Per elles, per totes

Ana Pardo de Vera

Directora de ‘Público’

En els primers quinze dies d’aquest any 2019, cinc homes van matar cinc dones perquè eren dones. Només en la primera quinzena del nou any, cinc assassinats van decidir ja que aquest seria un 2019 sense diferència amb el passat: un any negre pels feminicidis i la violència masclista. En el moment en el qual escric aquestes línies, són onze les dones assassinades (degollades, esquarterades, apunyalades, asfixiades,…) També hi ha dones violades (per un o diversos homes alhora), atonyinades, humiliades, assetjades, silenciades i aterrides per si les maten o –sobretot– maten els seus fills/es. Pares que assassinen els seus fills o les mares d’aquests/es. Homes que odien a les dones. Criminals masclistes.

Aquest 8M té molts rostres adolorits. Massa. Cares apallissades, tristes, capcotes, plenes de blaus, ensangonades o inflades de tant terror i plor. No té, en canvi, els rostres freds i demacrats de les víctimes mortals, que ja no estan ni podran sortir al carrer i anar a la vaga amb totes nosaltres. Aquest 8 de Març ha de ser seu. Ens falten. Ens dolen.

L’absència de tantes de nosaltres pels carrers del món no ha de fer del 8M, no obstant això, un dia de decaïment per una batalla que s’allarga massa però que no és en va. Al contrari. Hem de desbordar les voreres, els camins i les carreteres perquè la violència de gènere ocupa –finalment– l’agenda política, judicial, legislativa o executiva i fa només 16 anys, ni tan sols existien oficialment les víctimes de violència masclista: les estadístiques recullen aquesta macabra llista només des de 2003. I ja arriben al miler.

Aquest 8 de març hem de cridar a ple pulmó i fins i tot al racó més remot que estem aquí i som moltes, a més, amb el suport de cada cop més homes que no odien a les dones. Recordem que sense nosaltres s’atura el món i s’acaba la vida. Recordem que, de totes les posicions possibles en les quals podem i volem estar les dones, no són el poder que dóna la presidència d’un banc, una cartera ministerial, la direcció d’un diari o l’alta magistratura el que ens fa més fortes. És la unitat de totes el que ens farà invencibles per aconseguir el propòsit últim d’aquesta lluita: la igualtat i la fi de les violències que ens recorden a cada segon que no tenim els mateixos drets que els homes.

L’objectiu últim de la lluita feminista no admet matisos: la igualtat o és o no és. El masclisme no s’acaba a mitges: si toquen a una, toquen a totes. Si amenacen a una, amenacen a totes. Qui mata una ens vol matar a totes. Per les assassinades, pel seu dolor silenciat a cops, hem d’estar juntes. Sempre, però sobretot, hem de mostrar-ho el 8 de març. Tinguem present que ens volen dividides i que els auguris del passat són fets presents: la ultradreta, el masclisme més recalcitrant, la rància misogínia d’homes (i dones) covardes s’han institucionalitzat en un Parlament, l’andalús, i corren a ocupar escons en el Congrés i altres assemblees i plens. Espanya ja no és “l’excepció europea” i té al seu partit xenòfob, homòfob, racista i masclista formant part de la maquinària de l’Estat. Impregnant-la de la pitjor cara dels partits polítics: el feixisme.

Des de la legitimitat que li donen els seus milions de lectors i milers de socis/es, Público vol fer una crida al feminisme per aquest 8M: caure en el parany de la desunió i la ruptura ens farà vulnerables enfront del pitjor enemic possible, que ja és institució política i ve amb les pitjors intencions. Les dones assassinades, maltractades, violades o assetjades no mereixen cap baralla per veure qui de nosaltres té més raó en la consecució de la igualtat plena i la fi de les violències masclistes. Mai ens perdonaríem entre nosaltres que el feminisme s’esquerdi en el millor moment de la seva història, quan més i millor ens organitzem, treballem i aconseguim. Els nostres fills i néts tampoc perdonarien el país que els deixaríem.

A les mortes devem aquest 8M. Per les assassinades hem de bolcar-nos avui en una lluita fraternal des de la fermesa de les nostres inapel·lables raons i el poder de la nostra unió. Temps hi haurà per debatre sobre el millor dels camins i el més amable dels trajectes per  aconseguir un país d’iguals i diversos/es. Temps tindrem per convèncer-nos entre nosaltres de la bondat d’unes propostes o l’error d’unes altres, sense imposicions ni menyspreus, amb la sintonia i la profunditat argumental que sempre han marcat la revolució de les dones.

Avui toca plorar per les nostres germanes mortes i somriure per les que no moriran perquè vam poder impedir-ho. Juntes. Totes. Per fer de la unitat, victòria.