La fal·làcia segons la qual els terroristes són psicòpates

Joseba Achotegui

Psiquiatra

S’està convertint en un tòpic l’afirmació que els terroristes són psicòpates. Aquest terme, psicòpata, sembla exercir un atractiu morbós sobre les audiències i a més ha estat popularitzat per moltes pel·lícules d’èxit, però com veurem, la realitat de les recerques sobre aquesta temàtica no va per aquest camí.

Els estudis sobre les característiques psicològiques dels terroristes s’han trobat amb una realitat molt més complexa del que s’esperava. Han descobert, per exemple, que entre els terroristes hi ha una àmplia gamma de tipus de personalitat. És més, molts estudis plantegen que pateixen trastorns mentals en una proporció similar a la de la  població general.

Per tant la realitat està lluny del tòpic del terrorista psicòpata que ens va molt bé per a simplificar una realitat tan dramàtica. El terme psicòpata actua a manera d’exorcisme ja que el psicòpata és algú que queda aquí fora, apartat de la societat, inhumà. I si a sobre és immigrant, ja no diguem. No obstant això, la dramàtica i horrible realitat de la conducta terrorista segueix sense comprendre’s amb anàlisis així basades en tòpics.

A més, el terme psicòpata, com tots els que tenen a veure amb l’àrea dels trastorns de la personalitat, és controvertit en la psicopatologia pel seu risc de psiquiatrització d’elements de la vida social i pels seus aspectes ideològics i morals. Avui dia dir que algú és un psicòpata entra ja més en la categoria d’insult que en l’àrea del diagnòstic psicopatològic, on no està recollit com a trastorn en moltes classificacions, sinó que s’utilitza el terme sociopatia, també controvertit.

Els estudis sobre la nombrosa informació recollida sobre els membres d’organitzacions terroristes clàssiques mostren que una de les característiques bàsiques de les personalitats dels terroristes és posseir un gran autocontrol i disciplina per a passar desapercebuts durant llargs períodes de temps, suportar grans privacions en viure en la clandestinitat o tolerar llarguíssimes condemnes de presó. Si alguna cosa defineix el psicòpata, és el contrari: la seva impulsivitat, el deixar-se portar pel moment, actuar sense control, fins el punt que tothom els acaba identificant, l’antítesi per tant de la clandestinitat. Una altra característica del psicòpata que tampoc encaixa de cap manera amb la clandestinitat és el narcisisme, la necessitat de cridar l’atenció, ser el focus de totes les mirades. A més, el psicòpata també és algú que actua per motius personals contra les seves víctimes, no sobre víctimes moltes vegades desconegudes, complint ordres, com actua el terrorista, tal com assenyalen els estudis sobre l’IRA de John Horgan (1).

És veritat que en els últims anys estan apareixent noves formes de terrorisme individual, tipus llop solitari, la qual cosa s’ha denominat terrorisme 2.0 i en aquests casos es planteja que hi pugui haver més problemàtica psicopatològica que en el terrorisme clàssic. Així, en un informe recent de la policia francesa s’assenyalava que el 10% dels terroristes gihadistes si més no eren esquizofrènics que s’havien trobat desatesos en tancar-se els hospitals psiquiàtrics i mancar de tractament ambulatori per les retallades en els serveis assistencials.

En dos grans estudis (2) publicats fa uns mesos a França (a veure quan es fan aquí treballs com aquests) sobre la radicalització gihadista els autors assenyalen l’existència de diversos tipus de “radicalitzats”. I després de l’estudi de més de 900 expedients del PIJ (Protection Judiciare de la Jeunese) , assenyalen que la radicalització de tipus utòpic, vinculada amb aspectes ideològics, és la més freqüent. Com és obvi, aquest perfil novament està molt lluny del perfil del psicòpata.

(1) John Horgan. 2006. Psicología del terrorismo. Gedisa. Barcelona

(2) Laurent Bonelli y Fabien Carrié  2018. La fabrique de la radicalité. Une sociologie des jeunes djihadistes françaises.   Seuil.  París

(2) David Puaud 2018. Le spectre de la radicalisation. L’administration sociale en temps de menace terroriste. Presses de l’EHESP. Rennes