Ignacio Ramonet

Director de 'Le Monde Diplomatique en español'

El fenomen s'està estenent. A les nostres societats desenvolupades, un nombre cada vegada més gran de ciutadans es planteja modificar les seves maneres de consum. No només dels hàbits alimentaris, individualitzats ja fins el punt que resulta pràcticament impossible reunir a vuit persones al voltant d'una taula per menjar un mateix menú. Sinó del consum en general: la vestimenta, la decoració, la neteja, els electrodomèstics, els fetitxes culturals (llibres, devedés, cedés), etc. Totes aquelles coses que fins fa poc s'acumulaven a les nostres llars com senyals més o menys mediocres d'èxit social i d'opulència (i fins a certa mesura, d'identitat), ara sentim que ens asfixien.

La nova tendència és a la reducció, al despreniment, a la despulla, a la supressió, a l'eliminació ... En suma, a la desintoxicació. Al detox, doncs. Com si comencés l'ocàs de la societat de consum -establerta al voltant dels anys 1960 i 1970- i entréssim en el que es comença a anomenar la "societat del deconsum".

Es podria objectar que les necessitats vitals de consum segueixen essent immenses a molts països en vies de desenvolupament o en les àrees de pobresa del món desenvolupat. Però aquesta realitat indiscutible no ha d'impedir veure aquest moviment de "deconsum" que s'expandeix amb un impuls cada vegada més intensa. D'altra banda, un estudi recent (1), realitzat al Regne Unit, indica que des del principi de la revolució industrial, les famílies anaven acumulant béns materials a casa a mesura que els seus recursos augmentaven. El nombre d'objectes posseïts traduïa el seu nivell de vida i el seu estatus social. Així va ser fins a 2011. Aquest any es va aconseguir el que podríem anomenar el "pic dels objectes" (peak stuff). Des de llavors, el nombre d'objectes posseïts no deixa de reduir-se. I aquesta corba, en forma de "campana de Gauss" (amb augment exponencial mentre puja el nivell de vida i que després, després d'un període d'estabilització, baixa en les mateixes proporcions), seria una llei general. Avui s'estaria verificant en als països desenvolupats (i en moltes zones opulentes d'Estats del Sud), però demà també reflectiria la inevitable evolució en els països en desenvolupament (Xina, l'Índia, el Brasil).

La presa de consciència ecològica, la preocupació general pel medi ambient, la por al canvi climàtic i, en particular, la crisi econòmica del 2008 que amb tanta violència va colpejar als Estats rics, han influenciat sens dubte aquesta nova austeritat zen. Des de llavors s'han divulgat per les xarxes socials molts casos espectaculars de detox anticonsumista. Per exemple, el de Joshua Becker, un nord-americà que va decidir fa nou anys, amb la seva dona, reduir dràsticament el nombre de béns materials que posseïen per viure millor i aconseguir la calma mental. En seus llibres (Living with Less, The more of Less) i en el seu blog "Becoming minimalist" (www.becomingminimalist.com/), Becker explica: "Netegem el desordre de casa nostra i de la nostra vida. Va ser un viatge en què descobrim que l'abundància consisteix a tenir menys ". I afirma que "les millors coses de la vida no són coses".

Tot i que no resulta fàcil desintoxicar del consum i convertir-se al minimalisme: "Comenceu a poc a poc -aconseja Joshua Fields Millburn, que escriu al blog TheMinimalists.com-, intenti desprendre d'una sola cosa durant 30 dies, començant pels objectes més senzills de suprimir. Llenceu les coses òbvies. Començant per les que clarament no necessita: les tasses que mai fa servir, aquest regal horrible que va rebre, etc. ".

Un altre cas cèlebre de despulla voluntari és el de Rob Greenfield (2), un nord-americà de 30 anys, protagonista de la sèrie documental "Viatger sense diners" (Discovery Channel) qui, sota el lema "menys és més", es va desfer de totes les seves pertinences, fins i tot de casa seva. I camina pel món amb només 111 possessions (incloent-hi el raspall de dents) ... O el de la dissenyadora canadenca Sarah Lazarovic, que va passar un any sense comprar-se roba i cada vegada que tenia ganes de fer-ho, dibuixava la peça en qüestió. Resultat: un bonic llibre d'esbossos titulat 'Un munt de coses boniques que no em vaig comprar' (3). També hi ha l'exemple de Courtney Carver, que proposa a la seva pàgina web Project 333 (https://bemorewithless.com/project-333/), un desafiament de baix pressupost convidant als seus lectors a vestir-se amb només 33 peces durant tres mesos.

En la mateixa línia hi ha el cas de la blocaire i youtuber francesa Laetitia Birbes, 33 anys, que es va fer cèlebre pel seu desafiament de mai més tornar a comprar-se roba: "Jo era una consumidora compulsiva. Víctima de les promocions, de les tendències i de la tirania de la moda -diu-. Hi havia dies en què arribava a gastar cinc-cents euros en peces ... Quan tenia problemes amb la meva parella o amb els exàmens, comprava roba. Vaig arribar a integrar perfectament el discurs dels publicitaris: confonia sentiments i productes ... "(4). Fins que un dia va decidir buidar els seus armaris i regalar-ho tot. Es va sentir lliure i lleugera; alliberada d'una càrrega mental insospitada: "Ara visc amb dos vestits, 3 calces i un parell de mitjons". I dóna conferències per tot França per ensenyar la disciplina del "zero escombraries" i del consum minimalista.

El consumisme és consumir consum. És una conducta impulsiva on ja no importa el que es compra, importa comprar. En realitat, vivim en la societat del rebuig, malbaratem abundantment. Davant d'aquesta aberració, el minimalisme de consum és un moviment mundial que proposa comprar només el necessari. L'exercici és simple: cal mirar les coses que tenim a casa i determinar quines realment fem servir. La resta és acumulació, verí.

Dues periodistes argentines, Evangelina Himitian i Soledad Vallejos, van passar de la teoria a la pràctica. Després d'haver viscut com milions de consumidors acumulant sense cap criteri, van decidir qüestionar la seva pròpia conducta. Estava clar que compraven per altres motius, no per necessitat. I es van imposar estar un any sense consumir res que no fos absolutament indispensable i comptar amb gran talent la seva experiència (5).

No només es tractava de no consumir sinó de desintoxicar-, d'alliberar-se del consum acumulat. Les dues periodistes van començar imposant una disciplina detox: cadascuna havia de treure deu objectes al dia de casa durant quatre mesos: 1.200 en total. Van haver de descartar, donar, desprendre, despullar-... Com una mena de purga, per passar a ser deconsumistes: "En els últims cinc anys -expliquen Evangelina i Soledad- es va encendre al món una llum de consciència col·lectiva sobre la manera de consumir. Que és una manera de controlar els abusos del mercat. Perquè és també una estratègia per deixar al descobert els punts cecs del sistema econòmic capitalista. Encara que soni pretensiós és exactament això: el capitalisme es recolza en la necessitat de fabricar necessitats. I per a cada necessitat fabrica un producte ... Això és especialment cert en els països amb economies desenvolupades on els índexs oficials mesuren la qualitat de vida en sintonia amb la capacitat de consum ... ".

Aquest cansanci cada vegada més universal del consum també afecta a l'univers digital. Està sorgint el que podríem anomenar un digital detox, que consisteix a abandonar les xarxes socials per un temps i per diferents motius. Es va estenent el moviment dels "exconnectats" o "desconnectats", una nova tribu urbana formada per persones que han decidit donar-li l'esquena a Internet i viure offline, fora de línia. No tenen WhatsApp, no volen sentir parlar de Twitter, no utilitzen Telegram, odien Facebook, no senten simpatia per Instagram i no hi ha gairebé cap rastre d'ells per Internet. Alguns no posseeixen ni tan sols un compte de correu electrònic i, els que el tenen, l'obren només molt de tant en tant ... Enric Puig Punyet (36 anys) doctor en Filosofia, professor, escriptor, és un dels nous "exconnectats". Ha escrit un llibre (6) en què recopila casos reals de persones que, desitjoses de recuperar el contacte directe amb els altres i amb si mateixes, han decidit desconnectar-se. "La Internet participativa que, majoritàriament, és la modalitat en la qual estem vivint, busca la nostra dependència -explica Enric Puig Punyet-. En tractar-se, gairebé íntegrament, de plataformes buides que es nodreixen del nostre contingut, interessa que estiguem a tota hora connectats. Aquesta dinàmica la faciliten els telèfons 'intel·ligents', que han provocat que estiguem constantment disponibles i nodrint a la Xarxa. Aquest estat d'hiperconnexió comporta els seus problemes que estem començant a veure: ens resta la capacitat d'atenció, de procés en profunditat i fins i tot de socialització. Gran part de l'atractiu de les tecnologies digitals està dissenyat per companyies que volen el nostre consum i la nostra contínua connexió, com succeeix amb tants altres àmbits perquè és la base del consumisme. Qualsevol acte de desconnexió, ja sigui total o parcial, s'hauria d'entendre com una mesura de resistència que desitja compensar una situació que es troba descompensada "(7).

El dret a la desconnexió digital ja existeix a França. En part com a resposta als múltiples casos de burnout (esgotament per excés de treball) que s'han produït en els últims anys com a conseqüència de la pressió laboral (8). Ara els treballadors francesos poden deixar de respondre a missatges digitals quan acaba la seva jornada laboral. França es va convertir així en pionera d'aquest tipus de lleis, però encara queden incògnites sobre com s'aplicarà aquesta llei. La nova norma obliga les companyies amb més de cinquanta empleats a obrir negociacions sobre el dret a estar offline, és a dir, no contestar e-mails o missatges digitals professionals en les seves hores lliures. No obstant això, el text no obliga a arribar a un acord ni tampoc fixa cap termini per a les negociacions. Les empreses podrien limitar-se a redactar una guia orientativa, sense la participació dels treballadors. Però la necessitat del digital detox, d'estar fora de les xarxes i donar-se un descans d'Internet, queda plantejada.

La societat de consum, en tots els seus aspectes, ha deixat de seduir. Intuïtivament sabem ara que aquest model, associat al capitalisme depredador, és sinònim de malbaratament irresponsable. Els objectes innecessaris ens asfixien. I asfixien el planeta. Una cosa que la Terra ja no pot consentir. Perquè s'esgoten els recursos. I es contaminen. Fins els més abundants (aigua dolça, aire, mars ...). I davant la ceguesa de molts governs, arriba l'hora de l'acció col·lectiva dels ciutadans. En favor d'un deconsumo radical.

NOTES
(1) Chris Goodall, "'Peak Stuff'. Did the UK reach a maximum use of material resources in the early part of the last decade?" Http://static.squarespace.com/static/545e40d0e4b054a6f8622bc9/t/54720c6ae4b06f326a8502f9/1416760426697/Peak_Stuff_17.10.11.pdf
(2) https://mrmondialisation.org/rob-greenfield-le-forest-gump-de-lecologie/
(3) http://www.dailymail.co.uk/femail/article-2178944/Sarah-Lazarovic-How-woman-saved-2-000-PAINTING-clothes-wants-instead-buying-them.html
(4) http://www.lemonde.fr/m-perso/article/2017/09/15/consommation-trop-c-est-trop_5186310_4497916.html
(5) Llegiu Evangelina Himitian i Soledad Vallejos, Deseo consumido, Editorial Sud-americana, Buenos Aires, 2017.
(6) Enric Puig Punyet, La gran adicción. Cómo sobrevivir sin Internet y no aislarse del mundo Arpa editores, Barcelona, ​​2017.
(7) http://www.bbc.com/mundo/noticias-39216905
(8) El 2008 i 2009 hi va haver 35 suïcidis en una companyia com France Telecom (ara Orange). També els hi va haver a Renault. Des de l'1 de gener de 2017, la llei permet a l'assalariat d'una empresa de més de cinquanta empleats no contestar e-mails fora de l'horari de treball.