Síria i les esquerres

Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

La guerra de Síria, com ja ha passat en altres guerres anteriors, ha remogut les aigües d’analistes independents i moviments socials a l’hora d’analitzar i afrontar aquest conflicte. Sembla que tothom està d’acord en què aquesta guerra és una catàstrofe per al poble sirià. Uns, però, sostenen que es tracta d’una revolució iniciada per enderrocar un govern autoritari. Uns altres ho desmenteixen adduint que es tracta d’una més de les moltes agressions imperialistes dels Estats Units d’Amèrica i els seus aliats a Orient Mitjà. Mentre que uns tercers sostenen que és una guerra civil que enfronta uns rebels sostinguts per les petro-monarquies àrabs enfront d’una dictadura sostinguda per Rússia i l’Iran.

En altres articles he sostingut que la guerra de Síria cal enclavar-la entre les denominades “guerres brutes”. Són aquelles en les quals és difícil situar-se al costat d’un dels bàndols, doncs cap d’ells ofereix cap garantia de defensa d’una causa justa, entenent com a tal el dret a l’autodefensa o si més no d’uns valors democràtics.

Aquest és el cas del conflicte d’Ucraïna, el de Colòmbia, avui en vies de solució, el del Iemen o el de Síria. Conflictes molt diferents als casos de Txetxènia, Bòsnia, Kosovo, Palestina i molts altres on es distingia molt clarament entre pobles que resistien una agressió i uns agressors que pretenien doblegar els drets d’aquests pobles.

En uns i uns altres casos, la posició de qualsevol analista independent, i entre aquests crec que cal incloure els moviments socials (entenc per tals els no adscrits al pensament neoliberal, que per descomptat inclou Rússia), hauria de ser sempre col·locar-se al costat dels pobles. Per una simple raó, perquè són els que pateixen les doloroses conseqüències de l’agressió.

En els passats conflictes de l’ex-Iugoslavia (1991-2001), de la invasió de l’Afganistan (2001), de l’Iraq (2003) o de Líbia (2011), la posició dels analistes independents i moviments socials va ser que es tractava d’agressions dels Estats. De Sèrbia i Croàcia en el cas bosnià; de Sèrbia en el cas kosovar; dels EUA i els seus socis a l’Afganistan, l’Iraq i Líbia. Cap d’aquests analistes es va posar del costat dels talibans a l’Afganistan, ni molt menys al costat dels dictadors Sadam Husein o de Muammar el Gaddafi que governaven a l’Iraq i Líbia, sinó que repudiaven aquells règims alhora que criticaven l’agressió dels EUA i els seus aliats, i d’igual manera ho feien amb Milosevic i Tudjman de Sèrbia i Croàcia.

Una segona raó per analitzar qualsevol conflicte, hauria de partir de l’anàlisi de les causes que ho han motivat, sense apriorismes que conformin lectures distorsionades de la realitat. És en aquest sentit, que m’atreveixo a fer algunes conjectures sobre el cas sirià.

A Síria, després de la mort de Hafez al-Assad,  el règim va quedar en mans del seu fill Bashar al-Assad. És a dir, una república autocràtica dirigida per una família que transmet el poder de pares a fills. En el 2011, en l’inici de la primavera àrab que va recórrer tot el Nord d’Àfrica i Orient Mitjà, Al-Assad, va agredir sense pietat als qui demanaven democràcia i llibertat. Cert és, que després, després de mesos de patir una forta repressió de les forces governamentals, alguns opositors, que no tots, amb ajuda exterior armada, van respondre les agressions de les forces militars governamentals i va començar la guerra civil.

Si els rebels tenien l’ajuda inicial d’algunes petro-monarquies àrabs (Aràbia Saudita, Catar, Emirats Arabs Reunits) de grups armats sunnites procedents de l’Iraq, i també de Turquia i els EUA, al que després es van afegir Regne Unit, França i Israel. Al-Assad, comptava amb l’ajuda de Rússia, Iran i de Hezbollah del Líban, convertint la guerra de Síria en un conflicte internacional.

Aquí és on mostren la seva cara els analistes no independents, que d’una forma obscena se situen al costat d’un dels dos bàndols enfrontats. Qualificant, uns, d’agressió imperialista la duta a terme pels EUA i els seus aliats i defensant la dictadura del neoliberal Al-Assad. Va afirmar el de neoliberal, perquè Al-Assad, al contrari del seu pare Hafez, és un ferm defensor de la globalització capitalista. Mentre que uns altres, feien el mateix qualificant a Rússia i Iran de no menys imperialistes per incrementar la seva part d’hegemonia a Orient Mitjà. Ressaltant uns els crims contra la humanitat comesos per al-Assad, els opositors, els crims no menys terribles dels grups rebels entre els quals es troba ISIS i uns altres de similar caràcter.

Una situació incoherent que divideix als qui haurien de mantenir-se units en la defensa del dret dels pobles empobrits a escollir el seu futur. Que haurien d’estar units per acabar amb les 33 guerres vigents al món. Guerres causants del 80% dels 68,5 milions de persones desplaçades i refugiades del món. Guerres que es perpetuen per l’afany especulatiu de les grans corporacions que ostenten el poder econòmic mundial, que no dubten a recórrer a intervencions militars i guerres quan els seus interessos es veuen amenaçats, i entre les quals es troben tant les dels EUA, com les de Rússia i els aliats de tots dos bàndols.