Aquesta setmana passada em van invitar a celebrar els quinze anys del Institut de Cultura de Barcelona. Hi havia un grapat de creadors de la ciutat que convidats a pensar com seria el futur cultural de la ciutat. Però vaig sortir amb la sensació de no haver acabat de dir que: Potser no sóc la persona indicada per a parlar de la perspectiva cultural de Barcelona. Hi ha algunes manifestacions artístiques que m’interessen poc, com ara el cinema. Però sí que puc parlar del teatre, la literatura i d’algunes mostres d’urbanisme que no es consideren sempre art però que a mi em desborden. I sobre la literatura crec que patim, essencialment, dos problemes.

El primer és que molts gestors culturals no llegeixen. Inviten els escriptors per nom, perquè surten a la televisió, fem columnes, som estrangers, som dones, som simpàtics en públic. Però això difícilment crearà un cos literari social que no sigui empobrit i dèbil.

I per altra banda, vaig dir també que se’ns exigeix poc. Que no entenc el dret que tenim els creadors al diner públic, però que si efectivament el tenim se’ns hauria de demanar qualitat i compromís a canvi. No es poden donar diners perquè sí, ni pagar avançaments literaris de llibres que no llegeix ningú, ni premiar als escriptors fent-nos creure que guanyen un concurs mentre pacten per sota amb diners que són de tots i que mai no arriben a mans d’altres professionals. No hauria d’anar així. Entenc que una societat necessita l’art, i entenc també que el promogui, que l’impulsi i que, fins i tot, a vegades, se’n faci càrreg. Em sembla un luxe tenir una possibilitat així. I la celebro. Però a canvi el compromís del artista ha de ser de ferm i ètic. I el de les institucions també. No es pot finançar només el que es coneix i l’artista no es pot quedar aquests diners com si cobrés, com si li toquessin, com si en tingués dret. Perquè més enllà de les necessitats socials que són responsabilitat de les institucions culturals, l’artista és un afortunat. Fem el que ens agrada. I és evident que no tindrem la mateixa seguretat (si és que efectivament la té) que un treballador assalariat. Però del luxe de triar, no se n’ha de fer càrreg ningú.

Ara bé: si hi ha diner públic per art i per cultura, tots tenim dret a accedir-ne. Si bé amb aquests diners hem de provar de fer una feina de qualitat, dur-nos a un límit, tornar allò que hem rebut, donar les gràcies. I aquesta és una responsabilitat que les institucions no ens demanen, perquè molts gestors no la creuen necessària i perquè els escriptors estem excessivament mimats: ens tracten, un mica, com si fóssim especials. I crec que el futur cultural de Barcelona passa per aquest esforç comú d’honestedat. Perquè hi ha moltíssima gent treballant per a fer cultura i també hi ha institucions que fan molt bé la seva feina. Però tots tenim el dret i el deure d’exigir pel nostre país el nivell cultural més alt possible. Hem de fer això i hem de demanar els gestors que no llegeixen, que ho facin. Que busquin, que descobreixin, qu s’apassionin. Que per això són allà. Perquè la cultura no és glamour, sinó curiositat.