11/08/2011

Les properes eleccions del 20 de novembre tornen a situar-se en un escenari dominat per les pors i les inseguretats. Els grans partits (PP, PSOE) o les forces polítiques que més juguen a construir governabilitat a l’Estat (CiU, PNB, Coalició Canària) es preparen per donar la seva pròpia resposta a un electorat terriblement impactat per un atur de quasi cinc milions de persones, amb retallades significatives de salaris i congelació de pensions, i amb molts interrogants sobre la capacitat o voluntat de seguir assegurant sanitat, educació, subsidi d’atur, ajuda a la dependència o pensions a tothom.
Som en uns moments en què fins i tot els drets subjectius no semblen tenir garantida la seva execució, o que poden quedar fortament condicionats a l’existència de fons pressupostaris suficients, o al compliment de noves clàusules per accedir-hi. El cas de la sanitat és potser el que més neguit planteja.
D’altra banda, com bé sabem, una gran majoria de joves no troba feina, i molta gent gran contempla amb prevenció un futur en què el que semblaven conquestes irreversibles ja no semblen ser-ho. En aquest context cal situar les aparents contradiccions que es desprenen de les enquestes preelectorals que aquests dies s’han publicat. Sorprèn molta gent que els ciutadans, preguntats per quin dels dos principals candidats a president del Govern, Rajoy i Rubalcaba, es decantin clarament pel candidat socialista. Però, en canvi, quan es pregunta qui guanyarà, siguin Rajoy i el PP les respostes aclaparadorament
majoritàries.
Seguint en una línia argumental semblant, pot semblar sorprenent que es doni per descomptada la victòria del PP i de Rajoy, tot i que l’avaluació que rep el popular com a líder de l’oposició sigui molt dolenta i que tampoc el PP estigui ben valorat com a
alternativa.

Més enllà del descrèdit general dels principals partits i dels seus líders (recordem que tots suspenen en l’avaluació rebuda), una línia de resposta a aquestes aparents contradiccions la podem trobar en els apartats que fan referència als temes econòmics, de sortida de la crisi, al tracte amb els immigrants o els relacionats directament amb la seguretat. En tots aquests apartats, la majoria dels ciutadans entenen que Rajoy i el PP són els que millor poden donar resposta als problemes que es connecten amb aquestes
temàtiques.
No és un fet aïllat. A tot Europa els partits conservadors han estat fins ara més capaços de recollir les voluntats d’una majoria de ciutadans atemorits i plens d’incerteses sobre el seu futur. La socialdemocràcia sembla haver perdut la seva capacitat de canalitzar les esperances de la gent, i la seva crisi sembla connectada a l’erosió de les polítiques de benestar i als seus propis errors, gestionant la crisi més preocupats per acontentar les forces incontrolables dels mercats financers que per construir majories i polítiques alternatives.
Els més crítics davant la pèrdua de capacitat de direcció de la política, o deserten de les dinàmiques institucionals o es giren cap a noves i incipients, encara, formacions i dinàmiques polítiques que plantegen que no hi ha una única política possible. I la resta, sigui per convicció, sigui per temor, sigui per castigar els simples gestors disfressats d’esquerra, s’apunten a les propostes conservadores, que almenys asseguren ordre, estabilitat i mà dura contra estrangers, aprofitats i gent de mal viure.
A la pràctica, els partits conservadors i els liberals juguen un joc semblant. Menys estat, menys barreres a la iniciativa mercantil, menys regulacions, més ordre i seguretat, menys contemplacions per als immigrants que són vistos per la població com una amenaça al benestar dels "nacionals", i més portar-se bé per si les coses tornen allà on estàvem anys enrere.
Redueixen les inseguretats a la necessitat d’ordre públic i busquen reconduir els drets subjectius i universals cap a lògiques de focalització i discriminació per ingressos. Cal denunciar la simplificació de tot plegat i els autèntics perills i inseguretats que s’acabaran generant. Ara bé, atenció a tornar a caure en l’error de fer campanyes electorals que busquin només salvar el que es pugui, fent por del que pot passar amb una majoria absoluta del Partit Popular. Aquesta és una estratègia que ha anat mostrant els seus límits i que, a la pràctica, no ha servit per construir polítiques alternatives ni majories alternatives i sòlides. D