Per què la moció de censura al Govern Rajoy és necessària

Vicenç Navarro

Autor del llibre Ataque a la Democracia y al Bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante

Dos dels eslògans del moviment 15-M (conegut també com el Moviment dels Indignats) van comptar amb gran aprovació per part de la majoria de la població espanyola. Un va ser “no hi ha pa per a tant xoriço”, i l’altre “no ens representen”. Aquests dos eslògans, que van tenir un ampli suport popular, reflecteixen molt bé el que ha estat passant en aquest país. L’evidència de l’abundància de casos de corrupció en el partit governant d’aquest país és aclaparadora, una corrupció que ha arribat a un nivell que hauria d’escandalitzar a qualsevol persona amb sensibilitat democràtica. Més d’un analista espanyol i estranger ha assenyalat que el PP és un dels partits que existeixen avui a Europa occidental on s’han donat més casos de corrupció. L’evidència mostra que hi ha hagut una captura de l’Estat per part de dirigents que l’han estat utilitzant pel seu propi enriquiment. I tot i que també sigui cert que aquesta corrupció s’ha donat en altres partits que han governat, ja sigui a l’Estat central, autonòmic o local, el fet és que el nivell de corrupció de molts dels màxims dirigents del PP i d’altres dretes (en les que incloc CiU a Catalunya, que ha governat en aquella comunitat autònoma durant la major part del període democràtic) ha estat molt més gran que el que s’ha trobat entre dirigents dels partits d’esquerres. L’evidència és clara per a tot aquell que ho vulgui veure. Per molt que els grans mitjans intentin establir un equilibri i igualtat en els dos costats de l’espectre polític, equilibri que presenten com a part del seu desig d’aparèixer neutrals i equilibrats, les dades mostren que la corrupció a partits polítics és més forta entre les dretes que entre les esquerres. Voldria aclarir que crec que la majoria de persones militants del PP no són corruptes, però és sorprenent la seva tolerància cap a aquells dels seus dirigents que han estat parasitant l’Estat durant tant de temps.

¿A què es deu tanta corrupció?

El fet que el partit governant a Espanya, el PP, compti amb tants casos de corrupció és comprensible, ja que l’Estat actual no va significar una ruptura amb l’Estat dictatorial (en el qual la corrupció era la característica d’aquell Estat, dirigit per un dels dictadors que, com ha documentat l’historiador Àngel Viñas en el seu detallat llibre l’altra cara del cabdill – i en contra del que s’ha estat ocultant durant molts anys-, ha estat dels més corruptes que hagin existit a Europa), sinó una modificació en la que molts dels hereus dels que havien controlat i / o s’havien beneficiat d’aquell Estat van continuar dominant-ho. No cal dir que la transició de la dictadura a la democràcia va ser un pas enormement important i va ser una victòria significativa per a les forces democràtiques, resultat de les grans mobilitzacions (sobretot del moviment obrer) que van forçar aquell canvi. Però la força de tals mobilitzacions no va ser suficient per aconseguir una ruptura amb l’Estat dictatorial, el que explica que les forces conservadores continuessin exercint una enorme influència i un comportament clientelar i parasitari dins l’Estat.

A la llum d’aquests fets, definir aquella transició com a modèlica és un profund error, ja que dóna la impressió que el producte d’aquella transició -la democràcia espanyola- va ser modèlic, la qual cosa és fàcil de demostrar que no va ser així. La democràcia és molt limitada (d’aquí l’èxit de l’eslògan “no ens representen”), i la corrupció continua sent rampant en els partits governants, i molt especialment en els de dretes (el que explica el suport popular a aquesta denúncia utilitzant el eslògan “no hi ha pa per a tant xoriço”). En aquesta cultura de tolerància cap a la corrupció no és d’estranyar que ni més ni menys que el mateix president del govern, el Sr. Mariano Rajoy, que ho és també del PP, donés ànims a l’ex tresorer del PP, que va acabar a la presó per corrupció .

La continuació de la cultura franquista

Però una altra característica de l’inmodèlica Transició ha estat la continuació de la cultura franquista, que transmet i reprodueix aquesta enorme tolerància cap a la corrupció. La ciutadania accepta que tal pràctica és intrínseca a l’Estat i als seus instruments. La desaproven, però la toleren. I aquí està un dels majors problemes de la democràcia: la immunitat de la corrupció basada en la continuació de la cultura franquista.

Però aquesta tolerància s’està acabant, ja que nous fets estan sent presentats. Un d’ells és que el nivell de corrupció que s’ha estat mostrant ha assolit uns nivells que no s’havien vist abans. Això no vol dir que no existissin, però ara són coneguts. Romandre callats és una situació que afecta la dignitat democràtica del país, i no és bo per a la salut democràtica. No pot tolerar-se que Espanya continuï sent governada per un partit en què hagi existit (i es toleri tant) la corrupció, tan extensa com els recents fets van documentant.

El PSOE ha de deixar de donar suport a aquest partit

Però un altre fet nou és que, per primera vegada en democràcia, el PSOE és el primer defensor d’aquest govern. Això mai havia passat abans. I això passa perquè el PSOE no va voler enfrontar-se amb altres eleccions que l’haguessin deixat en tercer lloc a les Corts Espanyoles. Volia desesperadament mantenir el bipartidisme, considerant Podemos com el seu principal adversari (en realitat, per l’agressivitat expressada, es podria dir el seu enemic). I així ho han indicat els seus dirigents.

Sóc conscient que un argument que ha calat en amplis sectors de la intel·lectualitat espanyola és que Units Podem (UP) no és coherent en demanar la moció de censura per expulsar el PP del govern, ja que el podia haver expulsat fa un any i no ho va fer . Es diu que aleshores Podemos podria haver substituït Rajoy per Pedro Sánchez. La pregunta que es fan és: si no ho van fer llavors, per què ho fan ara? Tinc amics als que tinc estima i respecte que així ho pensen. Però aquest argument ignora o desconeix que va ser el mateix aparell del PSOE el que es va oposar a aquest aliança amb Podemos. Fins i tot el candidat a la presidència, Pedro Sánchez, així ho va admetre al programa Salvados. I les condicions posades a Podemos per part del PSOE estaven fetes precisament per fer impossible tal aliança. Llegeixin l’excel·lent resposta de Nacho Álvarez, la persona que va dirigir el programa econòmic de Units Podem, al llibre de Jordi Sevilla, amb el mateix càrrec al PSOE (veure “Como muestra, un botó”, a eldiario.es, 16.04.17 ). I tal oposició persisteix. És l’aparell del PSOE el que no pot veure ni en pintura a Unidos Podemos. I aquí hi ha el gran problema de les esquerres a Espanya: que l’aparell del PSOE (en contra del desig de la seva militància i del seu electorat) no desitja i s’oposa a una aliança entre aquest partit i Unidos Podemos. I, de nou, l’argument promogut per l’establishment polític-mediàtic del país s’acaba imposant: l’argument que es repeteix contínuament és que la coalició Unidos Podemos i els seus aliats és una coalició immadura, oportunista, desitjosa d’ocupar butaques, i dirigida per un líder erràtic, i fins i tot perillós, Pablo Iglesias.

La realitat, però és una altra. És públic que UP ha invitat, davant de tanta corrupció, les bases del PSOE, així com de tots els partits, incloent-hi els de dretes, a que es mobilitzin per exigir a totes les forces polítiques representades a les Corts que doni suport a una moció de censura al govern Rajoy, mostrant que la situació actual no és tolerable. I per mostrar la falsedat de l’argument de l’oportunisme, Unidos Podemos fins i tot ha ofert la candidatura que encapçalaria la moció de censura a un membre o simpatitzant del PSOE, si així pogués pactar-se. Per desgràcia, seria impossible que passés el contrari, que el PSOE acceptés un candidat proposat per UP. I aquí es troba l’arrel del problema que s’intenta evitar en els constants retrets a UP per part del PSOE.

L’altra cara de la moció

El domini de les forces conservadores sobre l’Estat ha tingut altres conseqüències (a més de la corrupció) pel benestar de les classes populars. Espanya no és només el país on la corrupció és més gran, sinó que és el país (a l’Europa occidental) on la democràcia és més limitada, on l’Estat del Benestar està menys desenvolupat, on la pobresa infantil és més gran i on les desigualtats són més accentuades. Tot això està íntimament relacionat, com he documentat en el meu llibre El subdesarrollo social de España. Causas y consecuencias. No cal dir que molt s’ha fet i avançat durant els anys de democràcia (més quan han governat les esquerres que quan ho han fet les dretes). Però els límits de la transició han quedat clars en aquests anys de Gran Recessió, quan els dos partits majoritaris han estat aplicant polítiques neoliberals que han afectat molt negativament la qualitat de vida i el benestar de la població, i molt en particular de les classes populars. I aquestes polítiques van ser imposades indicant que no hi havia altres alternatives possibles, argumentari que Juan Torres, Alberto Garzón i jo vam mostrar amb dades que no era cert (veure el nostre llibre Hay alternativas. Propuestas para crear ocupación y bienestar social en España).

Sí que hi havia alternatives, i continua havent-hi. Si Espanya tingués un de cada cinc adults treballant en els serveis públics de l’Estat del Benestar com passa a Suècia, en lloc d’un de cada deu, s’hauria acabat amb una part molt significativa de l’atur. I tal canvi es pot finançar; hi ha dades fàcilment accessibles que així ho demostren. D’aquí l’enorme importància de trencar amb les polítiques neoliberals que dominen avui la UE i que transmeten les polítiques econòmiques del PP, del PSOE i de Ciutadans, polítiques que és més que probable que els votants d’aquests partits desaprobaran si sabessin de les possibles alternatives , cosa que no és fàcil causa de l’enorme control dels mitjans, esbiaixats cap a postures conservadores i liberals.

Es necessita una segona transició

I aquestes polítiques s’han accentuat d’una manera molt marcada durant els anys de govern del PP. Des de 2008 hem estat veient una allau de polítiques que han estat causant un enorme dany a la població a Espanya. Durant els anys de govern d’un partit amb tants casos de corrupció hem vist un gran deteriorament del mercat laboral, amb un enorme increment de la precarietat, de la temporalitat i de la desocupació, a més d’una gran baixada dels salaris. Hem vist també un gran deteriorament de l’escassament finançat Estat del Benestar, alhora que s’ha produït un gran afebliment dels drets laborals i socials, amb polítiques orientades a debilitar els sindicats i els moviments socials reivindicatius i contestataris, amb un augment de la repressió (amb tints franquistes) enfront de la protesta i un control abusiu dels mitjans, tant públics com privats, a fi de “demonitzar” les forces d’oposició contestatària, fartes de tanta corrupció, tanta austeritat i tantes reformes reaccionàries, reprimint- alhora qualsevol redefinició d’Espanya que permetés l’expressió del seu plurinacionalitat. Per això és urgent que totes les forces democràtiques, siguin del color que siguin, es mobilitzin i protestin -en defensa de la dignitat democràtica- davant d’un partit en què amplis sectors de la seva direcció han captat l’Estat per al seu usdefruit personal i partidista. La salut de la democràcia requereix tal canvi.

Una última observació de tipus personal. Arran d’una falsa notícia (que era jo el candidat proposat per UP per a la moció de censura), difosa per un dels mitjans d’informació d’Espanya, he rebut una gran quantitat de notes, missatges de suport i felicitacions (i també, com es podia preveure, d’insults) que no són merescuts, ja que aquesta ‘notícia’ és falsa, la qual cosa a Espanya passa amb excessiva freqüència, i que explica la manca de credibilitat dels mitjans. No sóc el candidat, tot i que tinc el meu propi candidat, que espero que ho sigui, però, com sempre, aquesta personalització de la política (que caracteritza la cultura mediàtica del país) no és el més important. El que sí que ho és és la mobilització a favor que se sumi el màxim nombre de persones, moviments socials i partits polítics, de tots els colors, en la defensa de la dignitat democràtica, i que diguin: Ja n’hi ha prou! Així ho espero.