Veneçuela, vestíbul cap a la guerra

Tica Font. Centre Delàs d’Estudis per la Pau

La situació a Veneçuela es complica dia a dia prou com per a què cada vegada sigui més plausible la implosió política i finalment el conflicte acabi en guerra civil.

La societat està polaritzada, porta anys dividida, des d’abans d’Hugo Chávez, la qual cosa comporta dificultats per establir mecanismes polítics de distensió, elements que afavoreixin l’establiment de punts de trobada i obrin una via de concòrdia a la coexistència entre els diversos projectes polítics. Tants anys amb la societat polaritzada no es reverteixen fàcilment i pot agreujar-se la situació sí el que es presenta comporta sortides de vencedors i perdedors.

Cal tenir presents elements interns i externs que condicionen la situació per  buscar sortides. Internament hi ha diversos elements que fan pensar que és possible la irrupció de violència armada als carrers. D’una banda ,amb Chávez es van crear unes milícies populars, que han rebut formació, ensinistrament en l’ús d’armes i estan armades. En aquests moments es calcula que hi ha milió i mig de persones armades i Nicolás Maduro ha declarat que incrementarà la xifra fins els dos milions. D’altra banda, l’exèrcit i la policia continuen sent fidels al govern de Maduro.

A més, el règim actual ha posat als alts comandaments militars a gestionar algunes grans empreses que van ser nacionalitzades en època de Chávez, entre altres, l’empresa pública de petrolis, i, en defensa dels seus propis interessos, aquests mostren fidelitat al govern de Maduro.

L’oposició veneçolana i països com els Estats Units estan intentant dividir l’exèrcit. Si l’exèrcit es divideix o una xifra considerable de militars s’inclina per abandonar el règim i donar suport a l’oposició i hi ha un alçament militar, Maduro pot incitar, com ha amenaçat, la sortida de les milícies al carrer, llavors la guerra civil estarà servida.

Acabada la Guerra Freda, els vencedors de la mateixa van impulsar canvis de governs als països que es resistien a les polítiques de lliure mercat i als interessos de les empreses transnacionals, com l’Afganistan, l’Iraq o Líbia, tres països on les pressions exteriors per a afavorir canvis de govern van acabar en guerra i van provocar estats fallits on avui impera el desordre. Acabarà així Veneçuela? És possible un canvi de govern/règim sense violència? Maduro cedirà el poder sense lluitar? Els militars el deixaran caure? A canvi de què? Les milícies sortiran al carrer si l’exèrcit flaqueja? O pot passar com a Síria que s’amenaça, s’impulsa un canvi de govern que no s’ha aconseguit i del qual al Assad ha sortit reforçat. A tot això cal afegir els gestos bel·ligerants dels EUA com la nota en el quadern de l’extremista John Bolton del passat 29 de gener que deia “5.000 militars cap a Colòmbia” i les imatges del cap del Comando Sud, almirall Craig Faller visitant la zona fronterera en Cúcuta, Colòmbia, on va mantenir reunions amb membres de les forces armades colombianes. Dos dies abans allí mateix va estar el comandant de l’Exèrcit Sud dels EUA, general Mark Stammer.

Líbia va ser sotmesa a embargament d’exportació de petroli, la qual cosa va derivar en una crisi econòmica molt dura sobre la població, però Gadafi va resistir i si va caure, va ser perquè va haver-hi guerra civil i la comunitat internacional va bombardejar el país situant-se al costat de l’oposició. Maduro fa la comparació que el seu país pot tornar-se com un Vietnam, però les sancions i l’embargament decretat poden fer que se sembli més a l’Iraq.

Des d’una altra perspectiva Veneçuela pot haver estat triada per Trump com a nou laboratori de la seva política exterior enfont de la Xina i Rússia. La indústria petroliera de Veneçuela està gestionada pels militars i en els últims anys, a causa de la falta d’inversions, la capacitat d’extracció de petroli ha caigut en picat. Les úniques inversions que s’han dut a terme han estat amb capital rus i xinès, que han concedit crèdits al govern a canvi d’actius petroliers. El propi Guaidó i alguns dels seus col·laboradors parlen de la necessitat d’inversions estrangeres per rellançar la indústria de petroli. Fins i tot han assegurat a la Xina i Rússia que ells també es beneficiarien del canvi de govern, però cap d’aquests dos països confia en què un nou governo pro Estats Units reverteixi els contractes ja signats amb Chávez. Pequín mostra preocupació pels diners que ha prestat i que podria ser que no recuperi si hi ha canvi de govern.

En termes geopolítics Maduro ha elaborat una estratègia política de confrontació i desafiament als EUA, partint de la base que vivim en un món multipolar i que els seus aliats eren Rússia i la Xina. Però l’arribada de Donald Trump està donant un tomb geopolític rellevant, està impulsant la consolidació de blocs regionals i el repartiment d’àrees d’influència. D’una banda la sortida de tropes nord-americanes d’Afganistan i de Síria deixa l’espai d’influència d’Orient Mitjà a Rússia, les tensions comercials amb la Xina estan reforçant la integració regional asiàtica. Els Estats Units a través del conflicte de Veneçuela, adverteix a russos i xinesos que Amèrica del Sud és territori seu. En aquest sentit Veneçuela és un peó de la geoestratègia dels Estats Units davant Rússia i la Xina.

Massa pressa s’han donat els governs europeus a renunciar a les vies de negociació i a situar-se al costat de Trump. La guerra civil és la pitjor de les solucions per a la població. Si es produeix, els nostres governs tindran la seva part de responsabilitat.