El llegat de Pasqual Maragall i la seva apropiació indeguda per part d’ERC a Barcelona

Vicenç Navarro

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques, Universitat Pompeu Fabra

La meva amistat amb Pasqual Maragall – un dels alcaldes de Barcelona més populars que aquesta ciutat hagi conegut i un dels presidents de la Generalitat de Catalunya més estimats – es remunta a períodes de la clandestinitat durant la lluita antifeixista. Més endavant, mentre jo vivia a l’exili als EUA, vaig proposar que, sent ell un jove professor d’economia urbana a la Universitat Autònoma de Barcelona, fos convidat com a Visiting Scholar al Centre d’Assumptes Urbans de la Johns Hopkins University (en el qual jo treballava).

La seva visita va ser un èxit, i va tenir repercussions positives per Barcelona. Un projecte que el va impactar molt en les seves visites a Baltimore, ciutat on es troba aquesta universitat, va ser la remodelació del port, duta a terme per l’ajuntament amb l’ajuda del Govern federal, dirigit pel president Lyndon B. Johnson. Baltimore, com Barcelona, és una ciutat amb un port enorme. De fet, té un dels ports més grans i importants de la costa atlàntica dels EUA i, ha estat també, com Barcelona, una de les ciutats més industrials d’aquell país. Abans de la remodelació, el port era un indret clau per l’economia de la ciutat, però no ocupava un lloc central a la vida social de la gent. Ningú no anava a passejar-hi, per exemple. Era un indret ple de magatzems. Això va canviar, però, amb la remodelació, fins al punt que el port va esdevenir un dels espais més vius de la ciutat i es va convertir en un dels indrets més visitats, no només de Baltimore, sinó també d’aquella part del país.

Pasqual Maragall, aquell jove economista interessat en temes urbans, en va quedar molt impressionat, fins al punt que, quan anys més tard va arribar a ser alcalde de Barcelona, va convidar la companyia Rouse (The Rouse Company), que havia dissenyat la remodelació del port de Baltimore, per tal que l’assessorés en la remodelació del port de Barcelona. I el resultat el nota clarament qualsevol persona que conegui les dues ciutats. Des de l’Aquàrium fins a l’edifici del Museu d’Història de Catalunya (un antic magatzem del port), hi ha molts elements que reflecteixen aquesta influència, i han fins i tot millorat el disseny original de Baltimore. Com en aquella ciutat, un gran número de magatzems es conserven per fora i mantenen la seva estructura original, recordant els seus orígens, però albergant actualment museus i d’altres serveis com ara oficines i agències oficials.

A nivell personal, vaig continuar una llarga i valuosa amistat que em va permetre seguir la seva evolució com a alcalde i com a president de la Generalitat, trucant-me sovint per demanar-me el meu parer sobre temes puntuals en què creia que jo era competent. D’aquest coneixement d’en Pasqual Maragall (primer com a alcalde i després com a president de la Generalitat) i de la seva experiència deriva la meva creença que seria un gran error la instrumentalització de la seva memòria per part de qualsevol partit polític d’esquerres que hagués format part del seu govern. La trajectòria dels seus governs va ser molt més àmplia i extensa que la que pogués abastar qualsevol dels seus components, el PSC, ICV·EUiA o ERC.

El seu compromís amb la unitat de les esquerres

D’aquesta llarga experiència se’n poden deduir alguns elements que van caracteritzar els seus governs, tant el municipal com l’autonòmic. Un d’ells va ser el seu compromís amb la transversalitat política, incloent sempre altres partits d’esquerres, a més del seu (el PSC), al seu govern. Primer, com a alcalde de Barcelona, amb el bipartit PSC-PSUC, de 1982 a 1987, i PSC–ICV, de 1987 a 1995; i després amb el tripartit (PSC–ICV-ERC) de 1995 a 1997. Més endavant, entre 2003 i 2006, i com a president de la Generalitat de Catalunya, va encapçalar el tripartit (PSC, ICV·EUiA y ERC).

Com a part d’aquesta transversalitat, Pasqual Maragall sempre va intentar trencar els blocs (independentistes versus no independentistes) i va assolir una àmplia aliança d’esquerres que incloïa partits no independentistes (PSC i ICV·EUiA), així com partits independentistes (ERC). Com a alcalde, un element comú i transversal va ser un clar compromís de transformació de la ciutat de Barcelona, posant al centre de la seva acció municipal l’atenció a les necessitats quotidianes de les classes populars, fent gran èmfasi en la dimensió social del seu municipalisme. El seu impacte va ser enorme als barris populars de la ciutat, on viuen la majoria dels ciutadans de Barcelona. Sense cap mena de dubte aquests van ser els barris que més es van beneficiar del seu govern. A nivell del govern de la Generalitat, el govern tripartit també va propiciar una transformació profunda del país, amb la despesa social més elevada que mai havia tingut el govern de la Generalitat en la seva història. Aquesta unió de les esquerres va ser sempre el seu desig i compromís, que va ser essencial per aconseguir la transformació tan profunda que va experimentar la ciutat de Barcelona, primerament, i Catalunya, després. 

L’animositat i hostilitat cap al seu govern per part de la dreta nacionalista catalana, avui independentista 

Aquesta transformació no va comptar amb l’ajuda del  pujolisme nacionalista conservador governant (CDC, que es convertiria més endavant en la dreta independentista sota les sigles PDeCAT), que es va oposar a gairebé cadascuna de les principals propostes que va fer Pasqual com a alcalde i com a president. El pujolisme va ser el seu principal adversari polític, que va mostrar un enorme grau d’animositat, fins i tot hostilitat, no només cap al seu govern, sinó fins i tot cap a la seva persona (que va arribar a nivells extrems amb la difusió de falsedats que van forçar al seu pare, el senador Jordi Maragall, del PSC, a denunciar-ho). El pasqualmaragallisme sempre va ser vist pel pujolisme com “l’altra Catalunya”, la qual cosa va assolir la seva màxima expressió més endavant amb la presidència de la Generalitat de Catalunya del Sr. José Montilla – que va succeir el president Maragall – una persona nascuda fora de  Catalunya (a Andalusia), conegut despectivament i amb to racista per part del pujolisme com a “xarnego”.

La seva vocació de servei a les classes populars

L’altra gran característica de Maragall va ser el seu clar compromís amb el benestar i qualitat de vida de les classes populars, entre les quals va ser enormement popular. Aquest fet va quedar reflectit en la priorització de les seves inversions, afavorint aquestes classes, amb el major augment de les despeses i inversions als barris obrers que hagués vist Barcelona, en primera instància, i la Generalitat de Catalunya, més endavant. L’estima cap a la seva persona en aquells barris era enorme. Barcelona es va convertir, sota el seu mandat, en la “ciutat socialdemòcrata per excel·lència” d’Espanya. Així és com la va definir Pasqual en moltíssimes ocasions, i així va continuar sota el mandat del seu successor, Joan Clos.

A nivell personal, em permeto una anècdota. Em va honorar sempre que la dreta nacionalista, ara independentista, em considerés a mi també part de “l’altra Catalunya”. I no em va sorprendre que en les perquisicions judicials en busca del famós 3% (Pasqual va acusar el pujolisme – aleshores CDC – per la seva corrupció, coneguda àmpliament a Catalunya, la qual cosa va forçar el seu canvi de nom en una maniobra de màrqueting polític), es trobés un document a la seu de CDC en què constaven aquells que eren considerats els seus majors “enemics”, entre els quals em trobava en un lloc prominent. Si no fos perquè rebutjo qualsevol forma de discriminació (estic totalment exclòs dels principals mitjans d’informació de les dretes catalanes, incloses TV3 i Catalunya Ràdio), ho consideraria gairebé un honor.

La seva visió i lideratge en recuperar la visió plurinacional d’Espanya: Pasqual Maragall no fou secessionista

La tercera característica del “pasqualmaragallisme” fou l’establiment de l’Estatut de Catalunya, que va ser el primer intent de recuperar la visió plurinacional d’Espanya des de l’establiment de la democràcia, que sempre havia caracteritzat les esquerres catalanes i molt en particular el PSUC durant la clandestinitat. L’aprovació de l’Estatut per part del Parlament de Catalunya l’any 2006 va ser resultat directe del seu lideratge en aquest intent de redefinició d’Espanya. Aquest projecte va ser popular i es va aprovar al Parlament gràcies a la seva tenacitat, tot i que les retallades que va patir per part de les Corts espanyoles i més endavant el veto del Tribunal Constitucional a elements clau, com el reconeixement de Catalunya com a nació, van debilitar enormement el seu impacte. L’Estatut va estar clarament identificat amb la seva persona, i va rebre una gran hostilitat per part dels partits que no van acceptar aquesta via per a assolir el reconeixement nacional de Catalunya.

El concepte de plurinacionalitat era diferent (i oposat) al d’ independència o secessió. Pasqual Maragall no va ser mai, durant els seus mandats, independentista. De fet, un dels majors èxits en la remodelació de la ciutat van ser els Jocs Olímpics del 1992, que es van celebrar amb l’activa  participació i ajuda econòmica i financera del govern socialista espanyol, presidit per Felipe González, que va invertir massivament a Barcelona. La complicitat de l’Estat central amb el govern municipal (sota la passivitat, i de vegades hostilitat, de la Generalitat pujolista) en el desenvolupament dels Jocs Olímpics, va ser essencial per l’ èxit del nou disseny de la ciutat.

La impropietat d’ERC, liderada per Ernest Maragall, en apropiar-se de la seva memòria

En base a totes aquestes dades, no veig encertat i considero injust, doncs, que ERC intenti ara apropiar-se d’aquell llegat. ERC va ser un component del tripartit durant part del govern municipal de Pasqual Maragall i durant la majoria del període del seu govern de la Generalitat, excepte a la seva última fase, en què els consellers d’ERC van ser cessats per demanar el “no” en el referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Per la resta, ERC va servir amb lleialtat i eficiència en àrees importants dels seus governs. 

Però ERC va canviar enormement els seus objectius i la seva estratègia durant el mandat d’Oriol Junqueras, que va diluir el compromís social (el seu costat d’esquerres) i va accentuar el nacional (intentant assolir la “independència unilateral express”, malgrat que la independència de Catalunya no gaudís del suport de la majoria del poble català). Les implicacions d’això han sigut enormes, i el “procés” ha sigut l’eix central de la seva acció. Això ha portat a situacions clarament oposades i incoherents amb el seu propi passat. El que ha passat aquests dies a Barcelona, arran de l’elecció de l’alcaldia, n’és un exemple. ERC s’ha oposat (amb una enorme hostilitat i agressivitat) a la formació d’un tripartit, en aliança amb el PSC i Barcelona En Comú. Aquesta oposició es va dur a terme tot i que en molts altres municipis de Catalunya el govern municipal es va conformar (amb ERC al seu govern) amb el suport, no només d’ En Comú Podem (o d’altres fórmules de l’espai dels Comuns i/o de Podem Catalunya), sinó també del PSC. El veto al PSC a Barcelona no va ser generalitzat a tot el territori català. És més, el suposat “escàndol” de Barcelona, acusant Ada Colau d’acceptar els vots de Ciutadans per tal de ser alcaldessa, no sembla haver sigut tan “escandalós” quan ERC va aconseguir l’alcaldia a una altra població de Catalunya (Cabrera d’Anoia) on va acceptar el suport de Ciutadans, situació que va provocar que, com a Barcelona, Ciutadans expulsés del partit més endavant aquells regidors que van votar ERC. La doble moral (per no dir hipocresia) d’aquesta formació política és coneguda en aquest país. Ada Colau, per cert, no va demanar o pactar ni amb Ciutadans ni amb Valls el suport a la seva candidatura. 

Diferències principals d’ERC amb el “pasqualmaragallisme” 

ERC, liderat a Barcelona per Ernest Maragall (germà de Pasqual Maragall), no va acceptar mai el compromís d’en Pasqual de redefinir Espanya, considerant Espanya impossible de canviar, a més de ser suposadament l’origen de la majoria de problemes que té Catalunya, oblidant que (tal com he demostrat en els meus treballs, per exemple, en L’Estat del benestar a Catalunya, Diputació de Barcelona, 2003; i El subdesarrollo social de España: causas y consecuencias, Anagrama, 2006) una de les majors causes del subdesenvolupament social de Catalunya (la crisi social avui a Catalunya és enorme, ocultada per l’establishment politicomediàtic independentista català, que ha utilitzat el tema nacional com a recurs per amagar aquesta crisi) han sigut les polítiques públiques neoliberals (com ara les retallades de despesa pública social) realitzades per la dreta catalana (CDC i després PDeCAT) amb la qual ERC ha governat durant molts anys. És paradoxal (per dir-ho d’una manera amable) que ERC hagi sigut el partit polític que ha donat més suport al govern liderat pels successors del pujolisme, el PDeCAT, promotors durant molts anys de les mateixes polítiques públiques (les neoliberals) que Ciutadans, imposant (i dic imposant ja que no estava al seu  programa electoral) una de les majors retallades de despesa pública social de la UE-15 (el grup de països de la UE de major desenvolupament econòmic), i que han sigut històricament els que més es van oposar al “pasqualmaragallisme”. 

La possible paràlisi del “procés” exportada a nivell de la ciutat de Barcelona

És més, la seva autoria del “procés” (que portava implícita la independència unilateral) i el compromís d’ERC, juntament amb els hereus del pujolisme, d’aprovar la independència en contra de la voluntat de la majoria de la població catalana, ha portat el país a una paràlisi, ple de tensions territorials, que s’haurien traslladat ara al nivell municipal en cas que ERC hagués guanyat l’alcaldia. Les primeres paraules del candidat d’ERC a l’alcaldia, el Sr. Ernest Maragall, després d’haver aconseguit només uns quants vots més que Ada Colau, van ser per a expressar el seu desig de transformar Barcelona en la capital de la utòpica i inexistent República Independent Catalana (en contra de la voluntat de la gran majoria de barcelonins que no li donen suport). Aquesta oposició és fins i tot més gran a la majoria de districtes populars (a la gran majoria de districtes de nivell de renda per sota de la mitjana de la ciutat, el suport a l’independentisme és molt minoritari), base electoral de les esquerres.

Aquesta ERC a Barcelona, liderada per Ernest Maragall, és molt diferent, gairebé oposada, al lideratge que va caracteritzar el govern municipal i català de Pasqual Maragall. L’enorme hostilitat mostrada vers l’alcaldessa, Ada Colau (que va aparèixer amb tota claredat en l’odi expressat a la Plaça Sant Jaume, on es troben l’Ajuntament i el Palau de la Generalitat) per l’ANC i Òmnium Cultural (moviments independentistes, que compten amb el suport i la promoció del govern independentista català), s’assembla molt a l’hostilitat de les dretes catalanes cap a Pasqual Maragall. De fet, la falta de suport, quan no hostilitat explícita, d’ERC cap als canvis progressistes realitzats per l’alcaldessa Ada Colau en el seu primer mandat, ja va caracteritzar la política municipal d’ERC a Barcelona.

Una última observació sobre les causes del mal ocasionat a les classes populars

He documentat extensament que la transició democràtica espanyola (veure el meu llibre Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país, Anagrama) no va ser una ruptura amb l’Estat dictatorial anterior. I tot i reconèixer que per l’Estat espanyol va significar una obertura notable i molt important respecte de la situació de dictadura anterior, va conservar i encara conserva elements heretats del règim anterior on la cultura repressiva està clarament marcada per una continuïtat. Creure’s que aquest Estat permetria la secessió de Catalunya és un greu error que ha estat fent molt mal a les classes populars a Catalunya. L’existència de presos polítics i l’aplicació de l’article 155 van ser conseqüència d’això. Però aquesta realitat, que exigeix una resposta contundent, no pot ocultar una altra realitat, i és el gran error de l’estratègia que caracteritza el “procés” independentista. La “independència unilateral express” és profundament antidemocràtica, ja que no va tenir mai el suport de la majoria de la població, que ha estat condemnada a patir les conseqüències d’aquest error.

Cal criticar l’excessiva tolerància que grans sectors de la intel·lectualitat catalana que, en la seva simpatia cap als presos polítics (a la que dono suport i comparteixo) oculten o inhibeixen la crítica al que van fer els dirigents independentistes, causant un mal enorme a les classes populars de Catalunya. No és cert, com indiquen els independentistes d’esquerres, que el moviment independentista (tant l’ANC com Òmnium) fos una continuació del 15M. Ans al contrari, aquests moviments van ser estimulats pel govern Mas precisament per aturar el 15M, com bé ha subratllat Enric Juliana a La Vanguardia (Madrid y Barcelona, más lejos, 16 de juny de 2019) i que alguns ja havíem assenyalat abans. El temor que va crear el 15M (que va provocar que el president Mas hagués d’arribar al Parlament en helicòpter, ja que el moviment 15M l’havia rodejat en senyal de protesta per les retallades) va ser el que va motivar el seu suport massiu a aquests moviments. No s’ha d’oblidar que alguns dels presos polítics, com ara Josep Rull o Jordi Turull, van ser els que, quan eren diputats, van voler portar al Tribunal Suprem (la mateixa institució que els està jutjant a ells) els dirigents del 15M.

No és probable que ERC canviï la seva actitud numantina  en defensa de la “independència express”, ja que necessita la tensió per a estendre la mobilització popular. No hi ha dubte que la previsible sentència altament repressiva del Tribunal Suprem als presos polítics independentistes origini una convocatòria d’eleccions autonòmiques que podrien donar la majoria als partits independentistes, donant resposta a una majoria electoral que legitimaria la línia de la DUI que continuaran promovent. Sempre i des del principi, el millor aliat dels independentistes ha estat l’estat repressiu espanyol. Sense ell, l’independentisme continuaria sent una veu molt minoritària a Catalunya. Així de clar.