Explico sovint com és que m’agrada tant el teatre. Dic que és la creació total, que és com si una novel·la de sobte fos un espai, que les coses passen sense que les hàgim de veure, que el temps es trastoca al nostre davant i no ens preguntem per què, o que som capaços d’entendre coses que veiem i que en la realitat no sabríem ni tan sols pensar. Poso un exemple: al segle XVIII hi havia una manera de fer passar el temps teatral que sempre m’ha fascinat. Posem per cas que una mare i una filla estan enraonant. Nosaltres escoltem (i veiem) una conversació que triga uns cinc minuts a passar. Però pel darrere de les dues actrius hi ha un paper enrotllat, com si fos un pergamí, que passa d’un costat a l’altre de l’escenari. Es a dir: es desenrosca d’un eix per quedar enrotllat a l’altre. I en aquest pergamí, que passa pel darrere de les actrius mentre elles enraonen, hi ha les quatre estacions dibuixades –que passen lentament però sense aturar-se. Aquest era un recurs que s’usava al XVIII i que jo no he vist mai. Però em sembla una de les raons essencials per les que m’agrada el teatre. I és un recurs que sempre m’ha fet pensar molt. Per una banda voldria saber com aplicar-lo a la literatura. Per una altra em sembla fascinant que un espectador pugui veure tres temps a l’hora (la lentitud amb què passa el pergamí, les quatre estacions i la conversa de cinc minuts) i entendre, sense haver-hi de pensar, que aquella conversa ha durat un any. I per altra em sembla que aquesta és la mena de coses que pot aconseguir el teatre. Així que no us deixeu enganyar: els qui dieu que no us agrada el teatre potser us referiu a les històries enredades, els actors mal dirigits i les actuacions histriòniques. I ho entenc. Però el bon teatre és únic: La possibilitat increïble d’entendre tot de coses alhora.