Europa, escenari de guerra nuclear

Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

La insensatesa de Donald Trump per dinamitar la pau mundial ha arribat a la seva màxima expressió amb la proposta d’abandonar el tractat INF (Intermediate Nuclear Forces Treaty), signat per Ronald Reagan i Mijail Gorbatxov el 1987. Tractat que va allunyar del sòl europeu la possibilitat d’una guerra nuclear, doncs fins llavors, les dues potències havien instal·lat míssils nuclears, d’abast curt i mitjà (de 500 a 5.500 km), els Cruise i Pershing per part dels Estats Units (EUA) i els SS-20 per part de la URSS a tots dos costats de la frontera que dividia Europa durant la Guerra Freda amb l’objectiu d’atacar-se mútuament.

Cert és que l’actual Rússia de Vladimir Putin havia anunciat desplegar els denominats Novator 9M729, uns nous míssils capaços de burlar l’“escut antimíssils” que els EUA va instal·lar a Polònia, Romania i Rota (Cadis). Fet que també havia estat una resposta de Rússia després de l’abandonament per part dels EUA, en el 2002, del tractat ABM que prohibia la instal·lació d’antimíssils. Un Tractat que havia mantingut el pèrfid equilibri nuclear de pau o terror -segons com es miri- entre les dues potències sota l’amenaça d’una “segura destrucció mútua”.

Si es formalitza la ruptura del INF, la carrera d’armaments nuclears està servida i Europa tornarà a ser el camp de batalla d’una possible guerra nuclear, doncs seran països de l’OTAN els que acullin en el seu sòl la instal·lació de míssils d’abast mitjà, capaços d’arribar a Rússia i altres països, doncs Rússia respondrà amb míssils que arribin a qualsevol punt d’Europa occidental.

Una estratègia que es trama des de fa anys. El desplaçament del desenvolupament econòmic d’Europa occidental i els EUA cap al sud-est asiàtic, amb la Xina com a pròxima primera gran potència econòmica mundial, alarma els EUA, que ha desplaçat el seu interès geoestratègic cap a aquesta regió, amb l’enfortiment de les nombroses bases que envolten la Xina i el Japó, Corea del Sud i Filipines. Mentre que la Xina fa la mateixa cosa en els mars que la circumden i desenvolupa una gran força naval per protegir les aigües marítimes per on circulen els recursos i el comerç que necessita la seva economia.

D’aquí sorgeixen els moviments geopolítics que duen a terme Rússia, la Xina, la Índia i l’Iran, i les aliances que aquests països estan teixint entre si i que no són només econòmiques, sinó que també tenen un peu posat en la seguretat mútua i en la cooperació militar. També és simptomàtic l’acostament entre països històricament rivals com la Xina i el Japó. Com també ho és el canvi d’estratègia dels EUA respecte a Corea del Nord i l’acostament entre les dues Corees, essent Corea del Sud un gran aliat dels EUA.

Sens dubte no és una nova Guerra Freda, doncs els interessos mutus entre totes aquestes potències per la interconnexió i interdependència de les seves economies impedeix que s’iniciï el bloqueig polític i econòmic entre aquests països. Però en canvi, la carrera d’armaments entre ells si que ha començat, doncs ni els EUA de Donald Trump, ni la Rússia de Putin, basen la seva hegemonia en la força militar i no estan disposats a deixar-se amenaçar.

Els EUA van trencar l’acord nuclear subscrit amb l’Iran perquè aquesta no desenvolupés armes nuclears, posant en major perill un Orient Mitjà ja encès per les guerres de Síria i el Iemen, on les potències regionals i mundials es divideixen en el seu suport a un o un altre contrincant.

D’altra banda, Rússia ja va advertir Ucraïna amb l’adhesió de Crimea i va donar suport a les repúbliques del Dombás quan aquest país va fer un gir cap al bloc occidental. I ara adverteix que, si es trenca el Tractat INF, es posa en perill la ratificació del Tractat START III del 2010 de reducció dels arsenals nuclears signat entre Barack Obama i Dimitri Medvédev.

Mentrestant, la Xina es queda impassible i no es pronuncia, però segueix enfortint les seves forces armades, encara que, és cert,no ho està fent amb míssils intercontinentals ni modernitzant el seu arsenal nuclear.

Europa occidental hauria de reaccionar no permetent que de nou l’amenaça d’una guerra nuclear torni al sòl europeu. Cal aixecar la proposta de neutralitat i independència enfront de les grans potències. De tornar a demanar als governs que abandonin la seva submissió respecte els EUA i en aquest sentit desprendre’s de l’OTAN. Per descomptat, tampoc sotmetre’s a Rússia, sinó buscant un paper mediador que faciliti la distensió en la geopolítica mundial. El contrari és caure en les arpes de la geoestratègia de la tensió que només beneficia els senyors de la guerra (el lobby militar industrial) i les grans corporacions que es mouen al seu darrere.