Antoni Aguiló

Filòsof polític del Centre d'Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra

Hem conegut per la premsa la reunió tot just tinguda entre Matteo Salvini i Steve Bannon, exestratega de Donald Trump i líder de la fundació The Movement, una organització els principis de la qual recorden l'ultradretà Tea Party de Sarah Palin. Bannon ha desembarcat a Europa, on partits populistes, antiestablishment i antiimmigrants governen Polònia, Itàlia i Hongria, per donar cobertura ideològica a la creixent extrema dreta i promoure la seva expansió i coordinació en el continent, sobretot de cara a les eleccions europees de 2019. Bannon ha suggerit que les properes eleccions europees podrien obrir el camí perquè els moviments populistes i racistes europeus lluitin contra l'eix moderat en política migratòria que representen la cancellera Angela Merkel i els presidents Emmanuel Macron i Pedro Sánchez. L'objectiu és construir una majoria política en un Parlament Europeu dominat per forces euroescèptiques i reaccionàries. Aquesta ronda de reunions segueix a les converses mantingudes amb el primer ministre d'Hongria, Viktor Orban, amb qui Salvini comparteix una fèrria política antiinmigratoria. Està en marxa la salvinització d'Europa?

Davant d'això, Dimitris Papadimoulis, vice-president del Parlament Europeu i líder de Syriza, apostava en una entrevista del 10 de setembre passat concedida a EURACTIV per crear una aliança pro-Unió Europea que inclogui centristes i liberals, de manera que probablement la política (anti)migratòria de la Unió Europea dels propers temps oscil·larà entre la postura més "moderada" de l'eix Alemanya-França-Espanya (creació de "centres tancats de desembarcament" o "camps controlats") i la postura radical de Lepens, Berlusconis, Sarkozys, Salvinis, Farages, Orbans i altres.

No obstant això, Europa no ha de tenir tanta por de Bannon com de si mateixa. El racisme i el supremacisme eurocèntrics no són el resultat d'un accident no desitjat, sinó part intrínseca del projecte modern de dominació europea del món. Ho explica de manera clara Boaventura de Sousa quan afirma que el pensament occidental modern és en bona mesura un "pensament abissal", una manera arrogant i autoritària d'ordenar i classificar el món que crea distincions radicals entre el civilitzat i el salvatge, entre els que són completament humans i els que són considerats menys que humans. Es tracta de distincions racialitzades, sexualitzades, de classe social, edat, religió o qualsevol altra condició que consagren jerarquies d'humanitat.

Precisament aquesta ideologia abissal, que detesta la diversitat i imposa el mateix, és la que històricament ha servit (i serveix) de base per legitimar l'autoritat de formes de dominació imperants al món, com el supremacisme blanc, el classisme, el sexisme i l'homofòbia. Locke, que en 1669 va redactar les Constitucions de Carolina, estava implicat en el negoci del tràfic d'esclaus a través de la Royal Àfrica Company, i a més la seva filosofia política va acabar legitimant el genocidi indígena per part dels colons anglesos, que van considerar justificat el seu afany desmesurat d'apropiació. Kant, a la seva ètica universalista del deure, ens va llegar sentències carregades d'humanisme ("l'ésser humà, considerat com a persona, no es pot valorar només com a mitjà per a finalitats alienes, sinó com a fi en si mateix", va escriure el filòsof), recomanava tractar a cops els negres d'Àfrica. Els mateixos negres als quals en les seves lliçons d'història universal Hegel va privar de consciència històrica i els mateixos sobre els quals Nicolas Sarkozy, en el seu cèlebre discurs a la Universitat de Dakar, i fent gala, sense saber-ho, d'un hegelianisme estremidor, va afirmar que aquests encara no havien entrat en la història. Salvini, menys donat a sofisticacions intel·lectuals, es va atrevir a anomenar directament "carn humana" els migrants rescatats al mar. A Dinamarca, el nacionalisme islamòfob està creixent. El Govern de Lokke Rasmussen prepara un paquet de mesures legislatives que semblen inspirar-se en les lleis de Jim Crow. La nova legislació decreta que vint-i-cinc barris de renda baixa, en els quals es concentren migrants predominantment musulmans, es consideraran "guetos", paraula que evoca els guetos jueus de la Polònia ocupada pels nazis, i que ara el Govern danès pretén normalitzar. Ja sabem com funciona la lògica del feixisme: s'assenyala un enemic que representa la necessitat de defensar-se d’allò que l'amenaça, després es volten barris, s'inverteix en filats i murs, es construeixen blindatges que indiquen que l'entorn ha deixat de ser segur. I així ens anem tornant éssers cada vegada més immunitaris, defensius i replegats en nosaltres mateixos. El cas danès és només un exemple d'aquest pensament abissal traslladat al cor dels barris i les ciutats d'Europa.

No menys preocupant és l'avanç d'aquestes forces feixistitzants entre la classe mitjana blanca treballadora, columna històrica de la socialdemocràcia i el sindicalisme, així com la complicitat amb el discurs xenòfob i racista de cert sector de l'esquerra europea. A Alemanya, la co-presidenta del grup parlamentari de Die Linke, Sahra Wagenknecht, no ha dubtat d’apropiar-se de part del discurs antiimmigració de la formació ultradretana Alternativa per a Alemanya (AFD). És aquesta l'estratègia necessària de les esquerres per guanyar-se els votants de classe treballadora? Ho dubto.

El consens antifeixista que va servir per construir Europa després de la Segona Guerra Mundial està seriosament malmès. La política europea d'austeritat, precarietat, xenofòbia i asfíxia democràtica intensificada durant la crisi financera ha creat aquest brou de cultiu verinós. Els partits tradicionals i els seus líders no han sabut oferir solucions més enllà del neoliberalisme, amb la seva ideologia de lliure mercat destructora de l'Estat de benestar. Vivim un moment de perill: de crisi profunda de la socialdemocràcia, de grans aliances entre socialdemòcrates i liberals, de feixisme renaixent de l'extrema dreta, de dispersió (i fins i tot absorció pel sistema, com els casos del Govern de Tsipras a Grècia i del Moviment Cinc Estrelles a Itàlia) de les energies democràtiques que fa uns anys van prendre els carrers i les places.

Sembla que el Parlament Europeu comença a reaccionar, com ho posa de manifest l'obertura d'una espècie d'expedient disciplinari a Hongria per avaluar la possibilitat de suspendre el seu dret a vot en el Consell de la Unió Europea. És una mesura insuficient i arriba massa tard. El feixisme sempre pica la porta dues vegades. Mentre torna a picar, caldrà aprendre de Pasolini quan el 1962 reflexionava sobre la creixent adhesió de les noves generacions a les idees de l'extrema dreta: "No cal ser fort per enfrontar-se al feixisme en les seves formes boges i ridícules; cal ser molt fort per enfrontar el feixisme com a normalitat, com a codificació, diria alegre, mundana, socialment escollida, del fons brutalment egoista d'una societat".