La biologia del trastorn mental es troba a tot el cos, no només al cervell

Joseba Achotegui

Psiquiatra

Una de les més recents i interessants línies de recerca sobre els aspectes biològics del trastorn mental, és la denominada “neuroprogressió”, una línia de treball que sosté que és un error buscar els aspectes biològics del trastorn mental en el cervell, amb el clàssic plantejament localitzacionista que pretenia trobar una àrea del cervell danyada en el qual radicava una lesió que donava lloc a la depressió o la psicosi…..sinó que en la recerca biològica sobre els trastorns mentals s’ha de buscar a tot el cos, que l’alteració biològica és global, tal com desenvoluparem a continuació. De totes maneres, és important assenyalar d’entrada que aquests aspectes biològics no són sinó una part, un aspecte dels trastorns mentals, profundament relacionats amb aspectes socials i amb l’estructuració de la informació dels processos psicològics, tal com he assenyalat en altres articles en aquest mateix blog. Però aquesta part biològica, és sens dubte apassionant d’investigar i conèixer.

Tradicionalment el cervell havia estat vist com un òrgan que funcionava com aïllat de l’organisme, protegit per la barrera hematoencefàlica, una capa de cèl·lules que selecciona el pas de substàncies cap al cervell. Però hi ha moltes dades que ens mostren en l’actualitat que, per exemple, en relació als mecanismes de tipus inflamatori, existeix una alta permeabilitat i comunicació.

El plantejament és que en el trastorn mental es produeixen alteracions a tot el cos, a nombrosos nivells, de manera simultània. I que aquestes alteracions són un intent de l’organisme d’adaptar-se a un context de tensió. I que a més aquestes alteracions són comunes a les que apareixen en malalties mèdiques (infarts, diabetis, malalties autoimmunes….),  és a dir, que hi ha nombroses dades empíriques que mostren que tots els trastorns físics i mentals es troben profundament emparentats a nivell biològic.

La qüestió seria saber per què en unes persones la deriva cap a la patologia, quan no és possible integrar la situació estressant o de duel, va cap al costat de la malaltia mèdica (infart, infecció….) i en uns altres va cap al trastorn mental. I en bastants casos cap a les dues vies alhora. En el plantejament de la neuroprogressió  es considera que és l’estrès, la tensió que viu la persona el factor que dóna lloc a totes aquestes alteracions biològiques i que interactua contínuament amb el desenvolupament dels trastorns mentals.

Una idea molt interessant d’aquest plantejament és  que estableix un continuum entre  l’estrès, el duel i els trastorns físics i mentals…..considerant que  s’expressen a nivell de creixents alteracions biològiques globals de l’organisme tals com:

  • Inflamació crònica de baix nivell
  • Increment de l’estrès oxidatiu cel·lular
  • Disfuncions en el metabolisme dels mitocondris
  • Increment de les citocines pro-inflamatòries
  • Alteracions de tipus autoimmunitari….
  • Alteracions en els nivells de corticoides
  • Alteracions en la flora intestinal

Tot això mostrant que l’organisme es troba en estat d’alarma, està desenvolupant un esforç d’adaptació, perquè no es troba en situació d’equilibri i estabilitat. (En l’annex explicaré amb més detall tècnic aquests plantejaments si estàs més interessat a aprofundir en el tema, ara faré un plantejament introductori).

El plantejament de la neuroprogressió no està exempt de contradiccions i limitacions, és clar, però és molt interessant perquè àmplia el camp d’anàlisi i és coherent amb els models psicosocials i comunitaris, els models evolucionistes, psicoanalítics  que sempre s’havien oposat al reduccionisme, moltes vegades vorejant el fanatisme,  del biologisme radical que caricaturitzava el trastorn mental com una mera fallada neuronal, totalment aliè a les vivències de les persones, sense tenir en compte el seu context vital i social.

La neuroprogressió, l’increment de l’afectació de nombrosos mecanismes biològics s’aniria produint de manera contínua (com el propi nom ‘progressió0′ indica). El que no comparteixo d’aquesta teoria és que aquest procés es doni per una progressió, un desenvolupament  sense més, natural,  de les alteracions biològiques, sinó que aquesta progressió de les alteracions biològiques prové del fet que la societat no entén ni  dóna suport a la persona en situacions d’estrès i duel o amb trastorns mentals i cronifica el seu patiment, apareixent aleshores les creixents alteracions biològiques que la neuroprogressió defineix molt bé, però que no són la causa sinó la conseqüència de l’estigmatització i exclusió de la persona que pateix un trastorn mental.

Des d’aquest plantejament es posa com a exemple de tensió, (de situació alostàtica, d’estrès, es diu), el cas del salmó que ha de remuntar el riu per a reproduir-se, o l’ós que viu en captivitat…..aquestes situacions de tensió produeixen alteracions en el seu sistema nerviós i en el seu organisme, que si es perpetuen acaben generant la malaltia física o mental.

Aquest plantejament és també molt interessant perquè ve a mostrar una cosa que fa temps que es manté i és que la majoria dels trastorns mentals compartirien les mateixes alteracions biològiques, per la qual cosa les diferències serien molt més de conducció dels elements psicològics,  lligats als processos de gestió de la informació, que no purament biològiques.

Tot un plantejament apassionant, sempre que s’integri amb els elements psicològics i socials en els quals s’emmarca el trastorn mental.

Si algú vol llegir més, li recomano el llibre Neuroprogesion in Psychiatry editat aquest mateix any per la Universitat d’Oxford,  coordinat entre altres per Flávio Kapzzinky. També pot veure també més informació al meu web  https://josebaachotegui.com/

Per saber més, veure l’ANNEX de l’article en castellà: La biología del trastorno mental está en todo el cuerpo, no solo en el cerebro

DESARROLLO TÉCNICO DE LAS ALTERACIONES A QUE DA LUGAR LA NEUROPROGRESIÓN