Antoni Aguiló

Filòsof del Centre d'Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra

El passat 18 de gener, només cinc dies abans de morir en la seva batalla contra la leucèmia, el sociòleg Erik Olin Wright va deixar escrit un testimoni vibrant sobre les possibilitats d'aquest estrany estat d'existència anomenat vida:

"Vull assegurar-vos que no tinc por. Sembla del tot banal queixar-se per la ineludible dissipació de la meva pols d'estrelles en la pols còsmica després d'haver viscut 72 anys en aquesta extraordinària forma d'existència que només unes poquíssimes molècules en tot l'univers arriben a experimentar. [...] Formo part d'una de les més avançades, privilegiades, formes de pols d'estrelles d'aquest incommensurable univers. [...] Vaig decidir aprofitar-me d'aquest extraordinari privilegi que tenia no per viure una vida d'excessos i hedonisme, sinó per dotar-la de significat per a mi mateix i per als altres intentant fer d'aquest món un lloc millor. [...] Com a resultat, he gaudit d'una vida personal plena de significat i intel·lectualment apassionant. Així que no em queixo. Moriré d'aquí a unes setmanes, realitzat. No m'alegro d'estar morint-me, però estic totalment satisfet amb la vida que he viscut i amb la vida que he compartit amb tots vosaltres".

En totes les èpoques i llocs sempre hi ha hagut qui ha enfilat la pregunta pel sentit de l'existència. Fa 2.500 anys, els antics grecs van entendre que la vida és un viatge inevitable, un espai de pas (i de pòsit) pel qual no podem transitar de qualsevol manera. Pensaven que aquest privilegiat i fugaç pols estel·lar del que estem fets estava inseparablement connectat amb el cosmos, que en grec vol dir ordre, bellesa i harmonia. En observar el cel estrellat, els grecs percebien una certa regularitat harmònica. El món era una estructura ordenada: responia a certs principis racionals que permetien comprendre’l i explicar-lo. Tot formava part d'un complex ball còsmic al qual l'ésser humà estava convidat a fi de recrear la situació estel·lar, reintegrar-se en l'harmonia del tot i fer de si mateix un microcosmos dotat d'ordre i bellesa.

Conèixer el cosmos era una invitació a desxifrar el sentit de la vida, a ser conscient del valor de cada instant en aquest complex entramat còsmic que apel·lava a una saviesa pràctica, a adquirir una pauta de vida que ajudés a conèixer-se, cuidar-se i gaudir d'una existència plena. Pitàgores recomanava: "No et lliuris al dolç somni sense haver examinat cadascuna de les accions del dia. En què he faltat? Què he fet? Què he deixat de fer que hauria d'haver fet?" Sòcrates va basar la seva filosofia en la màxima escrita en el tempo d'Apol·lo a Delfos: "Coneix-te a tu mateix". Epicur ensenyava que el secret de la realització humana residia en el plaer moderat, l'amistat i la tranquil·litat de l'ànima. Per a Diògenes, el cínic, la clau estava a viure d'acord amb la naturalesa, lluny de convencionalismes i dels falsos ídols que són font d’infelicitat: el poder, la fama i els diners. Diuen que un dia va ser convidat a casa d'un home ric que no parava de vanar-se del luxe i la neteja de la seva llar. Sense cap mirament, Diògenes li va llançar una escopinada en plena cara. En la seva defensa, va al·legar que era l'únic lloc brut que havia trobat. Amb la seva actitud, Diògenes estava complint la seva particular missió còsmica.

Els grecs ens van llegar una lliçó essencial: el coneixement, i sobretot l'autoconeixement, és una activitat terapèutica i alliberadora. Potser per això al segle XVI Montaigne declarava: "Jo m’estudio més que cap altre assumpte. Soc la meva metafísica i la meva física". Aquesta lliçó ens ensenya que aprendre a viure és la principal ocupació d'una existència amb sentit. En De la brevetat de la vida, Sèneca afirma que no és la quantitat de dies viscuts el que defineix la qualitat de la nostra existència, sinó la manera com els vivim. Aprendre a viure vol dir aprofitar els dies, no malgastar energia en preocupacions i ocupacions vanes, perquè "en realitat, no és que tinguem poc temps, és que en perdem molt". Moltes persones han romàs molt de temps a la Terra, però gairebé no han viscut, abandonant-se a entreteniments superflus. Viure, diu Sèneca, significa disposar de tots els dies com si fossin la vida sencera. Només així és possible una existència plena.

Nietzsche, que va ser un gran admirador del món grec, compartia que aprendre a viure és una tasca que depèn d'un mateix. Ho expressa poèticament quan afirma: "Ningú no pot construir-te el pont sobre el qual has de creuar el riu de la vida; ningú, només tu. És veritat que hi ha innombrables senders, ponts i semidéus que voldran portar-te a l'altra banda del riu, però sempre a condició que et venguis a ells, però et donaries en penyora i et perdries. En aquest món només hi ha un camí pel qual només tu pots caminar. On condueix? No preguntis, segueix-lo!".

No obstant això, per a Nietzsche, en un món com el nostre, que converteix els éssers humans en objectes al servei del capitalisme, no hi ha cosmos, divinitat o força transcendent que el guiï. La substància de la vida és la incertesa, la contingència, el risc. Ningú no pot donar una resposta a la nostra vida, ningú  no pot dir-nos com hem de viure, com ser feliços. Cadascú ha de descobrir el seu propi camí. La vida està feta d'eleccions. La nostra existència, a cada moment de la seva història, pot ser diferent del que és. Tot pot canviar.

Vivere risolutamente, recomanava el poeta renaixentista Pietro Aretino. Viure resoltament no té res a veure amb aconseguir la felicitat, que les nostres societats han convertit en l'estupefaent de moda: la felicitat es compra, es consumeix i s'exhibeix a les xarxes socials. Té a veure amb la capacitat d'aprofitar aquest "extraordinari privilegi" de què parlava Erik Olin Wright en el seu missatge de comiat per crear un significat per a mi i per a altres. Per viure resoltament cal escoltar el caos latent en el nostre interior. Em refereixo a aquesta energia més o menys desordenada que es manifesta en un desig de llibertat, d'acció, de creació i superació. Aquesta energia (física, emocional, mental) que ens permet fer de l'existència un exercici de lluita contra la inèrcia i el conformisme. Com diu Nietzsche: "Cal portar dintre el caos per poder donar a llum un estel dansaire".

Tal vegada el secret de viure estigui a aprendre a fluir entre el caos i l'ordre, a saber donar a llum un estel que il·lumini aquest caos interior. Sigui com sigui, estic convençut que, com va escriure Rilke en les Elegies de Duino: "Aquest haver estat una vegada, encara que només hagi estat un cop (l'haver tingut una existència terrenal), no sembla que pugui revocar-se".