Ignasi Gozalo-Salellas, professor i assagista

S'ha parlat ja en diferents mitjans de la fi del cicle de les confluències municipalistes que van viure el gran moment d'èxtasi col·lectiu a tot Espanya durant la primavera del 2015. Fi de cicle? Caldria matisar, perquè l’ampli fenomen del 2015 ha tingut una vida desigual. Hi ha esfondraments, però també reforçaments. Hi ha tendències a l’hiperlideratge, però també figures esborrades del mapa. Anant al gra, Cadis no és A Corunya o Santiago, ni el cas de Madrid ha resultat ser el de Barcelona. Centrem-nos en Barcelona, la ‘rosa de foc’ que sempre torna.

Després de la incertesa electoral, Barcelona resta a l’espera: un govern independentista en minoria o un govern ‘comú’ en minoria. El progrés, doncs, no sembla amenaçat com sí que ho està a Madrid. La capital espanyola té dos cors bategant a la vegada, cada un d’ells condició de possibilitat de l’altre: un ampli front popular, activista, més fort que mai al 2015, conviu amb un esquelet ferri, en guàrdia, de tradició molt conservadora. El Madrid popular no ha pogut frenar el Madrid nacional. Les dades són esfereïdores: 124.252 votants de dreta extrema (si només comptem els de Vox) multipliquen quasi per quinze els 8.723 vots barcelonins (7,63% vs. 1,16 % en percentatge, respectivament). Pel món 'comú', Madrid no s'ha pogut guanyar; Barcelona, en canvi, s'ha perdut.

Si el front 'antipopular' ha reconquistat Madrid (recordem el desafortunat tuit de Vox Madrid: "Ya hemos pasao", en al·lusió al cèlebre chotis de la Gámez o bé rememorant entrades menys pacífiques a la capital del país), la Barcelona comuna s'ha esquerdat tímidament per l’efecte tensor dels dos eixos que lluiten per l’hegemonia política catalana des de fa dècades: la classe i la nació. No són blocs monolítics, perquè ambdós integren l’altre en els propis debats, però no permeten una alteritat que no sigui l’altre bloc. Són tan indestriables que han ocupat íntegrament el cicle polític de la última dècada (2010-2019) per mitjà de dos moviments: el 15M (i derivats) i el secessionista. Davant la tempesta identitària, la figura activista que cridava amb gosadia contra poders fàctics tant estatals com autonòmics en nom de la PAH ha deixat pas a l’alcaldessa que pretengué sobrevolar el xoc d'identitats excloents i polaritzades (independentisme i unionisme) en comptes d’enfrontar-se als dos. Tanta cura per la centralitat (equidistància, n’hi diuen alguns) ha diluït la pròpia identitat —popular, treballadora i postnacional— que el votant va sentir amb passió en exercir el vot aquella primavera del 2015. El factor identitari mobilitza tothom, no sols el bloc nacional.

Les dades de barris, tot i ser quasi anècdota en el context general, parlen per si soles: el projecte dels 'comuns' ha tingut un tímid augment en el suport a barris benestants com Sant Gervasi, Gràcia i Eixample esquerre. A canvi, ha perdut suport en espais que van ser ‘comuns’ el 2015: Eixample dret i Sant Andreu han passat a una preferència pels republicans, i part de Sant Martí i quasi Nou Barris sencera han retornat al tradicional vot socialista. Les famílies obreres i més castigades han sentit la necessitat d’una idenitat afirmada, sense eufemismes. Les dues alcaldesses han sigut castigades per l'agument de l’abstenció als barris populars. A Madrid, barris com Usera, Vallecas, Villaverde, San Blas o La Latina han vist com creixia l’abstenció, mentre que el Retiro, Chamberí, Moncloa o Salamanca han decidit anar a votar. No és pas el cas del popular alcalde de Cadis, José María González ‘Kichi’, reforçat de forma general.

L’equidistància, de nou, seria tan contraproduent como apostar amb urgència per un o altre eix. Implicaria entregar-se al desig de capitalitat independentista, en un sentit, o a la pulsió centralista de frenar qualsevol gir sobirà. En contra del moviment centrípet que va de la nació a la ciutat, potser la Barcelona en impàs ens obliga a replantejar idees bisagra i superades pel pas del temps, com el catalanisme d'arrels maragallianes, i rellegir amb atenció la nostra història local, popular i desobedient, irracional de vegades però poderosa sempre, que ha anat emergint en cada moment de la història de l’últim segle i escaig. El debat d'idees de progrés o bé es fa ara o no es farà mai.

És cert que el projecte fraternal i internacionalista de Barcelona ha tingut ressó a les institucions de la gran metròpoli global, Nova York, ciutat on visc. També ha ocupat pàgines dels diaris de l'elit intel·lectual nord-americana. Però a qui cal seduir —o més ben dit, acompanyar i ajudar— és al subjecte polític sobirà, el ciutadà, molt abans que al mercat de les ciutats globals, encara que la petjada de la ‘rosa de foc’ generi admiració i adhesions de renom internacional. Cal innovar (cap a una ciutat verda), cal invocar als drets humans (en favor de la llibertat d’expressió i contra la presó indiscriminada). Sí, però sobretot cal tornar a la identitat popular i treballadora. Perquè, que jo sàpiga,  encara no hem arribat al món postcapitalista.