No facis la punyeta al 'Poeta del olivo', Pedro

Gabriel Rufián al Congres dels Diputats -- Juan Carlos Hidalgo / EFE

Sergi Sol

Periodista

L'avi de Pasqual i Ernest Maragall, el gran poeta Joan Maragall, va escriure el conegut poema Oda a Espanya després del desastre colonial de 1898. La primera estrofa proclama:

Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana:
parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra;
en ‘questa llengua pocs t’han parlat; en l’altra, massa.

Vaja, que això del català no és res de nou. Porten segles donant la pallissa. I segueixen en els seus tretze, ara amb el rotllo de Netflix i la quota de català en el món audiovisual. Ho va pactar el president Pedro Sánchez amb Gabriel Rufián, fill d'immigrants de Jaén. Per això al del Fondo de Santako li deien ‘el poeta del olivo’. Es van donar la mà, van segellar així l'acord de pressupostos. No era un tema de diners, era de protecció i promoció d'una llengua, espanyola també pel que sembla a alguns. O no.
El poeta Maragall va ser un home que no va dubtar a defensar al psicopedagog  anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia quan aquest va ser condemnat a mort per un tribunal militar com a instigador de la Setmana Tràgica del 1909. Mentre Maragall demanava l'indult, la burgesia catalana combatia tota expressió de solidaritat, fins el punt que Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista (antecedent històric de CiU), va impedir que Maragall publiqués cap text a favor d'indultar a l'il·lustre pedagog. Ferrer i Guàrdia va ser executat sense pietat com tants altres, el 13 d'octubre del 1909. Això del català i el catalanisme era tan transversal com això de l'espanyol i l'espanyolisme.
Era Joan Maragall un home espiritual, progressista, creia en la Federació Ibèrica encara que mai es va identificar clarament amb cap opció política. El seu credo s'expressava a través de la seva poesia:

Massa pensaves  en ton honor i massa poc en el teu viure:

tràgica duies a mort els fills, te satisfeies d’honres mortals
i eren tes festes  els funerals, oh trista Espanya!

Aquest conegut poema expressa el dolor per tants joves morts en unes guerres colonials on morien els fills de les famílies humils per defensar interessos aliens.

Però també expressa la diversitat. Això que Zapatero va anomenar l'Espanya plural, que continuava sent Espanya però recollint el que diu la Constitució. Per a Maragall aquesta Pàtria Ibèrica hauria de ser la unió política de les diverses pàtries naturals o llengües peninsulars. Maragall sintonitzava amb aquella generació del 98 que volia europeïtzar Espanya enfront dels qui volien africanitzar-la, com Unamuno. Convé que es noti la preocupació per integrar el català com a part del patrimoni ibèric, espanyol, com de fet recull l'actual Constitució (6 de desembre, 43 anys de vigència) en el seu articulat preliminar: La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció. Encara que mai cap Govern espanyol, ni partit que es consideri com a tal, s'ha pres seriosament aquesta disposició. Ni Tribunal Constitucional, per descomptat. Res. És com si no existís.
Doncs tornem-hi, pel Govern més progre de la història això del català continua sent una tocada de nassos, amb Unides Podem xiulant. I això que van pactar amb llum i taquígrafs a canvi del suport als pressupostos. Ara, després de signar, resulta que a les multinacionals ni esmentar-les, que poden campar al seu aire. Només faltaria molestar-les amb la xorrada del català. Que facin el que els vingui de gust. Total, a l'espanyol ja es tradueix tot. I els catalanoparlants entenen el castellà, ergo que no enredin ni molestin als bons de Netflix. Aquesta és la lògica.
En l'Espanya Plural també van creure els néts de Joan Maragall, Pasqual i Ernest, que la van defensar militant al PSC (PSOE). Fins que es van atipar després d'estavellar-se un cop i un altre davant d'un mur d'incomprensió. El mateix, indestructible, que s'aixeca davant qualsevol indici de ‘protecció’ com mana aquesta Constitució que, quan es tracta de segons què, és una mena de Codi Penal amb el qual es colpeja en el cap d'un altre.

Gabriel Rufián ha liderat la voluntat d'acord, amb el consegüent desgast. El 'Poeta del olivo' s'ha emportat tantes o més crítiques de la dreta nacionalista (catalana) que Pedro Sánchez de la dreta extrema i l'extrema dreta espanyoles pels seus acords amb els republicans, els que li han facilitat la presidència i la governança. Arribats a aquest punt, Sánchez pot fer dues coses. Una, complir amb la seva paraula i amb el que hauria de ser la seva obligació constitucional, protegir i promoure el català (el basc o el gallec). O dos, prendre's una copa amb Toni Cantó en aquesta Oficina de l'Espanyol a Madrid i caminar amb uns socis que amb això del català no li donaran la tabarra si no és per a carregar en nom de la llibertat.
Per cert, que l'Oda a Espanya de Maragall acaba així, amb la mateixa resolució que han acabat els néts del poeta:

On ets, Espanya?  No et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua  que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!