Llegeixo amb incredulitat que la Unió Europea s’està plantejant si ha de sancionar França o no per l’expulsió dels gitanos. I aleshores recordo una pàgina d’internet on cadascun de nosaltres podem comptar què valem, quan costem, econòmicament qui som. Hem de posar la raça, el nivell d’estudis, la nacionalitat, la feina, les possessions i coses així. I aleshores el programa fa quatre números, pensa un moment, compara amb altres dades i pam: el nostre preu. Aviso: blanc, europeu i amb nacionalitat del primer món és caríssim. I no hi ha volta de full. Cadascú val el que val, diu el programa. I això se suposa que també voldria dir que no serveix de res lluitar. Que no cal esforçar-se a ser qui no som (i per tant: a tenir els drets que no tenim / que no mereixem / que no ens toquen.) Aquesta, és clar, és la màxima del feixisme. Tu ets qui ets i prou. O traspassada a l’Alemanya nazi: un jueu és un jueu i prou. Tant és que sigui músic, vell, egoista o generós. És qui és i no hi ha res a fer. Aquest missatge terrorífic ens vol ensenyar dues coses: som diferents i no val la pena provar de canviar allò que ens toca en néixer. I ho sé: és un missatge horrorós. Però és el mateix que tota Europa accepta sense immutar-se en front de l’expulsió de gitanos. Canviem gitanos per negres i ens sembla molt més racista. Ara canviem-ho per blancs i ens sembla impossible. Perquè en el fons tots ens hem cregut aquest missatge feixista i totalitari. I a tots ens han ensenyat a tenir més por d’un grup social que d’un altre. Però en serio no ens pensem rebel·lar? Deixarem que ens manipulin fins a pensar que no és el mateix expulsar un gitano que un català? De debò. Amb preocupació, amb afecte: Què ens passa?