Fa uns dies van assassinar brutalment al fill d’un poeta mexicà: Javier Sicilia. Un home humil, estimat i creient que va reaccionar com un lleó ferotge i va ajudar a què Mèxic es despertés una mica. Vam començar. Javier Sicilia, que sol viure reclòs i en silenci escrivint poesia, es va reunir amb el president del govern amb una consigna: !Estamos hasta la madre!, que vol dir: No podem més. Mèxic és una tragèdia, i com molt bé ha dit el poeta: som a punt d’entrar definitivament a l’infern. Portem 40mil morts en 4 anys, 9mil desapareguts, més de 600 nens assassinats, segrestats, desmembrats, amenaçats de morts, exili. El país ha canviat a una velocitat tan vertiginosa que gairebé no hem estat a temps d’adonar-nos-en.

Ve de lluny: de dècades de governs corruptes i de sagues de polítics avariciosos que impunement han fet els seus negocis il·lícits, com diuen a Mèxic: a nuestras costillas. No els hem importat gens. I avui paguem els resultats d’aquesta ineptitud política i també l’acte increïblement maldestre del president Calderón, qui l’any 2006 va decidir declarar la guerra al narcotràfic i va decidir enfrontar-se amb els càrtels (tot i que avui ja podem dir, amb certesa, que no els combat a tots per igual, que alguns l’ensabonen, que té preferències.) Era absurd. El Partido d’Acción Nacional, partit de dretes al qual pertany el president, havia guanyat les eleccions per un marge petit –tot i que milions de persones asseguren que les eleccions van ser un frau i potser tenen raó. Sigui com sigui, Calderón va voler arribar i plantar-se. I va dir: combatré el narco. Que és com dir: em llençaré amb un avió des de 3mil metres sense paracaigudes i tots vosaltres sereu a baix per parar el cop i a que a mi no em passi res. Va ser una decisió inconscient i les forces de l’ordre es van veure obligades a combatre un enemic invisible sense cap estratègia seriosa al darrere i sense el suport de la població, que desconfien de la corrupció, la impunitat i la crueltat de molts membres de l’exèrcit. Avui no ens queda gairebé ningú: ni policia, ni militars, ni polítics. El poble mexicà s’enfronta diàriament a una de les guerres més cruentes que hem vist i no tenen protecció. La comunitat internacional no rep informació precisa, els USA (responsables directes) segueixen venent armes als càrtels mexicans i fen veure que no hi veuen, i els mexicans envien una petició constant: vengan a ayudarnos. És per això que vam organitzar la Marcha Nacional del 6 d’abril: el dia que finalment a 51 ciutats del món els mexicans vam sortir al carrer a dir: Estamos hasta la madre.

A Barcelona hi vam reunir a 200 persones. Però vam sortir arreu: Santiago de Chile, Viena, Nova York, París, El Salvador... I a diverses ciutats mexicanes del nord, finalment, la gent es va sentir acompanyada. És un primer pas, però hem respirat una mica. Podeu veure-ho aquí: http://nuestraaparenterendicion.blogspot.com. Es un blog que jo gestiono però que portem entre molts voluntaris. Comptem els morts i en busquem els noms, escoltem a les víctimes de la violència, acompanyem els estudiants, difonem la feina de les mares que lluiten a tot el país per aturar la massacre. I, sobre tot, ens esforcem a dir les coses pel seu nom: Tenim por, necessitem ajuda.