Adriana Llena, número 3 de la llista de la CUP Barcelona - L'Alternativa

La sensació latent entre la meva generació, el sentit d'època, en relació amb la nostra ciutat és que és més que probable que no acabem la nostra vida a la mateixa ciutat, i encara menys, al mateix barri on la vam començar. Barcelona és una centrifugadora de persones que tard o d'hora ens expulsarà a algun altre indret de Catalunya, fins i tot a aquells que de primeres ens neguem a acceptar-ho i afirmem que ens hauran de treure amb els peus per davant.

No és només que no puguem pagar-hi un pis, que només hi trobem feines de merda o que hi costi respirar, és que, a més a més, viure a la ciutat no ens dona ni el seny ni la rauxa promesa; impossible trobar tranquil·litat però tampoc una cervesa a preu decent o uns "bailoteos" a una plaça. Avorrida i amb un oci poc pensat pels d'aquí, però a la vegada impossible descansar-hi en el seu ritme frenètic.

Anem per punts.

El preu del lloguer de l'habitatge s'ha disparat els últims anys tocant màxims històrics durant el mandat d'Ada Colau i suposa un 40% de renda per la meitat de veïnes de Barcelona. La taxa d'emancipació juvenil a Catalunya és la més baixa de les darreres dues dècades: només un 17% dels menors de 30 anys viuen fora de casa els pares i els que ho fan dediquen entre el 65 i el 85% del sou a pagar el lloguer. L'accés per la via de la compra queda lluny dels nostres imaginaris i els que ho intenten troben serioses dificultats. Habitatges públics? Pràcticament inexistents. Si continuem venent la ciutat a trossos al capital l'única opció més o menys viable que ens seguirà quedant serà viure apinyats, en pisos plens de goteres mentre paguem lloguers abusius.

La situació seria salvable si l'ocupació juvenil no es caracteritzés per la seva alta temporalitat, contractes de pràctiques, o els contractes a temps parcial. Una ciutat basada en el sector serveis i el turisme amb uns salaris i condicions laborals precaris sumat a uns preus de l'habitatge altíssims és el polvorí perfecte perquè no hi pugui viure ningú. Perquè no ens enganyem no són majoritàriament joves dels barris de la Barcelona o del seu entorn metropolità els qui ocupen les oficines i despatxos del 22@.

De fet, rectifico, Barcelona sí que és una ciutat per a joves. Per a joves vinguts del nord d'Europa i dels Estats Units que busquen una experiència perfecta pel seu Instagram treballant com a nòmades digitals des del seu pis construït a sobre d'un Starbucks. També per a joves vinguts de tot arreu que busquen unes vacances divertides lluny de les seves rutines allà on se'ls ha promès festa, sol i platja.

I és que en la ciutat venuda al turisme i a l'"expat" fins i tot l'oci i la festa es pensen per a qui ve de fora a gastar-se'ls. L'Ajuntament posa milionades per a festivals i macroesdeveniments amb preus prohibitius per a la majoria regalant espai i diners públics a entitats privades només preocupades pel seu lucre. Mentrestant, restriccions per l'ús de l'espai públic de les entitats i associacions, falta de recursos a la producció cultural pròpia i en català, propiciant l'elitització de la cultura. Això sí, hem fet superilles plenes de terrasses.

No son sorprenents, tot i que no deixin de ser preocupants, les dades vinculades a la salut mental i als suïcidis entre joves. Conseqüències d'un passat cada cop més dur, un present precari i un futur molt qüestionable. El desencís, l'individualisme i la pèrdua de sentit davant d'un món que es percep en flames i, aquí està el més desesperançador, s'assumeix que no es pot canviar.

I en aquest còctel molotov de gentrificació, feines de cambrer per les quals has d'estar 14 hores per cobrar el salari mitjà i festetes privades, hi afegim l'ofegament, menysteniment i fins i tot repressió cap a qui intenta mantenir vida als barris i oferir una alternativa.

Multes al moviment per l'habitatge en el qual s'han organitzat moltíssimes joves i criminalització de l'okupació que ens deixen com a única alternativa, falta d'espais per l'autoorganització i l'autogestió, traves a les apostes comunitàries o a l'educació en lleure. Tot ben abonat per la desconfiança, el trencament de vincles i les apostes securitàries que només reforcen l'extrema dreta o l'alienació. Les joves de Barcelona s'ofeguen i, a qui s'atreveix a nedar cap amunt, cop de rem al cap i imposició de silenci.

La confiança hi és, però, en una Barcelona que lluita, que ha demostrat centenars de vegades que la rosa de foc mai no mor. Ens hi juguem molt i anem a contrarellotge, però alguna cosa farem abans que se'ns emporti per davant una estampida de guiris pujant al Turó de la Rovira per acabar com Mufasa mort pels nyus. No ens resignem al que hi ha perquè ja ho coneixem i no ens serveix. També tenim memòria del que hem fet i el que podem fer, perquè més enllà de la caricatura que es fa de nosaltres ja portem jugades les nostres batalles.

I no serà el primer cop que tenim clar que, perquè valgui la pena, si ha de cremar que cremi.