07/02/2012

Estic llegint amb delit el volum onzè de l’obra completa d’Artur Bladé i Desumvila, dedicat a glossar la vida i el pensament (cosa prou difícil) de Francesc Pujols. M’agradaria destacar l’esforç de l’editorial Cossetània per embarcar-se en aquesta fantàstica iniciativa que pretén fer justícia amb una figura com la de Bladé, poc reconeguda per no dir desconeguda (almenys per a mi ho era absolutament) de l’exili català. Bladé, a més de la seva obra narrativa i lírica, té importància pel seu relat memorialístic, acurat i cordial, de les figures catalanes al primer exili francès. El cas de Francesc Pujols, resident a Montpeller, és paradigmàtic del sentir i el fer d’aquella grandiosa generació intel·lectual, perduda per al país per culpa de la barbàrie feixista.
Bladé, tot repassant la bibliografia de l’inclassificable filòsof-humorista Pujols, s’atura en La història de l’hegemonia de Catalunya en la política espanyola, apareguda l’any 1925. Una obra que Cambó va titllar de revolucionària i fins i tot Azorín va lamentar que no s’hagués escrit en castellà, ja que, segons ell, desenvolupava una molt necessària visió de la història política espanyola del XIX. Pujols parla de la innegable influència del liberalisme català en la política peninsular, des dels diputats catalans a les Corts de Cadis fins a, òbviament, la figura central de Prim.
Aquesta referència a l’obra de Pujols l’he tinguda molt present aquest cap de setmana mentre a Sevilla es representava aquesta barreja de comèdia surrealista a l’estil de Miguel Miura, dramot de Benavente i sainet dels Álvarez-Quintero que ha estat el congrés del PSOE. Una bona part del PSC va voler veure la filla d’Olula com un nou general Prim, a l’assalt definitiu del corcat poder d’un aparell silenciat pel zapaterisme però poderós al subsòl tel·lúric del partit. Una reedició del caixa o faixa de l’heroi de Castillejos. Però, en lloc de Prim, Chacón ha quedat més a prop de Sazatornil a La escopeta nacional, aquell venedor de porters automàtics marejat pels insondables corrents del poder central espanyol que és incapaç de neutralitzar.

El mite de Catalunya com a reformadora d’Espanya que, fins i tot el president Pujol veu ara com una pèrdua de temps, ens ha ocupat debades bona part del cor i del múscul polític del país. El mite del motor econòmic s’ha enferritjat també amb l’ensulsiada de Spanair. I déu no vulgui que el mite de Barcelona com a ciutat de cultura i talent acabi també soterrat pels espantosos casinos de Las Vegas europea. Això demostra que els catalans, almenys, seguim sent més sentimentals que idealistes. Els nostres mites no són dogmàtics, imperials ni religiosos. I tot i la seva modèstia, se’ns mostren igualment esquius. Deia també Pujols que el català, quan pensa, sempre ho fa de forma assenyada. El problema és que no sempre pensa. I en els últims anys tampoc calcula les seves forces.
Són doncs dies per fer-se preguntes. ¿Es replegarà el PSC davant la nova consigna estatal de "decir lo mismo en Cádiz que en Barcelona"? ¿O s’oferirà rendit al poder rubalcabià? ¿Tornarà la burgesia del país a parlar en castellà amb la minyona perquè "hace más fino", tot oblidant vells somnis de construcció nacional?
Sigui com sigui, allò que preveia Francesc Pujols per als catalans, que ho tindríem tot pagat, fa cara de girar-se de cap per avall. Haurem de pagar-ho tot a tothom.