Kate Shea Baird, Marta Junqué, Susanna Segòvia i Laura Roth

Quan diverses candidatures ciudadanes van guanyar les eleccions municipals al voltant de l'Estat al maig de 2015 moltes de les persones que formàvem part ja anticipem que aquesta xarxa tenia possibilitats de convertir-se en un dels majors desafiaments al règim del 78. Teníem l'esperança que el municipalisme transformador s'articulés per plantar cara a unes institucions caduques i centralitzadores. Els esdeveniments a Catalunya, Murcia i Galícia durant les últimes setmanes reforcen aquesta hipòtesi; ens mostren la necessitat imperiosa de construir aliances de solidaritat entre els diferents territoris de l'Estat.

I és que el moviment municipalista que s'està desenvolupant aquí és actualment dels més potents al món quant a la seva extensió territorial, la seva diversitat i, sobretot, la seva presència al govern de les ciutats més importants. Encara que tenen més visibilitat Madrid i Barcelona, plataformes afins governen també a Badalona, Saragossa, València, A Coruña, Iruña, Cadis o Santiago de Compostel·la, entre altres. I això sense parlar de les centenars de candidatures que treballen des de l'oposició a municipis com Terrassa o Màlaga.

A nivell internacional, en canvi, les ciutats governades per moviments municipalistes transformadors solen ser una excepció al seu país, com és el cas de Valparaíso a Xile, Jackson als EUA, o Grenoble a França. A més, on també hi ha moviments municipalistes articulats a diversos municipis, com a Itàlia o Polònia, moltes vegades la seva representació institucional és escassa. En aquest context, el moviment a l'Estat espanyol s'ha convertit en referent global.

En definitiva, cal ser conscients del tresor que representa aquesta xarxa de candidatures i projectes municipalistes afins, que alberga un immens coneixement temàtic i organitzatiu que cal explotar amb la finalitat d'enfortir-nos mútuament. La seva estructura capil·lar i permeable ens permet recopilar les preocupacions i demandes de milers de barris com cap partit estatal. La seva presa de decisions horitzontal i democràtica i les seves regles ètiques mostren que és possible canviar la forma de fer política i no solament el seu contingut. Quan s'ajunten, les veus de les persones que estan a primera línia es fan escoltar fortament i clara. Serà imprescindible aprofundir en el treball en xarxa per aprofitar aquest recurs.

En aquest sentit, primer de tot cal posar en valor el treball fet durant els primers anys de mandat. Malgrat el desbordament que implicava assumir tasques de govern i la necessitat d'implicar-se un cicle electoral intens a nivell estatal i autonòmic, s'han donat passos importants cap a una major articulació. A nivell institucional, les ‘Ciutats del Canvi’ on el moviment governa s'han unit en diverses ocasions per tenir incidència comuna a nivell estatal al voltant d'objectius compartits, amb el suport de grups parlamentaris afins. Les iniciatives a favor de l'acolliment a refugiats, el tancament dels CIEs o la derogació de la Llei Montoro han estat els primers moviments coordinats d'aquest tipus.

A nivell polític, l'acte ‘Ciutats pel bé comú’ que es va celebrar a Barcelona al setembre del 2015 va mostrar la capacitat aglutinadora de les noves alcaldies i va generar expectatives de futures col·laboracions. Tres mesos després es realitzava un nou intercanvi i debat conjunt a A Coruña. Després d'un parèntesi imposat per les diferents conteses electorals del 2016 (generals i autonòmiques gallegues), la trobada ‘Ciutats sense por’ organitzada per Barcelona en Comú el juny passat va representar un salt qualitatiu i quantitatiu, reunint un centenar de plataformes municipalistes de més de 40 països.

També han estat importants a nivell polític les campanyes de solidaritat conjuntes, per exemple, denunciant la repressió dels titellaires a Madrid o les agressions islamofòbiques sofertes per la regidora de Badalona, Fátima Taleb.

Per seguir avançant cap a una articulació real d'aquesta xarxa embrionària, les candidatures que la integrem ens enfrontem a una sèrie de reptes. El primer és assegurar-nos que la xarxa no es redueixi a una sèrie de trobades puntuals sinó que es consolidi com un procés d'intercanvi i col·laboració contínua, fluïda i descentralitzada.

En aquest sentit, el treball sobre la base d'objectius concrets, per molt modestos que siguin, és fonamental. Aquesta col·laboració hauria de cristal·litzar tant a nivell institucional com entre organitzacions, estiguin o no al govern. Hauria d'abordar polítiques públiques (com ja fa la Xarxa municipalista contra el deute il·legítim i les retallades), models organitzatius i campanyes de comunicació que generin un relat comú, entre altres assumptes.

Un segon repte és evitar el parany de la formalització de la xarxa i els mal entesos que això implicaria. Lluny d'una xarxa amb membres, estructura, marca i estatuts, el context actual premia l'obertura, la flexibilitat i el treball sobre la base de capes de diferents nivells d'afinitat. De la mateixa manera que les confluències han posat els objectius i les maneres de fer per davant de les sigles a nivell local, la xarxa municipalista hauria de fer el mateix a nivell autonòmic, estatal i internacional. Totes les candidatures de la xarxa, tant les de les ciutats més grans com les dels pobles més petits tenen un paper a jugar. Totes tenen alguna cosa que aportar i totes tenen aspectes a millorar o enfortir.

Finalment, cal desmentir el mite segons el qual l'obstacle més important per a la col·laboració en xarxa és d'ordre tècnic. El treball en xarxa no solament es fomenta muntant una plataforma digital, creant una wiki o obrint un grup de Telegram. El que cal és voluntat política, recursos financers i humans i projectes que il·lusionin i donin resultats concrets.

En l'equador d'aquest primer mandat, havent après molt cada plataforma en el seu entorn local, és moment d'ajuntar-nos i posar tot el nostre aprenentatge i força en comú. Els nostres adversaris ens volen aïllats però ens trobaran en xarxa, teixint, des d'abaix, les alternatives polítiques que tanta falta fan i mostrant que es pot fer política d'una altra manera.