Qui recull els guanys d’aquest turisme?

Elisenda Alamany

Portaveu de Catalunya en Comú Podem

Queda lluny aquella manera de viatjar que consistia a planificar-ho tot mitjançant una agència o una única guia de viatges i en estades llargues en un o altre lloc. Actualment, milers de persones es mouen cada dia d’un lloc a l’altre i, de vegades, ho fan per setmanes o per tan sols uns dies. Aquesta és la realitat del turisme a Catalunya que, l’any passat, va rebre més de 19 milions de persones.

El sector turístic és un dels sectors econòmics més importants a Catalunya, que genera prop de l’11% del PIB i al voltant del 13% dels llocs de treball.

Però qui en recull els guanys?

D’entrada, sembla que no ho fan els treballadors i treballadores. El sector turístic ha esdevingut el regne de la precarietat: el 97% dels contractes són temporals, les subcontractacions s’estenen per tot arreu i els sous de misèria s’imposen (un exemple clar són els 2,5€ per habitació que cobren les Kellys –cambreres de pis- i que les ha dut a impulsar un segell de qualitat per als hotels amb bones pràctiques laborals).

En segon lloc, s’ha deixat barra lliure als pisos turístics que estan disparant els preus dels lloguers a les grans ciutats de Catalunya. El turisme ha de ser compatible amb l’accés a un habitatge; no pot representar un perill per desenvolupar el projecte vital de la ciutadania al seu barri o la seva ciutat. Cal dir-ho clar, els discursos tramposos del “tot s’hi val” a qui beneficien és a les grans empreses, no a la gent. I, per això, el Govern de la Generalitat no pot deixar sols als municipis; cal acompanyar-los per governar el turisme. Una de les prioritats és, per tant, ordenar el descontrol dels pisos turístics que lucren grans empreses.

Si fem una mica de memòria, el projecte turístic més sonat de la passada legislatura va ser el BCN World. Un altre exemple que va mostrar com el Govern de la Generalitat es doblegava als designis d’un grup especulador per abaixar l’impost als casinos del 55 al 10%; tot per atraure la construcció de macrocasinos a Catalunya i competir amb el Madrid d’Esperanza Aguirre. I encara continuem així: un treballador català paga més pel seu sou que un casino pels seus beneficis.

Amb el nou Pla Estratègic que engegarà el Govern, aquesta situació ha de canviar. Iniciem una nova època que ha de posar fi a un model de turisme esgotat, un model d’economia centrada en massa ocasions en l’explotació del turisme de baix cost en grans quantitats.

Si aquest pla ens ha de dir qui som i què hem de fer a partir d’ara, que ens apropi a un turisme de qualitat semblant al turisme familiar, ecològic, cultural, com ja fan a França i Holanda.

Si l’economia avança, recollim tots els seus guanys i no els deixem en mans d’uns pocs. Si malgrat els mals auguris que alguns preveien arran de la inestabilitat política, l’economia catalana millora, que no ho faci consolidant un model laboral que precaritza els treballadors i treballadores. Tampoc sobre una Catalunya que tingui com a  únic segell turístic el sol i la platja. Si arrenquem ara, que sigui per tenir en compte també que ens caldrà una economia forta, diversa i arrelada al país, on el turisme hauria de ser una eina més per al progrés de la gent.