En aquests darrers dies he estat envoltada de moltes persones, a diverses situacions, que per un motiu o per un altre han parlat sobre l’acte de llegir. I veig que hi ha una vella manera de fer les coses que molts de nosaltres pensem que està desapareixent. Tot i que jo n’estic del tot segura. I en aquests darrers dies hi he pensat força. No sé si pensem que els temps d’abans eren millors perquè ens estem fent grans o perquè estan deixant de manifestar-se alguns hàbits, en tots nosaltres, que tots nosaltres encara respectem. Una certa manera de llegir, per exemple. Tenim la sensació que abans els lectors eren savis, gent que tenien ganes de transportar-se d’alguna manera que abans només permetia la lectura o autors provant d’incorporar – a les seves pròpies – una manera peculiar i característica de fer les coses. I pensem que això avui s’ha democratitzat. I que potser aquesta disponibilitat de la cultura no és a l’alçada d’allò que esperàvem. Potser extrendre-la, l’ha empitjorada. O això és el que pensem molt de nosaltres. En una actitud que ens faria dubtar de qui la té, si no la tinguéssim nosaltres mateixos. Una actitud sospitosa de supèrbia o de exclusivitat. Tot i que aquesta confrontació entre democràcia i saviesa, tot i que ens irrita, la pensem poc. Perquè és quelcom que ens passa però que no volem comprendre. I pensem que és un mal de la nostra època que ens haguéssim estalviat si haguéssim nascut fa anys –perquè és clar: vivim convençuts que nosaltres encara formaríem part d’aquesta elit cultural, anys enrere. Enlloc de pensar que potser aquest dret d’accés a la cultura implica també una responsabilitat. Que tenir el privilegi de llegir ens hauria de costar l’esforç de compartir, d’apujar el nivell, de dialogar, de fer un veritable esforç de generositat i socialització, i de fer de tots allò que pensem que és nostre.