Ferran Espada, director de Públic

Dissabte, a les quatre de la tarda, va saltar la sorpresa a Barcelona. Just una hora abans del ple d'investidura de l'alcalde, amb precisió mil·limètrica, Barcelona en Comú anunciava que canviava la seva posició 180 graus després de negar rotundament 48 hores abans que pogués donar el vot al PSC. I finalment van decidir fer alcalde el candidat socialista, Jaume Collboni, sabent que per materialitzar l’operació necessitarien la concurrència del PP.

El tenaç alcalde Collboni i la Barcelona baluard socialista

La decisió de Barcelona en Comú, com l'alcaldia de Collboni, és totalment legítima. No sabrem fins d'aquí a 4 anys -encara que d'aquí a poc més d'un mes tindrem algunes pistes- si era el que volien els respectius electorats, però l'elecció de Collboni com a alcalde de Barcelona sorgeix de les urnes amb la mateixa legitimitat democràtica que la dels altres 946 alcaldes i alcaldesses de Catalunya o les més de 8.000 alcaldies del conjunt de l'Estat.

De fet, Collboni ha treballat de valent durant més d'una dècada per arribar a aquest objectiu, s'ha postulat tres vegades com a alcalde superant dues doloroses derrotes i ha obtingut un bon resultat malgrat no guanyar les eleccions, augmentant la representació del PSC i només un regidor darrere de Xavier Trias. El refranyer diu que qui cerca, troba, i Collboni és tenaç i persistent on n'hi hagi. Ha lluitat fins a l'extenuació, primer a la campanya i a les urnes i després als despatxos. En el primer, el PSC està molt fort en aquests moments, en el segon els socialistes són uns mestres avantatjats, una màquina perfecta, i han utilitzat tots els seus immensos recursos per decantar la balança de la preuada alcaldia de Barcelona a favor del cap de llista. Tots, inclosos la Moncloa i una operació que alguns anomenen "d'Estat" i d'altres "23J".

Els socialistes tornen així 12 anys després a tenir una alcaldia de Barcelona que coneixen molt bé perquè la van dirigir des de l'inici de la democràcia fins al 2011, quan justament Xavier Trias va acabar amb el poder socialista a la capital catalana. Amb el valor afegit que Barcelona passa a ser el gran baluard del socialisme espanyol, orfe de grans capitals després de la desfeta del 28M. Un ariet important per afrontar les eleccions generals del 23J, però també una important caserna d'hivern en cas de perdre la Moncloa. Recordeu que Barcelona, a més de la capital de Catalunya, és la segona ciutat amb més habitants de l'Estat i un referent internacional de primera magnitud.

Esquinçar-se les vestidures i la palla a l'ull aliè

Hi ha esquinçament de vestidures a Barcelona i a Catalunya pel que va passar dissabte a la tarda, després que el guanyador de les eleccions, Xavier Trias, es quedés amb la mel a la boca de l'alcaldia. Però si som una mica coherents, que el PSC no fos la primera força té una rellevància ínfima. Si poséssim en fila tots els alcaldes i les alcaldesses que han aconseguit la vara de comandament del seu ajuntament aquest dissabte sense ser la llista més votada podríem omplir algun teatre on representar l'escenificació del despit segons el municipi i el color. Ni un sol partit es perdria l’espectacle, a Catalunya ni la CUP que s’ha endut l’alcaldia de Girona deixant a la banqueta el PSC que va guanyar les eleccions. És allò de la palla en ull aliè i la biga al nostre.

Les decisions des de Madrid i l'orgull barceloní

Alguns defensen que Barcelona no és comparable a altres municipis, però la veritat és que les normes de la política són iguals a tot arreu. Són salvatges i es regeixen per l'acumulació de poder, sigui com sigui, sense excepcions. Però això no vol dir que no n'hi hagi de conseqüències. No pel resultat sinó per la realització. Basada en una operació d'Estat que tot apunta que si no ha estat teledirigida des de Madrid, ha tingut un impuls decisiu des de la capital de l'Estat. Amb evidents interessos en la pugna per la Moncloa de cara a les eleccions generals del 23 de juliol. Tot plegat farcit de clares mentides, poca transparència per no dir opacitats i la imprescindible participació d'actors poc compatibles com els comuns i el PP. I a la majoria de barcelonins, que són molt seus votin el que votin, no els agrada gaire que les coses de la ciutat es decideixin fora. Ni tan sols al Palau de la Generalitat que està davant de l'Ajuntament, imaginin-se a 600 quilòmetres de distància. I això es pot negar, però pinta que les trucades i reunions entre la Moncloa i el carrer Pallars –seu del PSC–, entre Génova i Ferraz, entre socialistes i sumaristes, entre Yolanda Díaz i Ada Colau, entre els uns i els altres, són com les meigas, que haberlas haylas.

El PP el gran guanyador: Vox s'esfuma, ni independentistes ni Colau i partit d'Estat

Sobre la línia dels guanys només un partit pot equiparar-se als fruits aconseguits pels socialistes, alcaldia a la mà. I aquest és el PP. L''Operació Barcelona' suposa per al PP or. Primer perquè el seu cap de llista, Dani Sirera, pot treure pit d'haver complert amb només 4 regidors tots els seus objectius: doblar representació, ser decisius a la governabilitat de Barcelona, tancar el pas a un alcalde independentista i "alliberar" la capital catalana del "jou" del "populisme colauista". Però, sobretot, els marges de benefici són immensos a nivell estatal. Un PP pressionat pel pacte amb VOX, escorat per les terrorífiques ocurrències de la ultradreta, aconsegueix ressituar-se en una suposada moderació i centralitat com a partit d'Estat, que se sacrifica pel bé d'Espanya contra els pèrfids independentistes encara que sigui en benefici del seu principal adversari. L'entusiasme generat a Génova 13 és tal, i han agitat amb tanta exageració l'acord del PP amb el PSOE, que fins i tot han incomodat la seva gent a Barcelona on el PP intenta gestionar el triomf amb la màxima finezza possible.

Els comuns, en una cruïlla de difícil explicació

L'haver dels guanys explica perfectament la maniobra del PSOE i el PP. Però la incògnita recau en el paper de l'actor imprescindible, sense el qual el que va passar dissabte era inviable, que és Barcelona en Comú. Els d'Ada Colau poden justificar -i ho fan- el canvi sorprenent de guió amb el discurs d'evitar l'alcaldia de Xavier Trias per preservar la seva obra de Govern. Aquest argument, però, té dos problemes que dificulten l'explicació. El primer és que Jaume Collboni porta al seu programa eixos d'actuació equiparables als de Trias quant als anatemes ideològics per als comuns: que se sàpiga aposta per l'ampliació de l'aeroport, la paralització de les famoses "superilles", l'alentiment o la paralització provisional de la connexió dels tramvies, retirar la taxa turística o retirar la reserva del 30% d'habitatge públic a les promocions immobiliàries privades. Unes mesures que, sense els comuns al Govern municipal, el PSC podrà desenvolupar encara que sigui a cop de decret o veurem amb quines aliances. Perquè Junts les veu amb bons ulls i el PP va cridant per les cantonades que aquestes són les seves imposicions per a la investidura de Collboni.

El segon problema d'aquest argument és respondre a aquest interrogant: Per què si es tractava de frenar Trias tant sí com no, no ho van posar sobre la taula fins a una hora abans del ple d'investidura? I és que, a menys de 48 hores del ple, el número dos d'Ada Colau, Jordi Martí, declarava davant la premsa: "En cap cas el que passi dissabte tindrà res a veure amb la participació del PP si hi hem de participar nosaltres. Amb el PP ni a la cantonada. Cada dia que passa hi ha més raons per mantenir una distància abismal amb el PP després dels seus pactes amb Vox". Literal! Martí afegia: "Nosaltres no regalem els vots sense un acord, ni a Collboni ni a ningú". I la tinenta d'alcalde Janet Sanz deixava per escrit a Twitter que "Collboni vol ser alcalde amb els vots del PP, que acaba de fer govern amb VOX a València. Aquesta via és morta". Es va mentir en aquell moment? Què va fer canviar d'opinió a Ada Colau i la direcció dels comuns? En aquelles 48 hores l'únic que es va produir va ser l'acord entre Junts i ERC, però això ja s'estava coent i es coneixia, i tampoc no alterava l'escenari perquè no sumaven la majoria absoluta. En qualsevol cas, en darrer terme, la participació d'Esquerra suposava un fre a les polítiques neoliberals de Trias.

La veritat és que, en major o menor mesura, la interpretació que els interessos electorals de Sumar i de Yolanda Díaz per al 23J van tenir un paper destacat és sobre la taula. Una imatge que es porta malament a les bases dels comuns, molt gelosos de la seva total independència com a projecte autònom respecte a les temptacions centralitzadores que ja va tenir la direcció de Podem, i que va comportar no poques tensions. I a més, sorprèn que els comuns no prenguessin una decisió d'aquest calat amb les bases en assemblea, valorant el paper del PP en tot això. Com sí que es va fer fa quatre anys. I hauran de bregar amb la manca de transparència, quan no engany a l'opinió pública, ergo també a les seves bases electorals.

Que Collboni hagi anunciat el manteniment de tots els alts càrrecs dels comuns malgrat que Ada Colau va anunciar que el grup municipal es queda a l'oposició no ajuda tampoc a dissipar la boira de l'obscurantisme pactista. Més aviat projecta la sensació d'un tripijoc a canvi de cadires i pagues sota mà. Cert o no, l'ètica del militant d'esquerres ha rebut un cop en ple esòfag. Una contusió més en un espai ja malferit, exhaust i decebut per les lluites intestines entre Sumar i Podem.

Com també tindrà el seu impacte -encara que això a Madrid potser també costi de comprendre- que el problema no és rebutjar Trias com a alcalde de dretes -cosa lògica als comuns- sinó la participació en una operació de cordó sanitari contra l'independentisme que, encara que es negui, és la imatge que han fixat el PSOE i el PP. Perquè una bona part dels votants dels comuns o són independentistes directament -intercanviables amb la CUP o ERC- o sobiranistes favorables al dret a l'autodeterminació. Caldrà veure com digereixen les bases aquest embolic a 4 anys vista i si es compleixen els auguris que aquest espai s'està reduint novament al que havia estat Iniciativa. Però, a un mes del 23J, pot ser una de les vies d'aigua a l'esquerra per aconseguir la victòria contra la dreta i la ultradreta a l'Estat.

ERC debilitada i la fractura de les esquerres

Tot i tenir ja llest un acord de Govern amb Trias, l''Operació Barcelona' per a l'alcaldia de Collboni no té a Esquerra com a principal damnificat. Els republicans tenen la seva gran ferida en la desfeta electoral que van patir el 28 de maig a les municipals amb la pèrdua de 300.00 vots, i especialment a Barcelona on van passar de guanyar fa quatre anys a la meitat de representació. Són els grans derrotats a la capital catalana molt abans de dissabte passat i això no ho arreglava un tinent d'alcaldia.

Però la participació dels comuns a l'operació amb el PP reobre la ferida dels d'Ada Colau amb Esquerra Republicana, que encara supurava des que fa quatre anys quan van enviar Ernest Maragall a l'oposició malgrat haver guanyat les eleccions. En una altra ‘Operació Barcelona’, aquesta vegada amb Manuel Valls, que no ha trigat a sortir a aplaudir la reedició de la maniobra sense que es descarti que demani drets d'autor. Una ferida que s’eixampla i que forma part del nucli de l’explicació de perquè era inviable la idea que Esquerra fes a Collboni alcalde, amb Ada Colau, en un tripartit d’esquerres.

La fractura entre les esquerres sobiranistes i independentistes a Catalunya serà fratricida a la imminent campanya electoral del 23J i no hi ha cap dubte que Esquerra intentarà treure fruit de l'operació dels comuns amb el PP, com els comuns intentaran la contraofensiva retraient a Esquerra l'acord amb Trias. Veurem qui s'emporta el gat a l'aigua, però si a l'equació li sumem un PSOE que aplica el cordó sanitari contra l'independentisme amb el PP, a Esquerra a Barcelona o a EHBildu a Vitòria o Pamplona, el mapa de les esquerres –per no parlar d'altres escenaris com Andalusia- al conjunt de l'Estat s'assembla més a les barricades del 37 a Barcelona amb psuquers, poumistes, comunistes i tutti quanti embolicats a trets, que a un front antifeixista per aturar l'ascens de l'extrema dreta a l’entorn d'una Moncloa ocupada per Alberto Núñez Feijóo.

Trias perd una alcaldia i Sánchez un possible aliat

Sens dubte, el gran perdedor de l''Operació Barcelona' és Xavier Trias, que es va quedar dissabte amb la mel a la boca de l'alcaldia. El candidat postconvergent va protagonitzar -amb permís de Collboni- la sessió d'investidura amb un discurs encès en què va pronunciar la frase que ja s'ha fet viral: "Que us bombin a tots". Els comuns han atribuït la frase a una indignació classista de prepotència per no poder exercir la vara de comandament. Però no us equivoqueu, la frase anava dirigida als d'Ada Colau, però no principalment. Els principals destinataris eren el PSC i el PP, no tant com a partits sinó com a reflex dels interessos de l'establishment barceloní -com dèiem abans, a Madrid no es calibra prou que l'eix esquerra-dreta a Catalunya és més complex i el programa del PSC i Junts no difereixen en excés-.

La rotunda frase anava adreçada als famosos poders fàctics que volien a Ada Colau fora del control de la ciutat. Són els que van convèncer i van beneir a Trias per presentar-se com a arma revulsiva per guanyar a Colau. Els que el van aplaudir a l'oligarca i espanyolista Círculo Ecuestre durant la campanya o en altres fòrums empresarials com el Cercle d’Economia o Foment. "Que us bombin a tots" no era una expressió d'enuig prepotent, sinó de despit per la traïció de classe. Ni amagar l'independentisme ha servit a Trias per evitar la punyalada, i al final l'espantall independentista i de Puigdemont ha servit de coartada. Aquesta és una altra cosa que es comprèn poc fora de Catalunya, que Trias té de perillós independentista el mateix que un caniche de perillós mastí, almenys fins dissabte.

I aquí és on cal posar l'accent d'aquest apartat referent a Trias respecte a les conseqüències del ple de Barcelona. El candidat de Junts ha perdut l'alcaldia, però Pedro Sánchez ha perdut un possible aliat capital en les seves aspiracions a quedar-se com a inquilí de la Moncloa. Perquè si algú a Junts estava disposat a liderar el canvi de rumb del partit, del no a tot -especialment no a Pedro Sánchez- cap a posicions pragmàtiques i negociadores, aquest era Trias. I l'alcaldia li donava un plus formidable de poder dins i fora de Junts per empènyer en aquesta direcció, juntament amb dirigents com Jaume Giró. Qüestió que pot ser fonamental si el PP i Vox no aconsegueixen la majoria absoluta. Trias aposta -o apostava- pel diàleg amb el PSOE per convicció pactista, i per la rancúnia contra el PP, que en època de Jorge Fernández Díaz al capdavant del Ministeri de l'Interior el va enfonsar amb falses acusacions a l''Operació Catalunya'. Junts no forma part de la majoria de la investidura de Sánchez, però no els quedi cap dubte, dissabte el socialisme va guanyar una alcaldia i va perdre un aliat estratègic per fer que Junts hagués virat la seva estratègia actual a Madrid.

Els costos per a la possible majoria d'investidura de Sánchez

Amb tots aquests vímets hem de fer la cistella de les possibilitats que té Pedro Sánchez de reeditar una majoria de possible investidura després del 23J si el PP i Vox no sumen. Tenint les forces polítiques de Catalunya i del País Basc com a puntals fonamentals. I no sembla gaire favorable el panorama. Amb els comuns digerint l''Operació Barcelona' amb el PP i la desafecció i decepció que generen els tripijocs de despatx en un espai que se suposava regeneracionista. Amb ERC desgastat i a la baixa, i amb el sector pragmàtic de Junts desarmat davant dels radicals antiSánchez. I amb Bildu sotmès a un cordó sanitari, liderat pel PSOE, al País Basc i Navarra. Segurament els socialistes han aplicat el refrany de més val ocell a la mà... i probablement ho fien tot a què, si hi ha la possibilitat, ningú s'atrevirà a frenar la presidència de Sánchez davant del perill de la dreta extrema i l'extrema dreta. Però, tornant a estirar del refranyer, ja se sap allò que al final es recull el que se sembra, i en època de greu sequera ni això.