Antonio Baños

El deute com a dramatúrgia

L'explicació crítica del que és la crisi del deute que estem vivint té un sorprenent desenvolupament segons la disciplina artística que l’aborda. En la crisi del 1973 i del 1979 va ser quan la cultura juvenil i la música, especialment, van canalitzar l’angoixa i la ira dels més joves i colpejats per l’atur. En aquesta crisi, però, sembla que el pop i la literatura caminen amb el peu canviat i no saben trobar les metàfores ni el llenguatge adients per fer la seva tasca explicativa. Per això, el cinema, i especialment el de gènere documental, han agafat el relleu i l’embranzida. Malauradament, l’extensió de la crisi fa que es vagin acumulant els títols dedicats a l’espoli capitalista, títols que capten, invariablement, l’atenció del públic. A les cartelleres de Barcelona i a les pantalles de la xarxa, ha arribat un nou títol d’interès innegable. La pel·lícula es diu Interferències i es pot veure als cinemes de Barcelona aquests dies. Com que vivim temps de redifusió, la mateixa obra s’anirà estrenant en sis capítols setmanals a la xarxa. Interferències és la primera pel·lícula sota llicència Creative Commons que arriba a un cinema espanyol i, com que els temps també collen, han engegat també un projecte de crowdfunding per finançar la distribució de la cinta en devedé i ampliar el projecte de divulgació. I ara els explico de què va.
Interferències és una enginyosa dramatització que parla del tema del deute. Però no només d’aquest deute de la perifèria rica del món més ric, sinó del deute dels països pobres que, des d’abans fins i tot dels processos descolonitzadors, van veure com el seu desenvolupament i la seva independència es trobaven del tot compromesos per aquesta subtil manilla capitalista.
La gent que ha donat impuls a aquest projecte potent sap de què parla. Es tracta de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG). Aquest observatori és l’hereu de l’activíssima Xarxa Ciutadana per l’Abolició del Deute Extern (XCADE), que va néixer a principis del segle arran de la consulta per l’abolició del deute extern. Eren els anys dels Objectius del Mil·lenni i de molta literatura compassiva per part d’un primer món que creia superats els seus cicles econòmics gràcies a la

tecnologia.
El deute extern era un problema de l’agenda bonista, carregat de misericòrdia cap aquells pobrets països, corruptes i necessitats, que es trobaven en fallida. La condonació del deute va tenir en molts mitjans una lectura exclusivament "solidària" sense atendre la seva justícia i els efectes econòmics globals de la modulació del deute extern. La gent de l’ODG va predicar en el desert, per dir-ho d’alguna manera, sobre els perills estructurals del deute. I no només dels crediticis, sinó dels deutes ecològics, l’històric o el deute ominós.
I ves per on. Oh! capricis de la història i del capitalisme. El fantasma del deute arriba ara a societats addictes al crèdit. Gent neta i rica com nosaltres que veiem com la perifèria feia fallida a mans del FMI i els bancs, i només ven saber compadir-los en lloc de prevenir-nos. Interferències i la gent de l’ODG no riuen ara de la nostra prepotència perquè són bones persones. La seva manera de dir-nos "ja us ho dèiem" és propositiva i d’excel·lent factura visual.
Interferències se suma a Debtocracy com a títols que van a l’arrel del problema: l’ús del deute com a arma.