Qüestionar des de l’arrel el projecte europeu*

Fernando Luengo
Economista i membre del cercle de Chamberí de Podemos

El debat europeu, a més de ser escàs, es troba esbiaixat, condicionat pel relat imposat des del poder econòmic, polític, acadèmic i mediàtic. Aquest relat insisteix, una vegada i una altra, en què la creació de la Unió Econòmica i Monetària (UEM) va ser un encert, una necessitat; però que el disseny institucional que va acompanyar aquest procés va ser, al mateix temps, insuficient i deficient. La prova evident d’això hauria estat el crack financer i la crisi econòmica posterior.

Poc o res es reflexiona sobre els límits i les contradiccions de la construcció europea, que, se’ns assegura, seguia, en el fonamental. el camí correcte, proporcionant més integració econòmica, més creixement i més benestar. Així doncs, el repte consistiria en la necessitat de corregir les mancances institucionals amb les que va nèixer l’euro, amb més i millor governança, i recuperar les essències de el “projecte europeu”.

Aquest plantejament omet, al meu entendre, una reflexió sobre els límits i les contradiccions d’aquest projecte europeu, el rastre del qual ja es podia seguir molt abans de l’esclat de la crisi, en els anys d’“auge” econòmic, i també abans del llançament de la moneda única. Són quatre les ruptures a destacar.

En primer lloc, l’equilibri entre les institucions i els mercats, que pretenia diferenciar la construcció europea d’altres dinàmiques d’integració econòmica, inspirades en els principis del Consens de Washington, es va trencar a favor dels mercats, o el que és el mateix, en benefici de les empreses transnacionals que es beneficien d’un espai sense traves ni barreres.

En segon lloc, el denominat projecte europeu obtenia bona part de la seva legitimació i de la seva justificació històrica per la capacitat de generar convergència, és a dir, per la seva capacitat per fer que les economies relativament endarrerides s’acostessin al nivell de les més avançades. I això tenia molt a veure amb l’existència de polítiques i institucions amb vocació redistributiva. Però aquesta lògica convergent cada vegada ha operat amb més dificultat, donant-se, al mateix temps certa convergència en les variables nominals, al costat de disparitats estructurals, reflectint-se molt especialment en les molt diverses capacitats productives i competitives que han coexistit en la Unió Europea (UE).

En tercer lloc, la construcció europea es mantenia en un consens redistributiu basat en les polítiques de signe keynesià, en virtut del com es reivindicava una significativa presència de l’Estat en l’economia, el seu actiu paper en el sosteniment de la demanda agregada i l’augment dels salaris en línia amb la productivitat del treball. El triomf del neoliberalisme va desplaçar aquest paradigma i ho va substituir per un altre, on el mercat ocupava cada vegada més el paper del sector públic, els salaris eren considerats com un factor de cost de les empreses, exigint-se la seva moderació, i es reivindicaven les polítiques d’oferta -l’eix central de les quals era precisament la repressió salarial- enfront de les de demanda.

En quart lloc, el consens franc-alemany que va alimentar des del començament la construcció europea va ser progressivament substituït per l’hegemonia del pensament i la política germana. Així, la lògica austeritària i mercantilista d’Alemanya s’ha traslladat, de facto, a les institucions comunitàries.

Aquests trets eren presents abans del naixement de l’euro. No només això. Van condicionar de manera decisiva l’entorn institucional que ha mantingut fins el dia d’avui la UEM. Per aquesta raó, millor que parlar de dèficits o errors, resulta més apropiat i rigorós referir-se als interessos que van capturar i encara capturen l’arquitectura institucional.

Posar el focus del debat en les fractures que acabo d’apuntar significa qüestionar des de l’arrel el relat sobre les bondats de la construcció europea (i dels principis que governen la globalització dels mercats). Una necessitat per comprendre la profunditat de la crisi i per obrir escenaris de superació de la mateixa.

* Original en castellà al blog  fernandoluengo.wordpress.com, del col·lectiu EconoNuestra