Joan Tardà i Coma, exdiputat al Congrés per Esquerra Republicana de Catalunya

Tot sembla indicar que Pedro Sánchez no està disposat a sacsejar el tauler respecte a Catalunya. Sota una mirada republicana, no ha volgut respondre satisfactòriament a les demandes de l'independentisme arran del cas Pegasus, no ha establert una relació de confiança ja molt malmesa amb el govern de Catalunya inhibint-se davant el sabotatge al mateix Comitè Olímpic Espanyol per part del seu coreligionari Lambán que ha fet malbé la candidatura dels Jocs Olímpics d'Hivern 2030 o arran de les dades relatives a l'execució pressupostària que situa Catalunya a la cua de totes les comunitats autònomes.

De la mateixa manera, no s'ha involucrat en el progressiu desacord entre el grup socialista al Congrés i el republicà. En aquest sentit, el cel clama la insensatesa amb què actua el Govern de coalició i el grup parlamentari socialista, per acció o omissió, respecte al republicanisme malgrat l'actitud constructiva mantinguda per part de Gabriel Rufián. A títol d'exemples valguin des del menyspreu amb què es va formular el ‘trágala’ de la reforma laboral imposada per la CEOE, fins als tripijocs hores abans de l'aprovació de la Llei de l'Audiovisual -que tants esforços havia requerit a tots dos grups per acordar complicitats- per així afavorir els grans grups empresarials audiovisuals, passant pels estèrils intents de fer xantatge al republicanisme amb el projecte de llei de Memòria Històrica o la llei Mordassa.

El seu accidentalisme l'allunyen cada cop més del respecte del que són mereixedors aquells polítics que en moments greus assumeixen lideratges d'estadista. En conclusió, va relativitzar el calat de l'aportació del republicanisme català en un context emocional provocat per l'empresonament i l'exili dels seus dirigents que hagués pogut donar lloc a respostes no tan assenyades i va menysprear el valor dels costos polítics que Esquerra estava pagant facilitant la seva investidura i aprovant els pressupostos generals de l'Estat en un marc de crítiques creixents de Junts per dur-ho a terme. Ho va fiar tot a la creença que amb les mesures de gràcia estava en possessió d’un xec en blanc.

D'una sola tacada, doncs, es va negar a la creació d'una Comissió d’Investigació al Congrés malgrat que ha quedat demostrat que Pere Aragonès va ser espiat fins i tot durant els dies en què tots dos debatien sobre la idoneïtat dels pressupostos, cosa que exemplifica que allò que en qualsevol democràcia hagués estat motiu de crisi irreparable a Espanya es relativitza fins i tot fins a l'extrem de justificar la negativa a donar veu al parlament. Amb això ha generat víctimes col·laterals com deixar orfes d'arguments als que van apostar per la necessitat de recolzar els comptes de l'Estat i fins i tot es va atrevir a arrissar el ris cínicament durant la campanya electoral andalusa argumentant els seus èxits en el retrobament amb Catalunya i publicitant inversions històriques. Tot això culminat amb la paràlisi de la Taula de Diàleg atenent al pànic que li produeix assumir la responsabilitat de presentar el seu projecte alternatiu davant la demanda expressada a la primera reunió per part de l'independentisme de procedir a legislar una amnistia i concretar fórmules per acordar un referèndum a Catalunya.

Avui els ponts estan esquerdats i l'independentisme català que va optar per construir plataformes d'entesa amb el PSOE comença a preguntar-se si no haurà tornat a incórrer en un altre error en no haver après la lliçó de quan Rodríguez Zapatero va optar per trair ERC, la força política republicana que l'havia investit l'any 2004, per procedir a pactar amb Artur Mas l'Estatut, sacrificant de pas Pasqual Maragall, i contribuint des de la Moncloa a liquidar el Tripartit de José Montilla per retornar a les aigües tranquil·les dels grans acords entre el socialisme espanyol i CiU.

Sens dubte, cada cop s'assemblen més els últims anys de govern de Rodríguez Zapatero als temps actuals, tot i que en els d'avui ja no apareix a l'escenari espanyol el nacionalisme, també accidentalista, de matriu pujoliana. Dit d'una altra manera, ja no existeix al Congrés dels Diputats un grup parlamentari català autonomista on agafar-se ni una figura política desitjosa de formar part d'un gabinet espanyol com Duran i Lleida.

La realitat és molt una altra. Tant diferent com ho és el sistema polític català postprocés. L'independentisme, malgrat no gaudir d'una hegemonia social, segons les projeccions electorals basades en la seva implantació municipal està en condicions de tornar a guanyar les eleccions municipals del proper any i fins i tot renovar la victòria per nombre de sufragis a Barcelona i així mantenir una correlació de forces favorable al Parlament. Més enllà de les disfuncions entre ERC i Junts, l'independentisme a Catalunya no només no ha suposat un soufflé sinó que s'ha convertit en una opció normalitzada i plenament assentada, cosa que l'equipara, com a producte ideològic normalitzat, a qualsevol altre per competir sota la bandera de l'eficàcia en la gestió i la utilitat per al ciutadà.

Tot això hauria de ser motiu d’interès i preocupació per al PSOE. És a dir, que avui dia és impossible pretendre mantenir una governabilitat a l'Estat que tendeixi a sustentar-se en actuacions progressistes per encarar els grans reptes globals, urgents i transcendentals que s'abaten sobre les nostres societats sense una aliança històrica entre les forces progressistes de les diferents nacions de l'Estat en diàleg amb la societat civil organitzada, els moviments socials i el pensament acadèmic.

Convençut d'això, genera por contemplar com es tiren per la borda les oportunitats i com Pedro Sánchez es va mimetitzant amb Rodríguez Zapatero en una crònica de derrota anunciada amb el retorn de les dretes a la Moncloa. Havent aconseguit sortir vencedor en una batalla suïcida: convèncer l'electorat del republicanisme català que, al cap i a la fi, tant se val que governin els uns, i ell, com els altres.

Quanta irresponsabilitat!