Barcelona n’és ple. Perquè tots ho som una mica. A mi em pregunten sovint si haver viscut tants anys a Mèxic m’ha fet ser d’una manera enlloc d’una altra. I jo dic: sí, és clar. Però no m’ha format més del que una altra persona s’hagi format en una altra banda. I sempre poso d’exemple un escriptor mexicà que es deia Juan García Ponce que va morir inmobilitzat a casa seva. Era un narrador extraordinari. I vivia com si hagués vist a totes les exposicions que no podria veure i que seguia per catàleg i llegia decenes i decenes de llibres en els quals aprofundia i a través dels quals ens ensenyava a llegir. Perquè no hi ha res que calgui conèixer per ser escriptor, cuiner, director de teatre o fotògraf, posem per cas. Sinó que cada artista ha d’aprendre a trobar en allò que coneixem alguna mena d’essència. I aquesta és una feina de tota una vida.

Però hi ha qui, a més, pot posar aquestes essències en comunicació, les pot convertir en diàleg. Perquè té més d’un lloc, més d’una tradició, més d’una vocació. No cal haver viatjat, si voleu, però sí que cal sortir del rovell de l’ou i buscar. O hauria de dir: buscar-nos. Provar-nos de trobar en altres racons que no són els nostres i en móns que no ens pertanyen. I aprendre a reconeixe’ns en els demés que tampoc no som nosaltres. Podem fer-ho sols i també en comunitat. I, sens dubte, aquesta hauria de ser una de les polítiques culturals prioritàries: posar-nos en diàleg, descobrir què surt dels uns quan parlem amb els altres, cercar-nos. Sembla una cosa evident, però sovint sembla que no sigui prioritari. I no dic que ser estranger és un plus, dic que conèixer més d’un lloc o més d’un art és un plus i sentir més d’una curiositat també. No podem aprendre sempre de nosaltres mateixos, sinó que hem de buscar persones pont, amb altres disciplines artístiques, altres llengües i altres cultures. Però no per mirar-los i prou, escoltar-los i prou, fascinar-nos i prou. Sinó perquè és parlant amb els altres com podem saber qui som nosaltres mateixos. Aquesta és la funció d’una artista, és la funció d’un gestor cultural i és també la funció dels qui gestionen el nostre diner públic. No es tracta de fer-nos parlar sempre als mateixos, sinó que es tracta de buscar gent que ens aprengui a preguntar noves coses, que reconegui trets en nosaltres que nosaltres no reconeixeríem, que vulguin trobar en nosaltres allò que nosaltres no podem, ni tan sols, saber que hi és. I és així, teixint, que es crea la cultura, que ens diu com avancem i cap a on. A Catalunya hi ha un 17% d’estrangers. I a això s’hi ha de sumar els catalans que som també d’altres països. I tots els escriptors, fotògrafs, arquitectes o actors que saben viatjar cap a altres arts, cap a altres bandes d’ells mateixos i, per tant, també de nosaltres.

Quan passa, és fascinant, quan podem veure un espectacle artístic on hi ha veus que vénen d’altres llocs, d’altres coses, d’altres preguntes i que encaixen, gairebé d’una manera miraculosa, amb el discurs central de la mostra artística que estem veient / llegint / escoltant, es produeix una cosa màgica, meravellosa. I aleshores som, nosaltres, els que ens convertim en una essència, en la qual som, durant un moment fantàstic, totes les coses possibles. I això és el cal buscar: Buscar-nos.