Avui comença el rescat dels 33 miners xilens que duen dos mesos atrapats a 700m sota terra. Després d’haver rebentat una capa de roca que els aïllava i d’arribar ben bé al costat d’on són –perquè no se’ls desplomés el sostre al damunt dels seus caps si l’operació fallava–, avui, finalment, començaran a alliberar 33 homes atrapats. Tot primer baixarà un socorrista per coordinar l’operació. I aleshores els miners hauran d’entrar en una mena d’ascensor de reixa de 66 cm d’amplada que els protegirà dins d’un tub metàl·lic. És un aparell que ha dissenyat l’Armada Xilena amb ajut de la NASA i que encabeix un home perquè el puguin estirar des de la superfície. Ells s’han hagut de preparar físicament pel rescat i no ha estat fàcil. I a més un metge els ha estat assessorant. Però sortiran tots. Un a un. Es calcula que trigaran de 20 a 25 minuts cadascun i que en total el rescat durarà cap a tres dies. Quan arribin a dalt, els miners hauran de dur els ulls embenats perquè fa dos mesos que no veuen el sol. I allà els esperaran els seus familiars i és clar: autoritats, president de Xile i senyora, i bla bla bla. És un rescat perillós, perquè no saben si el forat que ha fet la perforadora T130 pot cedir i s’hi caldrà encamisar el tub: revestir-lo. Però si haguessin d’esperar a fer-ho, el rescat no començaria fins d’aquí a vuit dies. Així que creuem els dits i confiem que tot anirà bé. Perquè de vegades, aquestes notícies, són les més importants del món. Després vindrà la llàgrima fàcil, les notícies manipulades, els testimonis agafats en moments excessivament emocionals o personals i els discursos polítics. Però abans que la por i l’alegria d’uns es converteixi en la lectura d’uns altres, celebrem-ho. Així, senzillament: perquè hi ha 33 homes que viuen des de fa dos mesos a 700 metres sota terra i que avui podran tornar a casa. Qué bacán, huevón.