Sergi Sol, periodista

En la campanya electoral passada, Ada Colau va buscar amb afany la polarització amb el convergent Xavier Trias creient que en aquest terreny es feia forta. Va poder esgrimir el que ve la dreta!, a més del fet que Trias evoca èpoques pretèrites. Però Ada no només no va guanyar sinó que es va veure ultrapassada també pel seu lloctinent Collboni, quedant relegada a la tercera plaça d'un pòdium on no podia haver-hi cap medalla de consolació.

Ada va voler ser alcaldessa encara que anés amb els vots 'de la pitjor dreta' el 2019. I va clavar una punyalada al fetge a un senyor bonàs com Joan Tardà. Gran amic i millor persona.

La ganivetada no va anar tant al personatge sinó al que representa. Un sincer pont de plata entre els comuns i els republicans. El mateix que ho és Rufián, encara que hi hagi dirigents dels comuns que insisteixin a colpejar-lo a ell i festejar els que li desitgen mal. Per a Tardà la correlació de forces a Barcelona sorgida el 2019 era un somni humit: un ajuntament sobiranista i d'esquerres, per primer cop sense els de sempre.

Per desesperació de Tardà aquell Govern municipal no es va materialitzar. A Ada li va poder més repetir com a alcaldessa amb Collboni de mestre de cerimònies i aconseguidor dels vots de Manuel Valls. Va ser un tripartit antiERC, sense embuts. Collboni se'n va ventar públicament. Fins i tot va retreure a Ada la mà estesa a Ernest Maragall després de perpetrar el pacte d'investidura. Collboni va gallejar -amb el suport del lobbie financer, mediàtic i empresarial de Barcelona- i va rematar la jugada a la Diputació de Barcelona. Aquesta amb la benedicció de Puigdemont.

Tot i això, el meu admirat Joan Tardà ha defensat públicament que Colau sigui alcaldessa. Li han caigut pals i li han dit de tot. Els hiperventilats de Puigdemont l'insulten cada dia centenars de vegades per aquesta proposta. Fa anys que passa això. Bona part dels ahir acòlits del pujolisme avui són el mascaró de proa d'una mena de Cup populista i de dretes.

La veritat és que la de Tardà era, majoritàriament, una aposta tàctica per retratar la sociovergència. Ada, alcaldessa. Maragall, segon de bord. És una proposta inviable perquè Collboni diria que no. I això és precisament el que buscava Tardà encara que com que és un home de sincers ideals igual fins albergava alguna esperança que aquesta proposta posés en perill Collboni.

Passa que la punyalada al fetge de Tardà de fa quatre anys va fer més mal al conjunt dels republicans que al mateix Tardà que té debilitat pels comuns i ho perdona tot. El pitjor és que va afeblir les posicions entre els republicans. Ada li va donar tal estocada ideològica que va deixar malmesa tota entesa i el seu bon fer.

Tot i això, si Colau hagués guanyat un altre gall cantaria. I si Maragall hagués aguantat la posició, hi hauria partit. Sens dubte. Malgrat tot i tot i la vil jugarreta del 2019. Però no només és que aritmèticament ara no dóna, no només és que hi ha una ferida que segueix escollint, és que Trias va guanyar. I Collboni es va enfilar a la segona plaça.

I si els republicans tenen un mínim d'amor propi és inadmissible ara ficar-se en cap embolic amb un Collboni que no només és el preferit de l'establishment, és que seria capaç de tornar-ho a fer una i mil vegades. Ada va escollir pa per avui i gana per demà. A veure si almenys serveix com a lliçó. La vida és llarga i sempre hi ha segones oportunitats.