Ciutats per la pau

Tica Font. Directora de l’Institut Català Internacional per la Pau

Les ciutats s’han convertit en un microcosmos del que passa al món, i en aquest sentit, on es donen cita totes les violències que deterioren i amenacen la vida individual i comunitària. Entre elles, la més preocupant és sens dubte, la violència terrorista que colpeja moltes ciutats, però al costat d’ella, existeixen i proliferen altres violències, algunes més ocultes, altres més visibles, totes elles insidioses, violències que cal identificar i tallar per fer possible unes ciutats on proliferi una major justícia social que condueixi a millorar la convivència i la pau.

Les ciutats també han patit l’efecte de la globalització, i en aquest sentit s’han convertit en espais estratègics per a funcions econòmiques avançades, però també per als expulsats d’aquestes funcions econòmiques que ja no es necessiten, ni com a treballadors assalariats, ni com a consumidors. Així es parla de “ciutats fallides”, “selves urbanes”, “urbanització de la guerra” i “urbicidi”. De fet, es produeixen processos de “desciudadanització” o d’éssers humans que es converteixen en mers “residents” amb pèrdua de drets i, fins i tot, com a éssers humans, perquè perden el seu “dret a tenir drets”. Són reptes que les noves polítiques municipals han de plantejar com un procés de transformació de conflictes globals en l’àmbit local.

Les violències, de manera genèrica, s’han dividit en tres categories: violència directa o personal, violència estructural i violència cultural. La violència estructural genera desajustos socials que produeixen marginació, misèria, exclusió i expulsió de la vida quotidiana de persones, grups humans i barris sencers. La violència cultural està conformada per ideologies, creences i universos simbòlics que justifiquen desigualtats, marginacions i exclusions dels que són diferents i que legitimen la violència estructural, que al seu torn són causa de la violència directa, que van des de les violències masclistes, al crim organitzat fins a la ciutat com a escenari de guerra.

En el sentit del que s’ha exposat, la transformació de les cultures generadores de violència en cultures de pau és una tasca fonamental per als ajuntaments i per a les organitzacions civils, que han d’estimular polítiques que erosionin la legitimació i el recurs a la violència, i serveixin per la prevenció i transformació pacífica dels conflictes. Les cultures de pau es poden i s’han d’arbitrar des de tots els àmbits competencials dels ajuntaments, contribuint així a construir convivència a les ciutats.

Així mateix, els ajuntaments han anat adquirint cada cop més rellevància en l’àmbit internacional, com actors amb capacitat de liderar propostes i iniciatives, sobre aquells problemes globals relacionats amb el medi ambient, les migracions, la pobresa, el racisme i la violència, entre d’altres . Les ciutats, cada vegada més interconnectades, han d’afrontar formes de violència associades al local i al global i que afecten la gestió municipal. La permeabilitat de les fronteres, els creixents fluxos de població, les comunitats d’immigrants no integrats, les repercussions transfrontereres per factors econòmics, mediambientals o dels que fugen de les guerres o són perseguits pels seus governs en els seus propis estats, posen de manifest tant la interdependència de les societats, com la bretxa en desigualtat existent entre les mateixes.

Però la ciutat també és l’espai on la societat civil està organitzada i elabora pensament i propostes d’acció per pal·liar les necessitats dels ciutadans i fer front als diversos conflictes socials. Així, els ciutadans s’organitzen de manera diversa en associacions veïnals, esportives, culturals, d’ajuda social a persones necessitades que, en el terreny micro; Totes aquestes associacions són essencials per a la transformació dels conflictes ciutadans. Aquestes entitats cíviques presten un servei fonamental per al bé comú i, al costat dels serveis que faciliten els municipis, conformen els pilars on assentar la pau i la convivència a la ciutat. En aquest sentit, els municipis han de desenvolupar plans per integrar les entitats socials en les polítiques de cura a la ciutadania. Evidentment, sense substituir mai la responsabilitat política dels governs locals, però sí com a instruments de participació democràtica en les polítiques de les ciutats.

Les noves propostes de governança global transcendeixen les fronteres dels actuals Estats nació i incideixen en noves formes de governança local. Seran les respostes de convivència i inclusió a nivell local les que poden produir el canvi global. És a les ciutats on hem d’elaborar pensament i alternatives als conflictes que patim les persones en entorns urbans que ens permeti transformar les cultures violentes en cultures de pau.