El gran escàndol que estem veient en aquestes eleccions amb la complicitat dels mitjans

 

Vicenç Navarro

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques, Universitat Pompeu Fabra

Espanya és un dels països de la Unió Europea dels Quinze (el grup de països de la UE amb major nivell de desenvolupament econòmic) on hi ha més distància entre la percepció del que la majoria de la població considera que són els principals problemes del país, i allò que els establishments polítics i mediàtics així consideren. Aquesta distància entre allò que la gent normal i corrent creu que és més important i allò que aquests  establishments valoren més és enorme i assoleix nivells sense precedents. Vegem les dades.

Totes les enquestes creïbles (que no són gaires) assenyalen que l’interès i les preocupacions de les classes populars (que són la majoria de la població) són l’elevada taxa d’atur (que assoleix unes dimensions alarmants entre les persones que desitgen treballar i no troben feina), l’excessiva precarietat entre gran part dels que sí que en troben, els baixos salaris (i, conseqüentment, la dificultat per arribar a final de mes), la limitada accessibilitat al lloguer i a l’habitatge, la reducció de la capacitat adquisitiva de les pensions (sí, repeteixo, en contra d’allò que surt publicat als principals mitjans, de les més baixes de la UE-15), el creixement de les llistes d’espera de la sanitat, el subfinançament del sistema educatiu (amb les taxes universitàries més altes de la UE) i altres realitats que assenyalen l’enorme crisi social que existeix a Espanya, sense precedents en l’època democràtica, com he documentat extensament en els meus treballs (veure el meu article “L’enorme sofriment causat pel neoliberalisme i els seus responsables”, Públic, 25.03.19).

En canvi, en els principals mitjans de comunicació i als fòrums polítics el GRAN TEMA que ha absorbit la gran majoria de l’espai i el temps ha estat el que s’anomena de vegades el “tema territorial”, també conegut com el “tema nacional” o també “la relació entre Espanya y Catalunya” (cosa que ignora, en aquest últim cas, que la majoria de catalans no desitja la independència). Tan allunyada està la percepció d’allò que és “més important” per part dels representants polítics d’una banda, i dels representats de l’altra, que aquest allunyament ha passat a ser percebut per la majoria de la població com un problema greu del país. Des de fa anys s’ha anat percebent que existeix una classe política abstreta i supertensa, absorbida en el seu propi discurs i temàtiques, i aïllada dels problemes de la vida quotidiana de les classes populars. Mentre la tensió territorial entre l’Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya ocupa la major part de l’espai polític i mediàtic del país, gairebé no apareix entre les principals preocupacions a nivell de les classes populars. Sí que apareix, però, com a problema, el comportament de la classe política. No hi ha dubte que això està creant un problema de legitimitat de l’Estat, així com el creixement de la desorientació, el cansament i l’abstenció.

Per què existeix aquesta distància entre allò que preocupa la gent i allò que preocupa la classe política? I per què no se’n parla? 

Per tal de donar resposta a aquesta pregunta cal conèixer dues coses. Una és la principal causa de la gran crisi social que ha tingut lloc al país. I la causa d’aquesta crisi és fàcil de veure (tot i que rarament llegirà sobre ella o la veurà als principals mitjans d’informació): és l’aplicació de les polítiques públiques neoliberals imposades (i dic imposades, ja que no estaven en els seus programes electorals) pels partits governants a Espanya (i també a la Generalitat de Catalunya), les quals han danyat enormement la qualitat de vida i el benestar de la majoria de la població (i molt en particular de les seves classes populars). Aquestes polítiques, com les reformes laborals del govern PSOE i del govern PP (amb suport de Ciutadans i Convergència, rebatejada com a PdeCAT) i les enormes retallades de despesa en transferències (com les pensions) i serveis públics escassament finançats de l’Estat del benestar (com la sanitat, educació, habitatge social, serveis socials, escoles bressol o serveis domiciliaris), realitzats també pels partits governants a Espanya i a Catalunya, han estat la causa d’aquesta crisi social. He escrit extensament assenyalant amb noms i cognoms qui en són els responsables, articles que mai no s’hauria permès que apareguessin en els principals mitjans de comunicació (veure “Com els ‘superpatriotes’ d’ambdós costats oculten l’enorme crisi social que han creat”, Públic, 21.03.19).

La gran majoria (no tots) d’aquests responsables són partits de dretes. No se subratlla prou que els partits més neoliberals al país, PP i C’s a Espanya i CDC a Catalunya, són també els que dirigeixen els dos blocs que dominen el debat polític del país i que parlen del tema nacional, liderant les “forces polítiques” de cada banda. Els “superpatriotes” que estan enarborant les banderes (la de la monarquia borbònica d’una banda i l’estelada secessionista de l’altra) són els que en privat han aprovat les mateixes lleis neoliberals i les han aplica quan han governat. En realitat, hi ha una relació directa estadística entre la intensitat del discurs “patriòtic” d’un dirigent (d’ambdós costats, l’espanyolista i el catalanista) i el seu neoliberalisme. Com més neoliberal és el polític, més patriòtic i nacionalista és el seu discurs. A Espanya, el partit més neoliberal (que arriba a un extremisme dins de la ultradreta sense comparació a la UE), Vox, és també el que parla més de pàtria, seguit de Ciutadans i després, del PP. És l’intent reeixit fins ara de desviar l’atenció pública de la crisi social i ocultar la seva responsabilitat per haver-la creat. I això no hauria passat sense la complicitat dels grans mitjans d’informació, que estan controlats o bé pels partits governants o bé per interessos financers i econòmics que els financen (que són els mateixos que financen els partits). La gran majoria dels grans mitjans d’informació han estat promocionant el neoliberalisme. Vegin els “gurus” econòmics a les seves pàgines o als seus espais televisius.

Quin és el principal obstacle per a la resolució de la crisi social? 

La qual cosa ens porta a l’arrel del problema, un escàndol, que és, ni més ni menys, el gran maridatge i complicitat que existeix entre poder financer i econòmic d’una banda, i els partits polítics i els mitjans d’informació i persuasió de l’altra, en l’anomenada democràcia espanyola. L’evidència d’això és aclaparadora. Era lògic, per tant, que sorgís el moviment de protesta més poderós que ha existit a l’Europa occidental a principis del segle XXI. M’estic referint al moviment dels indignats o 15M, que va revolucionar la vida política del país. La seva denúncia de la classe política, ben sintetitzada en el seu eslògan “no ens representen”, es va estendre molt ràpidament per tot el territori espanyol. Les forces polítiques que aquest moviment va generar, Podemos i les seves confluències, En Comú Podem i En Marea, representaven una gran amenaça per a l’ordre establert. Per aquest motiu van rebre una gran hostilitat i la continuen rebent per part d’aquests establishments: el polític i el mediàtic. Cap força ha estat més “demonitzada” a Espanya (als dos costats de l’Ebre) que aquestes forces arrelades al 15M. I cap líder ha estat tan brutalment atacat com el seu secretari general, Pablo Iglesias.

Ara bé, l’enorme rebuig que aquests establishments polítics i mediàtics generen en amplis sectors de les classes populars explica el gran èxit d’aquestes forces polítiques, que s’han convertit (en aliança amb IU) en el motor de canvi més poderós avui a Espanya.

 L’hostilitat mediàtica en contra d’Unidas Podemos

Aquesta hostilitat és escandalosa també, ja que no té límits pel què fa a la seva vilesa, manipulació i falta a la veritat, portades a terme per ambdós establishments, el polític i el mediàtic. S’ha arribat a un nivell de manipulació extrema que jo no havia vist mai en altres països en què he viscut durant el meu llarg exili (Suècia, el Regne Unit i els EUA). El cas més clar, sense ser l’únic, és el que ja es podia sospitar que estava passant: la promoció de falsedats per part de la policia patriòtica (“pàtria” s’utilitza a Espanya amb gran freqüència per ocultar criminalitat) de l’Estat, dirigida per la presidència del govern i els seus ministres, per destruir Podemos, amb la complicitat dels mitjans d’informació, que en realitat són, molts d’ells, mitjans de persuasió i manipulació. I el que és igualment preocupant és l’escassa denúncia i posada en marxa de mesures correctores que aquest acte ha originat. Per molt menys, el president Nixon als EUA va haver de dimitir del càrrec quan es va destapar el cas Watergate. A Espanya, en canvi, s’ha fins i tot recompensat els autors d’aquests actes. I aquesta mesquinesa continua diàriament en l’intent de destrucció de l’aliança Unidas Podemos i les seves confluències. Fa només uns dies, aquesta fabricació de notícies va aparèixer en un dels programes televisius, La Sexta Noche, i en un dels principals rotatius, El Periódico, quan, a fi de desacreditar el primer de la llista de l’aliança En Comú Podem, el Sr. Jaume Asens, se’l va presentar no només com a independentista (que no ho és), sinó ni més ni menys que com a “puigdemontista”, a la qual cosa es va afegir que estava entre els seus més íntims col·laboradors (cosa que ignora que el Sr. Jaume Asens havia estat l’advocat que precisament havia destapat la corrupció estructural i sistèmica del partit d’Artur Mas, Puigdemont i Torra, és a dir, de Convergència, el partit que lidera el bloc independentista). I el que és tot un símptoma és que aquesta acusació fos feta pel Sr. Xavier Sardà, que apareix a les tertúlies de La Sexta Noche com a tertulià d’“esquerres”. El ventall polític i mediàtic del país està tan esbiaixat a la dreta que una aliança de partits reformistes d’esquerres són acusats de bolivarians i un dirigent d’aquesta aliança és definit com a un talibà “puigdemontista”. Així està el panorama polític i meditàtic del país.

Hi ha hagut una renovació al PSOE? Vegem-ho

No hi ha dubte que l’aparició i creixement tan notable de  Podemos ha tingut un gran impacte en els altres partits, i molt en especial en el PSOE, ja que va causar una rebel·lió de les seves bases contra l’aparell del partit, controlat pels barons i liderat des de l’ombra per Susana Díaz durant tots aquests anys de Gran Recessió (de manera que l’única diferencia entre el PP i el PSOE era la duresa d’aquestes mesures -reforma laboral i retallades- imposades a la població, amb un PSOE que es limitava a ser la versió neoliberal light de la versió heavy del PP i Ciutadans). 

La rebel·lió de les bases del PSOE va possibilitar la victòria de Sánchez, que es va envoltar de persones de l’esquerra socialista, les quals incloïen algunes que havien col·laborat amb Podemos (decebuts fins aleshores amb la direcció del PSOE). Però és preocupant que un cop al govern, Sánchez, de nou, hagi canviat aquests consellers (i els hagi tret del seu entorn), i tot i que és sensible a la influència de Podemos (com demostra que gran part de la proposta de pressupost més progressistes que hi hagi hagut a Espanya incorporés les propostes més importants d’Unidos Podemos), la seva resistència al canvi implica que no hagi acceptat algunes de les més efectives, com la regulació del preu del lloguer, entre d’altres.

El silenci eixordador dels grans mitjans sobre la crisi social

La polarització del debat polític, que se centra en el tema nacional, i el control mediàtic del marc en el qual s’han de debatre els temes, explica la dificultat de canviar la temàtica del debat. És gairebé impossible que el tema de la crisi social aparegui en el debat polític. Si un dirigent d’Unidas Podemos denuncia la crisi social en una entrevista, aquesta denúncia no apareix en la versió escrita o televisiva, i es dona visibilitat en canvi a qualsevol cita del tema territorial. Han estat els principals mitjans els que han configurat aquest marc del que és acceptable o no en el debat polític. S’han convertit en els principals responsables de l’ocultació de la crisi social i els seus responsables. De la mateixa manera que veiem en els partits polítics que, com més gran és el seu neoliberalisme, més grans són el seu “patriotisme” i el seu oneig de banderes, veiem en els mitjans que, com més gran és el seu neoliberalisme, més espai donen al tema nacional. I el problema és que a Espanya no hi ha cap gran mitjà ni de centreesquerres ni d’esquerres. D’aquí ve la gran visibilitat del tema territorial. Volen evitar que el debat es presenti en termes de dretes versus esquerres, ja que saben que els seus aliats, les dretes, perdrien si aquest debat es presentés en aquests termes. És per això que es volen centrar en el tema nacional. Ara bé, seria molt fàcil desmuntar aquesta faula, preguntant en directe als grans “superpatriotes” del país “Com pot vostè, Sr. Casado, Sr. Rivera, Sr. Abascal o Sr. Mas, Puigdemont, Torra, dir que estimen tant la seva pàtria (Espanya els primers, i Catalunya els segons) quan alhora han estat aplicant polítiques que han danyat tant la població espanyola i catalana, respectivament? Aquesta pregunta tan òbvia no s’ha formulat mai en els principals mitjans de comunicació. Pregunti’s, lector, per què, i miri què han estat fent aquests mitjans durant tots aquests anys i el seu servilisme cap a les estructures del poder. Naturalment que no cal dir que també hi ha professionals del periodisme que no mereixen ser inclosos en aquesta critica que faig en aquest article, però el que destaca, d’una banda, és que siguin tan pocs, i de l’altra, que el cos de periodistes tingui tan poc compromís amb l’ètica de la professió, ja que hi ha molts manipuladors als mitjans que haurien de ser censurats pels organismes professionals, que romanen en silenci davant de casos tan obvis de mala praxi i desvergonyiment. Així de clar.