Antoni Aguiló

Filòsof del Centre d'Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra 

Vivim en temps de memòries oblidadisses. Ja ho va denunciar Walter Benjamin l’any 1940: la història que aprenem en els llibres és la història dels vencedors, la memòria dels quals està monumentalitzada i documentada en textos i obres d'art.

La història de les Illes Balears, i en concret la història de Mallorca, no és una excepció. Commemorem la tradició que enalteix la figura de Jaume I, coneixem les gestes de grans colonitzadors mallorquins com Juníper Serra, les aportacions de cartògrafs il·lustres com Felip Bauzà i d'eminents filòsofs com Ramon Llull i Anselm Turmeda. No obstant això, tenim importants buits pel que fa al coneixement de la història subterrània illenca. És una història que habitualment no apareix en els manuals escolars (o si ho fa, sol ser en alguna breu referència a peu de pàgina), que gairebé no s'ensenya a les escoles i que remet a la memòria dels vençuts, a representacions del passat que van ser silenciades o marginades: els xuetes assassinats per la Inquisició, les aportacions jueves i islàmiques, la revolta de les Germanies de 1521, la Mallorca republicana d'Emili Darder i Aurora Picornell o la repressió franquista a l'illa són alguns exemples, però n'hi ha d'altres.

Com ha posat de manifest la historiografia balear contemporània, a Mallorca i les costes de la Mediterrània Occidental es va practicar l'esclavitud, fins i tot molt abans que es posés en marxa el sistema d'esclavitud colonial amb les navegacions ultramarines. Estudiosos com Antoni Planas Rosselló, Antoni Mas Foners i Onofre Vaquer expliquen que després de la conquesta de 1229 Mallorca es va convertir en un important centre esclavista que subministrava esclaus a Catalunya, València, Sicília, Gènova i Marsella. A més, a partir de 1263 Jaume I va autoritzar la importació d'esclaus de qualsevol indret. La majoria eren musulmans del nord d'Àfrica o descendents de musulmans que vivien a l'illa durant els temps de la conquesta, encara que també hi havia esclaus amb altres procedències geogràfiques i culturals, entre ells presoners de guerra cristians sards i genovesos, canaris, grecs, armenis, turcs, russos i esclaus de l'Àfrica subsahariana.

El tema de l'esclavitud medieval a Mallorca suscita encara avui qüestions sobre la importància de llegir en les entrelínies de la història oficial, la descolonització de la memòria i, per descomptat, a propòsit de la celebració de la Diada de Mallorca (31 de desembre), sobre la qüestió de la identitat, en aquest cas de la mallorquinitat.

Què vol dir en les primeres dècades del segle XXI ser o sentir-se mallorquí? Defensar retòricament lo nostro des d'un escenari ple de sobrassades i apostar per la derogació de la Llei de Normalització Lingüística, com en el seu moment pretenia l'expresident balear i avui senador José Ramón Bauzá? Assumir les postures antisoberanistes i antiindependentistes del sector gonellista més escorat cap a l'extrema dreta? Convertir Sa Nostra en una pila d'enderrocs en la memòria? Pot el polèmic projecte de carretera Campos-Llucmajor previst pel Consell de Mallorca considerar-se una aportació important al sentiment de mallorquinitat? I la defensa la llengua i la cultura pròpies de les Balears que fan els castellanoparlants de la plataforma Plural? Quina mallorquinitat construir davant l'hegemonia dels relats històrics que legitimen el predomini de la memòria blanca, masculina i heterosexual dels vencedors de la història?

Aquestes i altres preguntes en la mateixa línia formen part de l'actual debat públic. Una de les seves expressions més recents es troba a la cordial polèmica mantinguda en clau sobiranista entre l'historiador Antoni Trobat i el periodista Antoni Riera. En el seu llibre Un país anomenat nosaltres, Trobat aposta per un sobiranisme no identitarista, popular, transversal, inclusiu i prou permeable per acollir el que qualifica com a nova "mallorquinitat líquida", en referència a una certa identitat mallorquina que pivota sobre valors paisatgístics, gastronòmics i determinats elements culturals. Per la seva part, Riera, tot i que concorda, en general, amb el plantejament d'una mallorquinitat plural i transversal, expressa el seu escepticisme sobre el grau de compromís i identificació d'aquesta mallorquinitat líquida (que podria arribar a transformar-se en una mallorquinitat evanescent) per adherir-se a un projecte sobiranista i progressista.

A primera vista, parlar d'una "mallorquinitat líquida" podria semblar que remet, per contraposició, a una espècie de mallorquinitat sòlida, com si existís una identitat genuïna i tradicionalment mallorquina. No obstant això, aquesta dicotomia és tan sols aparent, ja que allò sòlid (en el sentit de tradicional) no és incompatible amb l'obertura al canvi i a la renovació. Hi ha tradicions conservadores i arreplegades en si mateixes, però també hi ha tradicions obertes i flexibles. Cal recordar que tradició deriva etimològicament del llatí tradere, que significa llegar, transmetre, i aquest llegat no remet necessàriament a la continuïtat de continguts immutables entre generacions. No en va, Ebrahim Moosa, un dels pensadors més innovadors i suggerents del món àrab contemporani, es refereix a la tradició com un "conjunt de pràctiques dinàmiques" sotmeses a una avaluació crítica i a un qüestionament constants. La tradició, en aquest sentit, s'assembla al martell del qual metafòricament parla Baruch Spinoza. Es podria pensar que el martell utilitzat per forjar el ferro ha estat fabricat per altres instruments, fets, al seu torn, per altres eines prèvies, i així es corre el risc de perdre’s en una successió infinita fins a concloure que l'ésser humà no té poder per forjar el ferro. Precisament, el ferro pot treballar-se i donar lloc a noves creacions gràcies al coneixement i a l'experiència que es té de les tècniques anteriors (la tradició).

Cal, doncs, preguntar-se com renovar les herències del passat a partir de les experiències i necessitats del present pel que fa a la identitat mallorquina. Cal preguntar-se també com rehabilitar les memòries oprimides i oblidades de la nostra història i com desbordar creativament la tradició per donar lloc a noves configuracions identitàries obertes a les experiències de mallorquinitat de, per exemple, figures com la de Robert Graves ("davall les oliveres, les nostres mans enllaçades") o de noms com Guillem d'Efak, Cecili Buele, els Balboa Buika i Youba Sissokho.

Potser una resposta es troba en la identitat de frontera de la qual parla Boaventura de Sousa Santos. Diu el sociòleg que les identitats culturals són el resultat transitori de processos d'identificació, de negociacions de sentit, d'hibridacions i jocs de polisèmia que en una determinada època es realitzen en identitats concretes. La frontera no s'entén aquí com a una línia de demarcació infranquejable, sinó com una metàfora d'un lloc de contactes, d'intercanvis materials i simbòlics, de trobades entre tradició i innovació, de resignificació d'elements culturals i d’enxarxaments des dels quals produir col·lectivament teixit comunitari al voltant de causes, identitats i interessos.

Pensar les identitats des de la frontera permet concebre-les com a un producte inacabat. A més, implica el desafiament de crear nous espais d'articulació; espais de coneixement mutu, però també de reconeixement dels privilegis (de classe, de gènere, d'ètnia, etc.) i de les ferides encara obertes; espais que permetin captar la relació entre la diversitat d'identitats i d'opressions en tota la seva complexitat: per exemple, ser home (i, per tant, pertànyer a un gènere privilegiat), però al mateix temps ser parlant d'una llengua minoritzada i exercir una sexualitat subalterna.

Per ventura Mallorca, per la seva condició insular, no constitueix una frontera geogràfica, però també lingüística i cultural? És que l'esmentat tràfic medieval d'esclaus no va reproduir a l'illa, molt abans que el boom turístic dels anys seixanta, el model d'una cultura de frontera? Fernand Braudel diu en els seus treballs sobre la Mediterrània que les illes situades en llocs de trànsit i intercanvi constitueixen elements de connexió oberts al món.

Cal que els que senten Mallorca com a pròpia i se senten interpel·lats per reflexions com aquesta facin sentir la seva veu a la frontera, un lloc de trobades i desencontres, d'aprenentatges i desaprenentatges, de sorolls i silencis, de processos d'identificació col·lectiva capaços de forjar aliances i connectar lluites. Em sembla l'única manera de donar veu al nosaltres plural i inclusiu capaç de reconstruir allò comú; un nosaltres, recordant el memorable i fresc vers de Bonaventura Carles Aribau, obert "als propis, als estranys, a la posteritat".