Ferran Pedret i Santos, secretari primer de la Mesa del Parlament

El Govern encapçalat per Pere Aragonès simula que impulsa un Acord de Claredat, inspirat en el cas de la província canadenca del Quebec.  Escric que simula, i crec que ens assisteixen bones raons per afirmar-ho.

L'actual president de la Generalitat va fer solemnement la proposta —que potser el lector no recordarà perquè aquell dia va esclatar la batussa, notablement més mediàtica, que va conduir a la ruptura del govern de coalició que encapçalava— i poques hores després, quan tocava presentar propostes a votació, ERC no la va incloure entre les seves propostes.

Els comuns van ser, sol·lícits com sempre, els qui van dur-ho a votació entre les seves propostes, propiciant així la sonora derrota parlamentària del president, que va veure com tan sols ERC i comuns hi donaven suport. Ni els seus socis d'investidura de la CUP, ni els seus —aleshores encara— socis de govern de Junts, no hi van votar a favor. Ningú més ho va fer.

Aragonès, però, després d'uns mesos, reuneix vuit persones expertes de l'àmbit acadèmic i els sotmet a consideració cinc preguntes, però sempre partint de plantejar la decisió sobre la secessió al centre, com si fos l'única resposta possible a la crisi política i institucional de la darrera dècada.

Potser podríem celebrar que ERC ja no consideri que l'1 d'octubre de 2017 va produir-se un "mandat democràtic" i que la secessió ja s'hauria produït amb les declaracions dels dies 10 i 27 d'octubre de 2017, i que només caldria "implementar el mandat".

Resulta difícil fer-ho, perquè ERC, per bé que en una clara minoria, té per ara la responsabilitat de dirigir el govern del país, i està entotsolada i decidida a seguir així, tot estirant la legislatura i creuant els dits perquè no s'acompleixin els pronòstics modestos que li ofereixen les enquestes.

La seva resposta a la desorientació estratègica de l'independentisme —ben comprensible després de la constatació de la impossibilitat d'assolir els seus objectius, durant la tardor del 2017— és la de simular que disposa d'un camí transitable i sense renúncies. Encara que sigui fent veure que no n'havia fet befa en el passat, d'aquest camí. Encara que sigui imaginant, desitjant o provant d'aparentar uns suports inexistents. Encara que sigui abstraient-se del context social, econòmic i polític actual a Catalunya i al conjunt d'Europa.  En definitiva, ERC tan sols prova de simular davant l'electorat independentista que té clar què cal fer, amb escàs èxit de crítica i públic.

La desconnexió de la realitat és preocupant sempre, però més encara quan la pateix qui governa. Si se li suma la manifesta incapacitat per gestionar els assumptes més rellevants pel país —la darrera mostra n'és la gestió nefasta, per inexistent, per preparar el país per la sequera— no ens queda altra opció que propiciar al més aviat possible un canvi al capdavant de la Generalitat.