Miquel Ramos, periodista. Autor d''Antifeixistes'.

Catalunya, any 2011. Dues joves salten a la corda en una plaça d'un poble al ritme d'una cançó tradicional catalana. De cop i volta, les protagonistes es transformen i apareixen cobertes amb un burca, saltant igual que les anteriors, però amb una música àrab de fons. Aquesta seria la Catalunya del 2025, segons aquest anunci electoral de la ultradretana Plataforma per Catalunya (PxC), liderada per Josep Anglada. Aquesta formació va aconseguir aquell any 67 regidors i va estar a punt d'entrar al Parlament de Catalunya, amb una campanya que es resumia en dues frases: primer els de casa i no a l'islam. Encara que Anglada era un vell feixista espanyolista, exmembre de la Fuerza Nueva de Blas Piñar, al seu poble, a Vic, ja havia aconseguit cert èxit entre els seus veïns amb els seus discursos contra les persones migrants i sota una altra marca, la Plataforma Vigatana, amb la que ja havia sigut regidor.

Anglada va saber no entrar en conflicte sobre a quina casa es referia. No va ficar a l'equació fins passats uns anys el nom d'Espanya, i va saber guanyar-se així una part de l'electorat de Vic i d'altres ciutats catalanes, amb un prejudici transversal que comparteixen àmbits tant catalanistes com espanyolistes, algunes esquerres i no poques dretes: el racisme i la islamofòbia, que avui són el nou antisemitisme, com deia l'historiador italià Enzo Traverso. Aquesta fórmula ja havia estat provada amb èxit en altres països anys enrere, i el mateix Anglada gaudia de molt bones connexions internacionals a Europa, amb pesos pesants de la ultradreta com el Front Nacional francès o el FPÖ austríac, a més de amb un multimilionari suec que finançava gran part d'aquests partits, Patrick Brinkmann. Anglada va obtenir el millor resultat electoral que havia obtingut mai un partit d'extrema dreta a Espanya des de la marxa de Blas Piñar a mitjans dels anys 80.

La història de l'ascens i la caiguda posterior de PxC podria ser material d'una sèrie cinematogràfica. El partit acabaria estimbant-se els anys successius al seu èxit més gran a causa de múltiples escàndols, desercions i fins i tot suposats intents d'assassinat d'alguns membres del partit contra el seu líder. L'activisme antifeixista va fer també una gran tasca pedagògica poble per poble, i els periodistes van fer la seua feina, retratant constantment les falsedats dels seus discursos i la veritable cara dels seus candidats, alguns obertament neonazis. Tot i que el cas de PxC va ser anecdòtic i inèdit al conjunt de l'Estat espanyol abans de l'entrada de Vox anys després, l'avís era evident: hi havia una part de la societat que estava disposada a comprar el discurs de l'odi de l'extrema dreta.

Les darreres eleccions municipals han permès a la ultradreta espanyola de Vox assentar-se encara més a Espanya, i també a Catalunya, on ha passat de tres a 124 regidors. El vot espanyolista i d'extrema dreta a Catalunya sempre ha existit, però també el racisme, la xenofòbia i la islamofòbia. Sempre hi ha hagut una extrema dreta catalanista, però fins ara havia estat molt marginal, fins al punt en què l'ha fet fora en no poques ocasions dels actes i les commemoracions més importants de Catalunya per part d'altres grups independentistes. Fins ara.

L'independentisme és una opció política absolutament legítima. No ha estat mai un moviment excloent ni supremacista, malgrat la imatge que alguns han volgut donar, des de fora i des de dins. Els que des de la posició contrària han volgut relacionar-ho sempre amb l'extrema dreta per deslegitimar-lo s'han servit de casos particulars que encaixen en aquest relat i que, qualsevol que conega Catalunya i el moviment independentista sap que no representen en absolut la seua diversitat i la seua amplitud. I els que des de dins han intentat reivindicar-ho com qualsevol reaccionari, nazi o feixista reivindica la seua pàtria, no ha fet sinó contribuir a l'estereotip i la criminalització en què els seus contraris inverteixen tant d'esforç.

És el cas dels dos partits ultradretans que acaben d'irrompre a diversos municipis catalans, i que s'han convertit en objecte de polèmica aquests dies: Aliança Catalana (AC) a Ripoll i en dues localitats més i el Front Nacional de Catalunya (FNC) a Manresa i a La Masó. Especialment la primera, amb un lema idèntic al que va fer servir PxC el 2011, 'primer, els ripollesos', i sense mencionar en cap moment el marc nacional: cap al·lusió ni a Catalunya ni a España. Ni tan sols a la independència. La lideresa d'aquesta formació fa temps que es popularitzà en xarxes socials amb discursos calcats a la resta d'extremes dretes contra migrants i musulmans, i amb l'especial ingredient del desencís després del Procés, que s'ha convertit en una pedrera de l'antipolítica i en un calador per a messies, salvapàtries i xamans diversos, servint, a més, d'ariet contra l'esquerra i contra l'independentisme existent.

Des de les eleccions passades, Silvia Orriols, la candidata d'AC per Ripoll, que ha guanyat les eleccions amb sis regidors de dèsset, ha aconseguit ser el focus del debat. Ha rebut el suport d'altres independentistes popularitzats pel seu histrionisme després del procés i que comparteixen les seues fòbies contra determinades comunitats, ha sigut entrevistada per Pilar Rahola a 8TV, acompanyada per altres polítics i periodistes, i legitimada per líders com l'expresidenta del Parlament, Laura Borràs, que va suggerir a Twitter que se la deixés governar i va matisar posteriorment després d'una allau de crítiques.

La normalitat amb què ha entrat aquest nou actor polític a Catalunya ve en part en haver estès el mantra que no pot ser d'extrema dreta si es diu independentista, com si això fos una mena de vacuna. Com si els països que també van patir el feixisme, com França, Itàlia o Alemanya, no hagueren patit igual l'ascens i la normalització d'aquelles velles idees que mai no se'n van anar. L'estrangerització del feixisme que s'ha fet a Catalunya atribuïa a Espanya i als espanyols la seua exclusivitat a Catalunya. El feixisme ve de fora, deien. Com si els habitants d'una nació sense estat no pogueren ser racistes, o com si no pogueren dir exactament el mateix que la ultradreta espanyola sobre el feminisme, els drets LGTBI, les persones migrants, els jueus, els gitanos o els musulmans, i enarborar, com ja fan obertament, teories de la conspiració sobre un suposat pla per reemplaçar la població autòctona per migrants i poc a poc islamitzar Occident. Les extremes dretes espanyoles i catalanes comparteixen enemics comuns, i aquests són principalment l'esquerra, les persones migrants i musulmanes, i els independentistes mateixos.

Cal tenir en compte que a Catalunya hi ha una part de la societat que no té cap identificació política més enllà de l'independentisme, com si això fos ja de per si una ideologia. Aquesta carcassa suposadament buida d'ideologia ha estat el contenidor on s'ha colat aquesta extrema dreta, que ha sabut navegar en aigües turbulentes en un moment clau: la normalització de les idees d'extrema dreta a tot el món i el context català de desafecció política. A tots els ingredients clàssics de la ultradreta contra determinats col·lectius, als quals pretén treure drets, cal sumar-hi el discurs antipolític, la suposada traïció dels partits i líders del procés, i tota l'èpica i el messianisme propi del populisme identitari que diu representar el poble i promet fer allò que els altres no han fet, embolicant-se en banderes i himnes i arrogant-se la representativitat de l'autèntic patriotisme.

Aquests dies han estat principalment altres independentistes els que han denunciat la banalització d'aquesta extrema dreta per part de persones del mateix entorn, i han alertat que res, excepte l'idioma i el marc nacional, la diferencia de la resta d'ultradretes. Marc Ferrer, Un bomber català, va fer un excel·lent fil a Twitter mostrant les coincidències d'aquesta extrema dreta catalana amb la resta d'extremes dretes, adjuntant captures de les declaracions calcades dels diferents líders, del missatge de les quals tan sols es diferencia l'idioma. També periodistes que fa anys que segueixen a l'extrema dreta per tot Europa, com Jordi Borràs o Alba Sidera, han posat en safata nombroses evidències per als que encara avui neguen que això encaixe a l'extrema dreta, o senzillament ho accepten com una altra opció política respectable. La resposta ha sigut en molts casos l'insult, la desqualificació, l'etiqueta de traïdors i fins i tot l'amenaça.

No cal obviar en aquestes anàlisis les característiques pròpies de les localitats on ha niat i han tingut èxit aquestes formacions, i buscar també en què han fallat les polítiques públiques perquè haja germinat la llavor de l'odi. Quins problemes hi ha al municipi, quines respostes institucionals se'ls ha donat i què es podria fer millor. Què ha fet l'esquerra i la resta de la societat davant dels problemes i la proliferació dels discursos d'odi. I què ha fallat a l'independentisme perquè haja deixat d'il·lusionar una part de la ciutadania, que s'ha llançat als braços del trumpisme català. Encara que aquest fracàs no siga excusa per acceptar les consignes i les fórmules màgiques que sempre promet la ultradreta per solucionar problemes complexos, ni tampoc perquè, davant l'èxit d'aquests discursos, la resta dels partits copien o avalen aquests discursos. És el que ha passat amb la normalització de Vox a Espanya, i el que passa ara a Catalunya quan líders d'altres partits i mitjans de comunicació donen la benvinguda a aquesta altra ultradreta. I és que no cal deslligar el que passa a Catalunya avui amb el que passa a la resta de països d'Europa des de fa anys, i és per això que, encara que busquem respostes locals a aquest fenomen, no cal obviar que l'onada reaccionària és global, i que hi ha múltiples canals per on aquestes idees van calant en una part de la població.

Catalunya té una llarga tradició antifeixista. També l'independentisme, que ha estat sempre un moviment popular divers en què, fins ara, la ultradreta mai no va destacar. De fet, en plena efervescència després del referèndum, la ultradreta només va aconseguir tres regidors. Però ha de reconèixer que, si al seu si ha niat una petita part d'ultradretans, alguna cosa s'ha hagut de fer malament. Aquesta infecció és potser l'èxit més gran dels que sempre han intentat vincular aquest moviment amb el supremacisme, i els va com a anell al dit per presentar-lo com a racista i excloent. I ha de ser el propi independentisme el que aconseguisca extirpar i arraconar aquest brot ultra, si no es vol veure arrossegat amb ell per acció o omissió. I toca analitzar també a què es deu l'alta abstenció en aquests comicis, i el factor que en els feus independentistes aquesta haja sigut encara més alta. I no oblidar que una part de la ciutadania no te dret a vot. Curiosament, la més criminalitzada i assenyalada per l’extrema dreta: les persones d’origen migrant.

Falten dos anys per al 2025 i les prediccions de PxC per a aquest any sobre xiquetes amb burca saltant a la corda no s'han complert. Sí que hem vist, però, més precarietat laboral, més problemes a l'hora d'accedir a un habitatge i més deteriorament dels serveis públics. Una pauperització progressiva de la classe treballadora per a la qual la ultradreta només ofereix segregació, menys drets i més policia, i mai mesures polítiques i socials que vagen directament a l'origen del problema, no a les seues conseqüències. És el parany de la ultradreta, sempre apuntar cap avall i mai cap amunt. Sempre posar pegats i mai canviar la roda. I tot i així, Anglada ha tornat a obtenir l'acta de regidor a Vic, i tres formacions més d'extrema dreta ja compten més d'un centenar de regidors només a Catalunya.

Malgrat tot, Catalunya continua sent una terra d'acollida, on persones de diversos orígens viuen i conviuen sense problemes, alienes a l'ús i la problematització que alguns intenten fer de la seua pròpia diversitat. Una terra on hi ha nombrosos moviments socials que treballen al marge de les institucions per evitar que la llavor de l'odi florisca als barris populars. Un país on gran part de la cultura, dels seus artistes, periodistes i moltes de les seues institucions han treballat de manera eficient per frenar alguns d'aquests brots d'odi. Catalunya és un país com qualsevol altre, que ni és immune a l'odi, ni es quedarà de braços plegats davant l'auge de la ultradreta.