les eleccions a Graz, la segona ciutat del país, amb el 28,8% dels vots. Superant així als conservadors (ÖVP), que s'havien mantingut en l'alcaldia des de feia 18 anys. La victòria comunista a Graz té el seu fonament en una forta implantació de base vinculada a l'activisme antidesnonaments i en diversos elements. El KPÖ ha impulsat una línia telefònica d'emergència per a llogaters com a primer punt de contacte per a les persones que tenien problemes amb els propietaris; un servei d'assessorament jurídic per a les "víctimes dels especuladors"; els regidors comunistes tenen limitats els salaris, i donen dos terços dels mateixos a un fons del partit, amb el qual ajuden a persones desocupades i desnonades; i han realitzat campanyes reeixides de recollida de signatures, com la que va permetre convocar un referèndum contra l'intent de privatització del parc d'habitatge públic, que van guanyar amb un 97%. Una combinació d'activisme de llarg alè, coherència política i personal dels seus representants i conquestes parcials mitjançant la mobilització popular, han estat els ingredients de l'èxit del KPÖ a Graz. Un model a contracorrent que desmunta el mite que tot és relat i discurs i que no es poden guanyar eleccions amb uns certs símbols i noms.

En el mateix mes de setembre en el qual se celebrava la victòria a Graz, es produïa a Berlín una triple votació per a les eleccions generals i municipals i per a un referèndum, forçat des del moviment popular per un habitatge digne. D'una banda, les eleccions generals van ser un desastre per a l'esquerra, i Die Linke va estar a punt de quedar-se fora del Bundestag, per primera vegada, després de centrar la seva campanya a subordinar-se a un govern amb l'SPD. En les municipals es van confirmar la reedició del govern municipal roig (socialistes 21,4%), verd (verds 18,9%) i roig (Die Linke 14%). Mentrestant, el referèndum berlinès va ser un autèntic èxit i una veritable demostració de força del moviment per l'habitatge. Només per poder realitzar la votació, els organitzadors van haver de recol·lectar 175.000 signatures vàlides, escrites a mà i totalment verificades, demostrant que va ser una mobilització i autoorganització social a Alemanya sense precedents, en relació als últims anys.

En la consulta va participar més d'un quart dels electors, el mínim exigit perquè la mesura passés al Senat alemany, guanyant el 'sí' amb el 56,4% dels vots, enfront del 'no', amb un 39%. Una victòria que formalment només ha comptat amb el suport de Die Linke, mentre que la resta de la coalició de govern municipal o va demanar el no, com els socialdemòcrates, o van mantenir una postura ambigua, com els verds. Aquesta conjuntura atorga fins i tot més valor a aquesta victòria, que proposa confiscar ni més ni menys que 200.000 habitatges de grans tenidors perquè passin a ser propietat pública.

L'èxit del referèndum berlinès, igual que l'èxit de Graz, posa en valor la importància de l'organització, implantació i teixit social, alhora que desmenteix el mantra del governisme, que fia únicament les conquestes socials a l'activitat institucional, reforçant les lògiques de la delegació en detriment de l'organització social. Efectivament, el referèndum berlinès, malgrat no ser vinculant, genera un conflicte entre la institució i les demandes populars que àmplia l'espai del possible.

Com a última de les victòries municipalistes d'aquest 2021, trobem la de l'Aliança Roja i Verda a Copenhaguen, que ha aconseguit el 24,6% dels vots, amb una campanya centrada en l'accés a l'habitatge digne com a dret i en la protecció d'espais naturals de la ciutat com Amager Faelled. D'aquesta manera, el partit socialdemòcrata, encara que mantindrà l'alcaldia a la capital danesa per l'aliança amb verds i liberals, ha deixat de ser el partit més votat després de cent anys d'hegemonia. L'Aliança Roja i Verda va ser fundada el 1989 a partir de la confluència de diferents corrents de l'esquerra radical, mantenint una representació constant en el parlament danès des del 1994. Però no ha estat fins el 2011 que es va consolidar en un 6-7% a nivell nacional.

A més de la victòria a Copenhaguen, l'Aliança Roja i Verda ha aconseguit ser la primera força a l'illa de Bornholm i segona en Frederiksberg (ciutat de l'àrea metropolitana de Copenhaguen). A pesar que en el conjunt del país han aconseguit el 7,3%, aquestes eleccions municipals han estat una victòria en el seu conjunt, ja que mes enllà de la capital, els han permès aconseguir representació a desenes de municipis on mai abans ho havien aconseguit. És important destacar que aquests resultats s'han donat després que l'Aliança Roja i Verda facilités un Govern en minoria dels socialdemòcrates per desallotjar a la dreta, però rebutgés igualment entrar en l'Executiu, mantenint-se com l'oposició d'esquerres tant al carrer com en el Parlament.

El resultat a Copenhaguen, sumat al referèndum de Berlín i a la conquesta de l'alcaldia de Graz a Àustria, retorna tímidament un horitzó de victòria a l'esquerra alternativa, al marge de la subalternització al social liberalisme. Una alternativa en la qual la implantació social i territorial, la problematització de l'accés a l'habitatge i el qüestionament del model mercantilitzat de ciutat apareixen com a elements clau per a comprendre aquests èxits electorals.

No deixa de sorprendre com des de l'esquerra gastem tantes energies en noms o en  mirar cap a dalt, quan el problema i les solucions els tenim a baix. Naturalment, és més fàcil buscar dreceres de pirotècnia electoral que dedicar-se a la lenta i impacient reconstrucció del teixit social des dels conflictes concrets. Ara que tant es parla de noms per a un Front Ampli, potser la nostra preocupació hauria de ser més la d'aixecar moviments amplis ancorats en el territori, que donin resposta a les lògiques depredadores del capital i que plantegin una alternativa ecosocialista i feminista que posi sota control social l'habitatge o l'energia, per posar exemples clau.

És a dir, la nostra preocupació ha de ser reconstruir el teixit i la mobilització social, posar en valor l'organització i les organitzacions, no com a finalitats en si mateixes sinó com a instruments de transformació i suport mutu. Recordo com Miguel Romero sempre deia que primer venien les victòries socials, després les polítiques i, de vegades, aquestes es convertien en victòries electorals. Portem massa temps sense victòries socials. La vaga del metall a la badia de Cadis pot ser un bon inici. Potser per a aquest pròxim any ens toca mirar-nos més en el mirall de processos de mobilització popular com els de Berlín, o en victòries com les de Copenhaguen, que demostren que sí que es pot sorpassar al socialiberalisme, eixamplant els limitis del possible.