El militarisme de Donald Trump

Pere Ortega. Centre Delàs d’Estudis per la Pau

El pessimisme de la intel·ligència ens té advertits que després del dolent ve el pitjor. Així ho confirmen les primeres passes de Donald Trump en política exterior amb unes propostes temibles que amenacen la convivència i la pau mundial. Entre la llarga llista de nomenaments de personatges de la dreta més reaccionària, va nomenar com a secretari de Defensa a James Mattis, un ex-general partidari de les guerres preventives. I fidel a les seves promeses de campanya electoral, una ja s’ha complert, signant un decret que impedeix a ciutadans de set països entrar als EUA, tots de religió musulmana, d’on, segons Trump, procedeix el gihadisme que ataca els EUA: Síria, Iran , l’Iraq, Iemen, Afganistan, Sudan, Somàlia i Síria. En aquesta llista, en canvi, no hi ha aquells estats que estan acusats de sufragar el gihadisme, Aràbia Saudita, Qatar i la resta de petromonarquies sunnites, per una raó senzilla, són aliats dels EUA.

És difícil que Trump empitjori l’unilateralisme de George Bush jr amb les seves guerres preventives contra el terrorisme a l’Afganistan i l’Iraq i el més probable és que aquestes guerres de l’Orient Mitjà prenguin una dimensió diferent. Però no cal esperar que vagin a millorar, ja que dubto que busqui solucions per la via de la negociació i l’acord, que condueixin a la pacificació de la regió, sinó més aviat al contrari. Doncs en campanya, Trump va anunciar un augment del militarisme dels EUA, incrementant la despesa militar i el nombre de les forces armades, i que acabaria amb el gihadisme de manera expeditiva, és a dir augmentant la guerra.

En aquest sentit ja ha parlat amb Vladímir Putin amb qui és sabut que manté una relació cordial, i un país, Rússia, on Trump i el seu Secretari d’Estat, Rex Tillerson, un altre ultra ex executiu de Exxon Mobil, mantenen lucratius negocis en hidrocarburs. Segur que tots dos han abordat la guerra de Síria i com acabar amb el gihadisme. Però això tampoc vaticina res de bo, doncs pot ser temible una aliança entre Rússia i els EUA per acabar amb el gihadisme, ja que recórrer a un major ús de la força, no solucionarà el problema del terrorisme, ja que vèncer l’ISIS i altres grups gihadistes sobre el terreny pot ser relativament fàcil, però la seva dispersió per altres àrees és segura, des d’on continuaran perpetrant els seus atacs.

També hauran abordat, Putin segur que l’ha plantejat, que es finalitzi la fustigació de l’OTAN a les fronteres russes, i que li doni suport davant Ucraïna per resoldre el conflicte amb les repúbliques rebels de Donetsk i Lugansk. I en aquest sentit és fàcil preveure un canvi en les relacions entre aquests dos països i que passin de la confrontació actual a un apaivagament mutu i potser a una progressiva amistat.

Pitjor ho van a tenir els palestins, si encara és possible empitjorar. Doncs Netanyahu, després de la victòria del seu amic Trump, ja ha anunciat l’augment de la colonització de Cisjordània, i espera rebre el suport de la nova administració dels EUA, que ja ha anunciat la instal·lació de l’ambaixada a Jerusalem, un territori, que Nacions Unides denomina com ocupat il·legalment per Israel. És a dir, que el calvari dels palestins es prolongarà i empitjorarà amb nous enfrontaments.

La gran incògnita és si Donald Trump fustigarà a la Xina. Aquest sí que pot ser un escenari de catàstrofes futures. Xina fins a la data, tot i haver modernitzat les seves forces armades amb nous armaments, no ha dut a terme inversions importants en el seu armament nuclear, i s’ha limitat a protegir el que diu són les seves aigües territorials, amb una armada cada vegada més potent, per assegurar el flux de recursos que necessita el seu país per seguir amb el seu incessant desenvolupament. Aquest fet que ha portat a la Xina a crear illes artificials en aigües que són litigi amb el Japó, Vietnam i Filipines, on hi ha petroli. Si els EUA entra en col·lisió amb la Xina, es pot desencadenar un conflicte que afectarà a l’àmbit nuclear, de proporcions insospitades i catastròfiques per al planeta.

No menys preocupant és la relació amb l’Iran. Prosseguiran els EUA amb la política d’apaivagament amb la república dels aiatol·làs, o faran cas a Israel i Aràbia Saudita, i tornarà a assetjar l’Iran? Si ho fa, la tercera guerra mundial que es porta a terme a l’Orient Mitjà s’incrementarà, doncs Iran, potència emergent, tampoc és un país que es deixi doblegar en la seva sobirania.

L’etapa de Barack Obama al capdavant de l’imperi sens dubte va estar plena d’ombres i desencerts en política exterior, però s’havien produït, encara que menors, alguns avenços. En desarmament, hi va haver una petita reducció de l’arsenal nuclear; disminució del bel·licisme i de les intervencions a l’exterior; es van desactivar conflictes (Iran i Cuba); es va reduir la despesa militar dels EUA i dels països de l’OTAN; es va reduir el nombre d’efectius militars. Ara, aquest nou personatge que lidera l’imperi és temible i si porta a terme totes les seves promeses el món es pot tornar molt més perillós, les guerres es poden incrementar, el gihadisme terrorista ser més virulent. A part d’altres qüestions no menors: negar el canvi climàtic i augmentar les emissions de CO2; no donar suport a les Nacions Unides; augmentar les violacions de drets humans, com autoritzar la tortura i la xenofòbia. Temps dolents per a la pau.