Joan Tardà i Coma, exdiputat d'ERC al Congrés dels Diputats

Milers de persones van morir sense cap reparació com a víctimes del franquisme. Desenes de milers de familiars i de gent propera a les víctimes van compartir amb elles al llarg dels últims decennis la seva frustració en contemplar com, malgrat l'afermament de la democràcia nascuda el 1978, ni tan sols era possible obrir un sol cas judicial en territori espanyol. Ni una causa, doncs, va comportar cap sentència a algun jerarca de l'Estat franquista o funcionari executor de tortures o assassinats. Tots els intents van xocar amb la preconstitucional Llei d'Amnistia del 1977, veritable contrafort per a la sostenibilitat del model espanyol d'impunitat.

Una realitat que al llarg dels anys s'ha anat imposant de tal manera que, avui dia, tot i haver transcorregut mig segle des de la mort del dictador i malgrat que ja han anat desapareixent molts dels protagonistes directes, no només es mostra incòlume sinó que ha estat capaç de metamorfosar-se per tal de deixar anar llast sobre la seva pròpia anormalitat en el context del món democràtic. Certament, les societats modernes i avançades, tant les europees com d'altres latituds, que havien patit l'infortuni de patir règims perpetradors de crims de lesa humanitat, superant dificultats i resistències majúscules, van anar metabolitzant el passat en clau de veritat, justícia i reparació. El cas espanyol va ser una anomalia des de Llei d'Amnistia de 1977 i es va consagrar mitjançant la denominada Llei de Memòria Històrica de 2007.

Convé recordar els arguments sostinguts durant el tràmit parlamentari de la llei promoguda per Rodríguez Zapatero perquè coincideixen en bona mesura amb els que sostenen avui el PSOE i Unides Podem. En aquell moment, els que hi van votar a favor van argumentar que es tractava d'un text definitiu que, per fi, complia el que s'havia d'exigir a un Estat democràtic avançat i, fins i tot, se'n disculpava els promotors per haver arribat tard. Valgui com a exemple com s'assegurava (el fiscal Jiménez Villarejo va avalar el vot favorable al text per part d'IU-ICV) que la declaració d'il·legitimitat en relació amb les sentències dels Consells de Guerra era suficient perquè l'Administració de Justícia certifiqués i expedís la seva nul·litat. Aviat, els familiars de les víctimes van topar amb la realitat i van patir el desencís de l'engany tramat. Ja en el seu moment es van donar a conèixer a la premsa els continguts emesos pel poder judicial que sustentaven la negativa a procedir a l'anul·lació ja que la nova llei no qüestionava la legalitat dels tribunals franquistes i, en conseqüència, de les sentències. Permeteu-me fer referència fins i tot a una d'elles en què el jutge especificava que en cas que s'hagués inclòs en el text legal l'esmena d'ERC que demanava considerar els tribunals franquistes il·legals sí que procediria a anul·lar-la. Però que no podia fallar en aquest sentit amb la sola consideració de "il·legítims".

Tot i la magnitud de l'engany han hagut de transcórrer fins al dia de l'aprovació, avui 14 de juliol del 2022, quinze anys perquè l'Estat espanyol reconegui la il·legalitat de les sentències judicials. Tot i això, perviu l'engany i la conjura per anar adequant el model d'impunitat als temps actuals. Aquesta vegada l'engany s'ha manifestat en els que diuen que no cal modificar la Llei d'Amnistia per finalment poder jutjar els que van cometre crims. El grup parlamentari d'Unidas Podemos va ser l'encarregat de proposar com a solució que el contingut de la nova llei inclogués la ineludible actuació per part de la justícia espanyola davant de fets que es poguessin denunciar sota el prisma dels Tractats Internacionals signats per l'Estat espanyol relatius a Crims de Lesa Humanitat. Dit d'una altra manera, segons el seu parer, en cas que s'hagués procedit d'aquesta manera ja anteriorment possiblement no haguessin estat necessaris tants esforços de tota mena per obrir i mantenir la coneguda com a Querella Argentina als jutjats de Buenos Aires.

Resulta tot això una mica esperpèntic i alhora dolorós, atès que s'ha obligat les víctimes d'edat avançada, als familiars als quals se'ls va negar superar el dol i al conjunt del moviment memorialista a continuar transitant pel calvari de sostenir des de la solitud uns valors que se suposaven que conformaven el frontispici del sistema democràtic. Però l'engany té les potes ben curtes. D'aquí a pocs mesos, quan les víctimes decideixin presentar davant l'Administració de justícia espanyola denúncies contra Rodolfo Martín Villa o altres persones per actuacions presumptament criminals emparant-se en la nova llei i la resposta sigui que no és procedent atenent la vigència de la Llei d'Amnistia, què és el que argumentaran els que avui aprovaran la nova llei? Només des de la ingenuïtat o des del cinisme algú pot sostenir que el Tribunal Suprem modificarà un posicionament consolidat al llarg de decennis.

Mig segle després de la mort del dictador, l'Estat monàrquic espanyol no ha tingut la voluntat de legislar una llei definitiva. Ni ho va ser la del 2007 ni ho serà la que avui veu llum verda. Això posa en dubte la qualitat democràtica d'un Estat que ho refia tot a la reconversió de la lluita per la Veritat, la Justícia i la Reparació, associada a l'enfortiment dels valors democràtics, en academicisme, en historicisme i en una hipotètica pèrdua d'impuls del moviment memorialista a compte de la desaparició biològica de les víctimes.

La llei que avui serà presentada com l'avenç definitiu quan la realitat és una altra. La realitat és que la llei s'atrinxera en la no assumpció per part de l'Estat de responsabilitats en tot allò que competeix a la reparació completa de les víctimes, a la no restitució de béns espoliats i robats, a les responsabilitats d'empreses constructores capitalitzadores del treball esclau, a les actuacions impròpies d'institucions com l'Església catòlica com a beneficiària de propietats incautades, etc... La llei, per tant, es limita a convertir allò que per a ells era fins avui "invisible" en "existent", però tan sols a través de l'elaboració d'auditories, estudis, informes... que en el futur es puguin convertir en recomanacions perquè en un futur es puguin dur a terme solucions.

Es tracta, per tant, d'un pas nimi que provoca vergonya aliena i dolor a les víctimes i descendents, que denota les conseqüències nefastes de la banalització dels crims de la dictadura per part de l'Estat democràtic espanyol, que exigirà nous esforços i sacrificis al moviment memorialista perquè tot això ve vehiculat pel govern més progressista conformat des de 1977. Tot i així, el camí està traçat en honor a les víctimes presents i absents no reparades i darrere del futur de llibertats pel qual van lluitar i van ser sacrificades.