Ja ho sé. Ells han estat un poble lliberal i encuriosit, i nosaltres hem patit una dictadura. Ells vénen d’una tradició republicana i nosaltres vivim ancorats en una monarquia absurda i abusiva. Ells són un país ateu i nosaltres hem estat un país catòlic amb una inèrcia que ens costa espolsar-nos. Però són aquí al costat i sembla que no en puguem aprendre res. Potser per altivesa... No ho sé. Però hem d’admetre que quan els francesos fan vaga: fan vaga. S’ho prenen seriosament, s’involucren, s’organitzen, fan accions conjuntes i contundents, insisteixen. I en canvi nosaltres mig ho aprofitem per fer festa, no confiem que la nostra veu s’escolti més enllà dels atemptats o la guerra d’Irak, i callem. Ens ho mengem tot. Que ens abaixin un 5% del sou, que ens menteixin constantment, que ens donin informacions econòmiques confoses, que ningú responsabilitzi els polítics de les seves misèries, que els engarjolin si són corruptes, que ens vegin cara de ciutadans passius i que riguin d’amagades. Riuen perquè saben que ens ho mengem tots.

Socialment, ni tenim força ni sabem organitzar-nos. En canvi els nostres veïns sí. No és que jo sigui especialment francòfona ni que trobi que a fora les coses són millors. Però sí que crec que aguantem el que no hauríem d’aguantar, que mirem amb resignació i fins i tot amb una mica de divertiment com el Camps es canvia de vestit o com el Millet fa pagar les croquetes als consogres. I última hora les croquetes ens les mengem nosaltres. Mentre sospirem: llàstima no ser una societat civil més organitzada! Els francesos sí que ho fan bé... Perquè nosaltres ens manifestem i ens queixem, però actuar... no! Actuar, no actuem. Nosaltres mengem croquetes.