Nació Xarnega, esperança de canvi

Noelia Bail

Candidata a la secretaria general de Podem Catalunya

No, no sóc d’aquí. Sóc de més enllà. D’aquesta Catalunya invisible, la que solament surt en el Telenotícies quan els successos, la Catalunya escabrosa, choni, policial, espanyolista… o gens. La perifèria. La metropolitana, aquells…

No, no sóc d’aquí. Van desmantellar els serveis socials del meu poble quan va tocar retallar, ens van pegar quan va tocar defensar-los. Sóc de més enllà. Dels descampats, del maó vist, dels barris de Vertix, de la sociovergencia immobiliària, del enchufisme local fins a cobrar l’atur, del pelotazo del sòl, del grapat de vots, de les cosas son como son.
No. Sóc de Castelldefels. Del barri de Vista Alegre. Dels seus tendals i bancs, del sol de matí, dels prejubilats fent la loteria, de les joves repartint currículums en les botigues de franquícia. Sóc de més enllà. De tots costats. Del gana i la misèria. De les històries del sud que es senten aquelles nits d’estiu de la infància.. Jornalers sense res, perdedors de guerres, de casa-cuevas, de Guadix, de barrancs a Benalúa, d’àvies òrfenes treballant a la fàbrica del sucre. Mà d’obra barata per a il·lustres industrials catalans. Milions, dòcils, en silenci, fets per treballar i obeir. Ells, els que no “havíem guanyat la guerra” d’Esther Tusquets.

Una vegada vaig preguntar al meu avi per què no volia tornar, encara que fos una vegada, a veure, a visitar el seu poble, les seves cases-cova, la seva serra, la seva gent, la seva joventut…. “Allí no me queda nada”, va respondre.

Jo no, no sóc d’aquí. De la locomotora industrial. Del mercat estatal, de la subvenció i el col·lega en el ministeri. De l’estàndard europeu i el model de negoci. Sóc de més enllà. De l’àvia que no va aprendre català, “para limpiar pisos no hace falta”, de l’avi operari de la Rocalla, “eso es para los de la corbata, aquí se viene a trabajar”.

Jo no sóc d’aquí. O sí. D’aquí i de més enllà. Dels barracons per xarnecs del Baix Llobregat. De les mares que demanaven en castellà que ensenyessin més català a les seves filles. Del bilingüisme separador, de la discriminació cultural. De l’adolescència al Vendrell, d’aprendre a voler en dos llengües, de la Cris i la Raquel en castellà, de l’Alex i el Sergi en català. De començar a entendre’m a mi mateixa, de la Terra Baixa de Guimerà, de començar a voler-me a mi mateixa, de l’el cant dels ocells de Pau Casals. De l’abric heretat, del transport públic Monh, del llibre de tercera mà, de l’orgull perquè algú de la família hagués arribat a la universitat.

Sóc de més enllà. Dels carrers, les places, les mans, la llibertat. De la força que no sabíem que teníem. Dels desallotjaments, els cops, les carreres. Enllaçats els colzes amb el somriure d’algú desconegut, paisans del futur, de la dignitat. Vam créixer, parlem, ens vam reconèixer, vam veure la por arrugant els seus vestits, arrugant els seus guardaespatlles, arrugant els seus helicòpters… tornàvem al barri discutint estratègies, llibres, primaveres i lleis.

No, no sóc d’aquí. O sí. O què més dóna. Ens van acorralar a força de banderes, ens van fer escollir bàndol. Calia pegar-se per ells. Per uns o per uns altres. Havies de ser una buena española. Havies de ser una bona catalana. Uns o uns altres. Calia pegar-se per ells,aquells que al final t’havien pegat, aquells que al final t’anaven a pegar. Tant és. Ens van dividir. Explicàvem als d’allà que les coses no eren així aquí. Explicàvem als d’aquí que les coses no eren així allà. Al final vam tornar on sempre, mà d’obra per omplir les places, amb el menyspreu d’ambdues parts, tan semblant, tan profund… Per ser gent tèbia, desafecta, egoistes i equidistant, per pensar, per rapear, per tenir amistats de tot tipus, per tocar las palmas i la gralla, per fer castells, per lluitar per la sanitat, per pretendre parlar, per portar un llaç, per no portar-ho, per manifestar-nos, per estar en atur, per escoltar Catalunya Ràdio, per vestir malament, per veure La Sexta, per intentar votar.

Jo no sóc d’aquí. O sí. D’aquí i de més enllà. Dels barracons per xarnegos del Baix Llobregat. De les mares que demanaven en castellà que ensenyessin més català a les seves filles. Del bilingüisme separador, de la discriminació cultural. De l’adolescència al Vendrell, d’aprendre a voler en dos illengües, de la Cris i la Raquel en castellà, de l’Alex i el Sergi en català. De començar a entendre’m a mi mateixa, de la Terra Baixa de Guimerà, de començar a voler-me a mi mateixa, de l’el Cant dels Ocells de Pau Casals. De l’abric heretat, del transport públic Monh, del llibre de tercera mà, de l’orgull perquè algú de la família hagués arribat a la universitat.

Sóc de més enllà. Dels carrers, les places, les mans, la llibertat. De la força que no sabíem que teníem. Dels desnonaments, els cops, el crits. Entrellaçats pels colzes amb el somriure d’algú desconegut, paisans del futur, de la dignitat. Vam créixer, parlem, ens vam reconèixer, vam veure la por arrugant els seus vestits, arrugant els seus guardaespatlles, arrugant els seus helicòpters… tornàvem al barri discutint estratègies, llibres, primaveres i lleis.
No, no sóc d’aquí. O sí. Què més dóna. Ens van acorralar a força de banderes, ens van fer escollir bàndol. Calia pegar-se per ells. Per uns o per uns altres. Havies de ser una buena española. Havies de ser una bona catalana. Uns o uns altres. Calia pegar-se per ells, aquells que t’havien pegat,aquells que al final t’anaven a pegar. Va donar igual. Ens van dividir. Explicàvem als d’allà que les coses no eren així aquí. Explicàvem als d’aquí que les coses no eren així allà. Al final vam tornar on sempre, mà d’obra per omplir les places, amb el menyspreu d’ambdues parts, tan semblant, tan profund… Per ser gent tèbia, desafecta, egoistes i equidistant, per pensar, per rapear, per tenir amistats de tot tipus, per tocar las palmas i la gralla, per fer castells, per lluitar per la sanitat, per pretendre parlar, per portar un llaç, per no portar-ho, per manifestar-nos, per estar en atur, per escoltar Catalunya Ràdio, per vestir malament, per veure La Sexta, per intentar votar.
No, no sóc d’aquí. O sí. O no és igual. De més enllà. D’aquells que van venir. D’aquells que mai se’n refien. De la nació que no s’allista. La que neteja a Pedralbes i a Chamartín. Dones amb color en la seva pell, gent etiquetada, bolleras, gitanes, putes, sudacas, xarnegas, chonis, de barri… cabres per fi –ja se sap- tirant a unes llunyanes serralades bètiques tretes de les històries de la infància. Andalusos del Cerro del Morro, de Armilla, de la Chanca, Andalusos de les 3000, andalusos de tants i tants llocs. Andalusos de Parla, de Carabanchel, andalusos del Baix Llobregat, andalusos d’aquí i d’allà.
Vam aprendre a ser d’un altre lloc. Vam aprendre a desconfiar. A saber que ningú lluita per tu. A ser diferents. A lluitar juntes per aquelles que no poden lluitar. Vam aprendre a defensar-nos i estimar-nos, a vendre la por al futur, al dit acusador, als focus, a l’oblit, als uniformes, a les cartes que arriben amb multes, a -tantes vegades- no poder més.
No som d’aquí, ens va portar la misèria i la por, la guerra, l’esperança, la llum en els ulls de les mares mirant les seves filles. Ens van portar a treballar. Però sí. No ens anirem. Perquè som d’aquí i de tot arreu, de l’esperança, de la lluita, de la paraula, de l’ajuda mútua. Andalusos de Granada, de Madrid, de València, d’Aragó. Andalusos gallecs, andalusos murcians, castellans, extremenys, valencians. Andaluses portades de Romania, de Nigèria, de Filipines, de ciutats de noms explicats en les nits d’estiu.
La nostra bandera és la vida, la memòria i l’esperança. I per aquesta bandera sí anem a lluitar.