Javier Segura, professor d'Història i Francisco Jesús García, analista polític

La concurrència d'Eleccions Generals, Europees, Municipals i Autonòmiques en tretze Comunitats Autònomes i en les Ciutats Autònomes de Ceuta i Melilla fa del present cicle electoral d'abril i maig un esdeveniment excepcional; que aquest procés tinga lloc en un escenari d'obsolescència del bipartidisme i de marcada convulsió en la correlació de forces progressistes i reaccionàries, amb divergències substancials en el doble àmbit social i territorial, li concedeix un caràcter quasi-constituent per al futur polític de l'Estat espanyol i, per tant, de singular significació històrica.

Aquestes divergències substancials, no resoltes en el marc constitucional del 78 i que subjauen al conjunt de programes i promeses electorals, se situen en dos plànols culturals, difícilment conciliables, per no dir incompatibles, que van més enllà del tradicional eix metafòric "dreta-esquerra", on la virtut se situa en un centre inexistent, excepte com a frontissa absolutòria del statu quo, i el biaix tendenciós en els extrems: d'una banda, el plànol de la cultura progressista, que entén la dignitat humana i el ben comú, incloent-hi els drets nacionals interns, com a valors constituents de l'Estat i les polítiques públiques i, per un altre, el plànol conservador, tant en versió integrista com en la liberal, que atribueix a l'Estat la funció contra-constituent de protector jurídic-polític del mercat, és a dir, dels oligopolis que ho dominen i gestionen, i de l'unionisme territorial.

D'aquest antagonisme deriva la pugna que defineix el trajecte que ha conduït a la situació política actual, entre l'ímpetu constituent, present en el procés de moviments reivindicatius de la ciutadania, obert, al maig de 2011, pel moviment 15M, i la reacció contra-constituent tutelada per l'establishment articulat entorn dels entramats de poder del Règim del 78. En aquest context, la importància de les pròximes eleccions radica en el grau de representativitat política que puguen aconseguir ambdues posicions, amb les seues múltiples variables i matisos, i en el rumb polític que puga derivar-se del mateix. Una qüestió de democràcia, ni més ni menys.

El substrat d'aquesta situació política està en el procés d'involució/degradació democràtica viscuda en els últims anys, fruit de la usurpació de la sobirania popular per reconversió de l'Estat democràtic en Estat neoliberal, garant del model econòmic d'acumulació de capital per confiscació de béns comuns i apropiació empresarial de les condicions de treball, i per reafirmació de l'Estat unitari i recentralizador, armat amb la potestat d'intervenir, utilitzant el "govern dels jutges", les autonomies.

Aquesta usurpació democràtica per reconstrucció de l'Estat:

1) Va ser sancionada, "sense complexos", en l'etapa de govern del Partit Popular, amb José María Aznar al capdavant, on la confraria financera va gaudir de carta blanca per a folrar-se a costa de sobreendeutar amb crèdits hipotecaris a la població, donant lloc a la "bombolla immobiliària" que, desplomant-se en el 2008, durant la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero, va generar la recessió econòmica.

2) Es va fer visible en els plans d'austeritat implementats al maig del 2011 pel Govern presidit per Zapatero, en la seua segona legislatura, i en la modificació a l'agost del mateix any, per la porta de darrere, de l'article 135 de la Constitució espanyola, fruit de l'acord Zapatero/Rajoy, que va concedir prioritat al pagament del deute públic, objecte d'especulació en els mercats financers privats, sobre el finançament de les necessitats socials.

3) Es va evidenciar de manera descarnada en el programa, descaradament antisocial i recentralitzador, imposat, seguint el guió de l'etapa de govern de Jose María Aznar, pel Govern del Partit Popular, presidit per Mariano Rajoy, que, en el terreny econòmic, va utilitzar el pretext de la crisi per a reforçar les rendes i els privilegis del gran capital castigant a la ciutadania, ja de per si mateix damnificada per la crisi, amb privatitzacions, retallades socials i precarización de les condicions de vida i treball, i, en l'àmbit territorial, va convertir el Tribunal Constitucional i una part substancial del poder judicial en una prolongació del poder executiu, amb l'objectiu d'escapçar el procés català i neutralitzar en la resta de l'Estat tota veleidad sobiranista.

És aquesta usurpació democràtica, per ús i abús de les institucions públiques en benefici de poders oligopolics, assemblats en el país entorn de l'Estat unitari i sempre en disposició a l'ofensiva en defensa dels seus interessos corporatius, la que està en la base de la incapacitat del model polític descrit per a afrontar els grans desafiaments de futur: les desigualtats socials i de gènere, el canvi climàtic, els desajustaments territorials, la subordinació del teixit productiu als dictàmens de les altes finances i els propis dèficits democràtics.

En aquest substrat de degradació democràtica s'inscriuen els diferents moviments ciutadans que han jalonat la història social de la present dècada, alguns de profund calat soci-polític, com el 15M, en defensa d'una democràcia real, el sobiranista català, en demanda del dret a decidir sobre l'autodeterminació, i el feminista en favor de la igualtat de gènere, i uns altres, no per menys massius menys rellevants, com els organitzats en defensa de la sostenibilitat mediambiental, la sanitat, l'educació i la dignitat de les pensions públiques, la Renda Bàsica l'amnistia social, el laïcisme de l'Estat, la recuperació de la memòria històrica, la dignitat dels col·lectius vulnerables,  els drets dels animals o la República. Tots ells, diversos a l'origen i desenvolupament, convergeixen en el denominador comú de plantejar una impugnació social del marc polític nascut de la Transició espanyola i proposar, de forma explícita o implícita, un nou consens polític construït entorn del Ben Comú i el dret a la democràcia. És el repte polític constituent de les forces progressistes.

Enfront d'aquest conjunt d'impulsos constituents, la reacció contra-constituent de l'establishment s'ha materialitzat en quatre "fronts", polític, judicial, mediàtic i policial:

1) En el front polític, mitjançant "l'espenta", a cop de talonari, de Ciutadans, a fi de neutralitzar l'inicial èxit popular de Podem i les seues respectives confluències i el procès sobiranista català; amb el llançament mediàtic de Vox, políticament rendible en la mesura en què el fantasma del feixisme pot provocar la resurrecció del vot útil, que tan bon resultat va donar després del pronunciament militar del 23F; i amb la resultant conformació del consens reaccionari entorn del bloc "trifatxa", Partit Popular, Ciutadans i Vox.

2) En el front judicial, per mitjà de l'ús polític de les prerrogatives judicials per a perseguir la "dissidència" enfrontada al pes mort dels privilegis adquirits en l'estat actual dels drets individuals i col·lectius.

3) En el front mediàtic, amb el recurs cavernario al bombardeig ideològic de la població, a força de tergiversacions, manipulacions i falsedats, amb la finalitat de cercenar tota opció política de canvi progressista real desacreditant als seus dirigents, tot açò en contra del dret ciutadà a la informació veraç, el necessari complement enriquidor de la llibertat de premsa.

4) En el front policial, recorrent, de manera obertament il·legal, per a dalt dels propis principis constitucionals, a la màfia policial de les clavegueres de l'Estat, per a enfonsar als adversaris polítics.

En conclusió:

El marc del present cicle electoral es caracteritza, més que per la confrontació entre els diferents partits polítics, per la pulsió entre un ímpetu constituent, present en moviments populars i forces polítiques progressistes, no harmonitzat, per plural i variat, en les oportunes confluències, i la "reacció contra-constituent", que té en el front trifatxa als seus valedors polítics naturals. D'aquesta pugna es deriven dues maneres d'entendre el consens polític: el constituent, articulat entorn del Ben Comú, que per si mateix conté el desenvolupament d'una democràcia avançada, avalada en la pròpia Constitució espanyola, i el contra-constituent, políticament esgotat, on la democràcia s'invoca en teoria, amb arguments com "l'imperi de la llei" (la llei del fort) o la unitat d'Espanya (l'Estat unitari) i es mancilla en la pràctica. És el rerefons d'una crisi de representativitat política que, a dia d'avui, continua sense ser resolta i que aboca a una successió de convocatòries electorals que deixe sense solució aquesta qüestió de fons.

Per què no eliminar el tros que va de la dita al fet? Quin problema hi ha?

PD1:- L'existència d'un espai polític en disputa, amb les seues regles de joc i la concurrència de diferents forces, no significa l'existència de coordinacions malèfiques entorn d'una mà negra. No confondre.

PD2.- Després, a nivell personal, hi ha de tot, faltaria més. açò és solament una anàlisi política.

En última instància, de la ciutadania és el vot.

www.javisegura.es